dissabte, 31 de desembre de 2016

EL PACTE PER PACTAR (L'ÚLTIM DELIRI MASTURBATORI)

autor: RICARD BIEL

publicat al bloc: UN ALTRE JUNY



Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix.
 


Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur.

Albert Einstein


Estic preocupat. Molt preocupat. L’anunci nadalenc del pacte català per al pacte amb Espanya, basat en la idea de “seguir-nos carregant de raons” (Puigdemont redixit), coincideix amb els torrons, i la cosa crec que ha de ser perillosa per a la salut amb tant d’empatx de torrons i raons, i més tenint en compte els anys que porten els catalans dient que acumulen raons. Temo que aquestes festes polítics i poble català hagin d’ingressar a la UVI amb tant d’empatx torroner i enraonat. En fi. Quin és el límit d’acumulació de raons dels catalans després de cinc anys de dir que acumulen raons? Aquest és un misteri més difícil de resoldre que el de la Trinitat. I per quina raó insisteixen els catalans a demanar permís per anar a pixar a qui consideren el seu amo? No ho sé i no responc, perquè les raons per actuar a la vida ja les té un mateix, no cal exposar-les als altres perquè te les aprovin i et donin permís per actuar. Insistir a explicar als altres per quines raons tenim necessitat d’anar al lavabo seria d’esclaus si no fos que en el cas dels catalans és, a més, d’imbècils, en ser l’esclavitud catalana en el fons voluntària, absurda, innecessària, imbècil. Imbècils.
Aquesta colla de polítics ridículs que tenen els catalans, i que anomenar-los polítics suposa ja no una exageració sinó directament un desprestigi, un escarni del terme, són el producte del que voten els catalans elecció rere elecció. Punt final. No és veritat, doncs, que la classe política de galifardeus catalans no estigui a l’altura del poble, tal com no es cansa idiotament de repetir el poble català, però també els polítics mateixos, que si ho diuen és pel cinisme que suposa saber que tirant-se pedres a sobre aconsegueixen que el poble ruc se senti cofoi i, doncs, conformat, un conformisme que els fa continuar votant eternament la colla de polítics que els dóna la raó i als quals voten justament perquè els dóna la raó, és a dir; perquè essencialment no hi ha cap ni mitja diferència entre la merdosa qualitat dels polítics catalans i el poble a qui representen.
Ara la nova pastanaga es diu “exigir un pacte a Espanya per a un referèndum”. La cosa, a més d’esgotadora en extrem, és ridícula, vergonyant, d’una vergonya de traca i mocador, començant per l’oxímoron que suposa parlar d’exigència i pacte en la mateixa frase, atès que un pacte no s’exigeix perquè és justament el contrari d’una exigència. Un pacte es produeix justament perquè 1) No hi ha cap exigència prèvia per a la celebració mateixa del pacte, i 2) les dues parts han de trobar-se en igualtat de condicions. Això, en el cas Catalunya-Espanya  no és així, ans al contrari. L’interès que tenen els catalans perquè es produeixi aquest pacte és per poder trobar-se en les condicions necessàries perquè es pugui produir un futur pacte real amb Espanya, és a dir producte d’una relació entre iguals. Clar i ras: els catalans no estan en posició de pactar amb l’altra part, però tanmateix pretenen pactar amb l’altra part per poder estar en condicions de poder pactar amb l’altra part. Sensacional. L’absurdidat del bucle és tan evident com idiota. Doncs bé, a això juguen ara els catalans processistes. Però no passa res. Ja fa temps que els quatre gats independentistes tenim clar que amb aquest poble no hi ha res a fer.
Resulta que l’altra part, Espanya, com és natural no té cap interès a pactar res amb Catalunya perquè no en té cap necessitat, i en canvi la part que no està en condicions de pactar li “exigeix” un pacte. Uf. És el ridícul del gos petaner quan borda, amb la diferència que ara el ridícul és encara major perquè el gos petaner, per fer-se creïble, s’ha vestit de gala tot solemnitzant l’”exigència”. Però això no és tot, ni molt menys. El més bèstia és que el ridícul no el fan només davant d’Espanya, sinó que la cosa s’accentua pel fet que en realitat la comèdia va adreçada als mateixos catalans, als quals, per fer creïble “l’exigència”, la classe política catalana vesteix l’assumpte de solemnitat, com si realment Catalunya fos un estat i, doncs, tingués poder, cosa molt curiosa, perquè si fos així no “exigirien” a Espanya cap pacte justament sobre la llibertat dels catalans. La cosa, però, no deixa de ser divertida de tan patètica. En primer lloc perquè ara es veu que no es tracta de fer la independència, sinó d’organitzar un referèndum per a la independència i a sobre amb el vist-i-plau de l’alcaide espanyol, a qui per acabar-ho d’adobar se li donen lliçons de com s’han de fer les coses democràticament, en una ridícula demostració de victimisme i superioritat moral sense precedents. “No és bo que es judicialitzi la política”, ha advertit Puigdemont a l’Estat espanyol. Que bonic. Llàstima que s’oblidi d’aclarir per a qui no és bo judicialitzar la política, perquè per als espanyols queda clar que és boníssim. En segon lloc perquè òbviament Espanya ha dit milions de vegades per activa i per passiva que no pensa pactar res amb Catalunya que tingui a veure amb la sagrada Unidad Nacional. Per què ara, doncs, haurien d’atendre les “exigències” catalanes, i més quan se’ls planteja d’aquesta manera “exigent”? Per cap raó, naturalment, perquè les exigències polítiques catalanes de fireta estan fetes de cara a la galeria catalana que, com més solemne veu l’acte i les paraules buides i la gestualitat buida de pa sucat amb oli dels seus polítics, més té la sensació que la cosa va de debò. En realitat, però, tots juguen com sempre al solitari, perquè més enllà del maquillatge de la solemnitat catalana, en matèria de poder el Palau de la Generalitat i els seus electes no tenen més importància que el Parlament de Múrcia o el de Cantàbria. En saben alguna cosa, els catalans, de la solemnitat murciana o càntabra? Doncs farien bé d’interessar-s’hi, més que res perquè serien els seus germans bessons en importància si no fos que ni Múrcia ni Cantàbria no són humiliades ni tractades com una colònia. I afegeixo: Múrcia i Cantabria no només no són humiliades en tant que territori espanyol, sinó que a sobre no tenen cap necessitat ni temptació d’humiliar-se a si mateixes idiotament com fan els catalans.
Corregiu-me si m’equivoco. Les eleccions del 27-S del 2015 es van celebrar perquè se’ns va dir que, com que no ens “deixaven” fer un referèndum i per tant no ens podíem comptar en vots, les eleccions serien plebiscitàries, és a dir, ens comptaríem en escons. Doncs bé, l’independentisme va guanyar en escons i de l’aplicació pràctica del plebiscit no se n’ha cantat ni gall ni gallina més enllà de parlar de full de ruta, que és com dir el sexe dels àngels. Al contrari. La mateixa nit electoral els partits autoanomenats independentistes mateixos ja ens van dir que l’independentisme no sumava prou perquè no havia guanyat en... vots! I el plebiscit?! En fi. Els trilers de la Rambla són molt millors, no hi ha dubte. Però res, no hi ha més cec que qui no hi vol veure, i el català mitjà vol ser enganyat. Doncs bé, si el 27-S de fa un any se’ns va dir que fèiem eleccions perquè no se’ns “deixava” fer un referèndum, resulta que un any després la gran idea és fer... tatxaaaan!... un referèndum...i pactat... amb qui... no ens “deixava” fer fa un any... un referèndum! Hòstia, hòstia santa. Per treure’s el barret, amb els catalans.
El pacte recent català per pactar amb Espanya (!?) no és només un brindis al sol anunciat que, a més, deixa a les clares la mentida del suposat full de ruta, altrament la intenció de referèndum pactat amb Espanya l’hauríem sabut des del primer moment, quan s’hauria posat sobre la taula el suposat full de ruta. El pacte català per pactar amb Espanya és l’enèsima partida de cartes al solitari fent-se trampes, i com que cada partida va fent més i més pudor, per airejar la pudor els polítics no tenen més remei que anar cada vegada afegint més i més perfum de solemnitat per fer la cosa creïble als ulls i cervellets crèduls catalans. El pacte recent català per pactar amb Espanya és un pacte de consum intern català per anar entabanant els catalans a costa d’anar fent el ridícul internacional, però cap problema: heu vist mai un voltor amb sentit del ridícul? Els catalans, sempre tan fàcils d’entabanar perquè volen ser entabanats perquè, amb el cervell trinxat, no conceben altra cosa que l’entabanament, la dilació, la perpetuïtat del seu empresonament nacional. El pacte català per pactar amb Espanya és continuar marejant la perdiu, un pacte entre uns polítics catalans mediocres i porucs i vividors de la cosa pública autonòmica espanyola que no pensen fer mai la independència, però que diuen ser independentistes per poder continuar vivint de la cosa pública autonòmica espanyola, i uns polítics catalans obertament botiflers o colons directament que no tenen cap ni mitja intenció de complir aquest pacte, però que l’han signat perquè saben que no els caldrà trair-lo, conscients que els seus a Madrid ja s’encarregaran de fulminar-lo. El pacte dels catalans per pactar amb Espanya és mort en néixer i tothom sap que és mort perquè està dissenyat per donar sensació no només de moviment i determinació, sinó que la cosa ja està feta per la mera solemnitat amb què s’expressa. L’estètica, altre cop l’estètica que tant enlluerna els catalans. El pacte dels catalans per pactar amb Espanya equival a creure’s que un no té càncer perquè simplement està determinat a dir que no té càncer. El pacte dels catalans per pactar amb Espanya sóc jo disfressat de dimoni representant Els Pastorets al menjador de casa meva.
Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre pretengui aconseguir-la amb els mateixos actors i partits que l‘han impedit des de sempre. Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre el poble que ha engendrat aquesta classe política sigui el mateix que els ha votat i els continua votant. Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre partits com SI o Rcat quedin fora del parlament per decisió del poble que diu voler la independència, i a sobre jo no senti la més mínima reclamació del poble perquè aquesta mena de partits tornin i siguin imprescindibles al parlament català. Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre els polítics catalans coneguin tan bé el seu poble, i doncs, facin les coses tan en conseqüència, tan ben fetes com les han fet sempre. Doncs res. Bones Festes. O no.

dimarts, 27 de desembre de 2016

MICHEL FOUCAULT



¿QUÉ HACEN LOS HOMBRES JUNTOS?
Michel Foucault
Traducció: Luis Cayo Pérez Bueno
Ediciones Cinca
Madrid, 2015
100 pàgines








dissabte, 24 de desembre de 2016

AUGURIS


Com ja és tradició en aquest bloc, aprofitem per portar com cada any aquest fragment del Messies de Handel, sí sempre el mateix, perquè a una servidora li agrada molt, però... sempre provem de trobar una nova manera d'expressar-lo. Així enguany hem trobat aquest.


FOR UNTO US A CHILD IS BORN

Aix! que els sembla molt agosarat? ai! senyor, bé per els més tradicionals:


FOR UNTO US A CHILD IS BORN


Consti!!!! que com a novetat amb quedo amb el primer. Queda dit.


dimarts, 20 de desembre de 2016

DIÀLEGS IMPOSITIUS

autor: RICARD BIEL
publicat al blog: UN ALTRE JUNY


Ara s’ha posat de moda parlar de diàleg, perquè el diàleg és una cosa positiva, civilitzada, no caldria si no, que cal practicar entre els humans per entendre’s, com si els humans s’haguessin entès mai i, encara més, com si hi hagués cap possibilitat humana que els humans es poguessin entendre, tal com ho confirma la lògica natural que els humans no s’hagin entès mai. Guerres. Conflictes. Guerres i més guerres, i conflictes i més conflictes. Infinit, tot infinit. Aquesta és la immortalitat de l’home.
Cada cop que sento algú parlar de diàleg sé que és un idiota egoista i m’adono que monologa sobre el diàleg, negant-lo en no pretendre el feedback, la resposta de l’interlocutor que permetria afirmar l’existència del diàleg de què tant s’omple la boca el suposat defensor del diàleg.
Es pot practicar el metadiàleg a través de l’única manera possible, el diàleg entre dos interlocutors imprescindibles que debatessin sobre el diàleg. Però això no acostuma a passar. Hi ha dues raons per les quals qui s’entesta a parlar de diàleg se sent motivat a fer-ho: la voluntat de claudicació de l’altre i perquè un és idiota i segueix la moda de parlar de diàleg, i per tant sense saber-ho entén el diàleg com una moda, i la moda està renyida amb la idea il·lusòria de diàleg, perquè el diàleg autèntic tindria a veure amb el convenciment de l’entesa, amb la generositat interessada, constructiva, que exigeix la intel·ligència. Qui parla de diàleg perquè està de moda no sap que parla de diàleg perquè està de moda. D’idiotes d’aquests que parlen de diàleg repetint com lloros la qüestió del diàleg n’anem plens. L’idiota que parla de diàleg només està interessat a impressionar el seu interlocutor deixant-li anar la paraula assenyada de diàleg, i com si fos de collita pròpia i no un terme suat, el molt imbècil. No espera, doncs, una resposta que demostraria l’autenticitat de la seva vocació de diàleg.
He de confessar que una de les meves aficions preferides de sempre és apropar-me de tant en tant a la gent per comprovar la seva descarada incapacitat absoluta de no saber escoltar i, per tant, res del que em puguin dir no té el més mínim interès ni credibilitat. M’interessa, m’interessa molt, tot això. Algú que no sap escoltar només pot ser un idiota egoista mal educat. Una mediocritat humana. Són els que s’omplen la boca de diàleg i fan donatius a la Marató de TV3, posem per cas. I he de dir que el 98.9% d’individus amb qui coincideixo són exactament així, i que no només m’hi apropo perquè em fascina la seva incapacitat per escoltar sinó també la seva capacitat per dir idioteses, que són el fruit de no saber escoltar, a més de fascinar-me la seva capacitat per no avorrir-se de si mateixos. Jo no m’avorreixo mai d’escoltar-los, i com més avorrit és el que em diuen, menys m’avorreixo de sentir el que em diuen però que, en el fons, es diuen. En altres paraules: m’agrada ser vampiritzat i que em xuclin tota la sang, fins a l’anèmia. En això, sóc pitjor que una gran puta barata. Em deixo utilitzar per qui sigui, i sense cobrar. Per a mi la distracció no rau lògicament en l’interès del que em diuen, sinó justament a comprovar la seva capacitat de no saber escoltar i dir coses sense cap mena d’interès, i a dir-les sense adonar-se de la seva manca total de pietat envers l’interlocutor. De jovenet recordo estar escoltant un monòleg d’un paio dins del seu cotxe fins a les sis del matí. Jo queia de son, però aquest patiment meu era inferior a la morbositat que sentia en escoltar aquell personatge. I jo aguantava, aguantava fins al punt que al final el vampir es va afartar de la meva sang abans que jo m’afartés que em xuclés la sang. Aquesta raresa meva no té remei, ni jo mateix no l’entenc, la veritat. La gent es treu de sobre els pesats. A mi, en canvi, m’atreuen els pesats, i com més pesats fins a l’extenuació, més m’atreuen. I això és una sort, ho reconec, perquè el que més abunden són els pesats, els que només saben monologar amb monòlegs dolents; els que monologuen parlant per exemple de diàleg i donant lliçons de diàleg a la seva víctima interlocutor.
Aprenc molt dels pesats, perquè la naturalesa humana és pesada, ja deia Céline que la naturalesa humana és pesada, molt pesada, i que caldria alleugerir-la, però que això no serà per demà. No m’agraden els pesats, m’agrada la seva pesadesa perquè no és cap anomalia i m’agrada comprendre, i la pesadesa és el producte de l’egoisme, de la insensibilitat, de la manca absoluta d’empatia, de l’estupidesa, del dolor de l’home sobre l’home, d’haver perdut completament la brúixola perquè de fet no l’han tinguda mai, i sobretot, sobretot, perquè tot això és el que ha determinat i determinarà la història de l’home i explica l’home i el seu historial repugnant. No cal ser historiador per adonar-se’n. L’home i la seva conseqüent història són la manca de diàleg entre aquells pesats idiotes que parlen de diàleg perquè està de moda, i mentre parlen de diàleg de manera autista i no el practiquen no sabran mai què és el diàleg. L’home i la seva conseqüent història només s’explica perquè omplint-se la boca de diàleg el que pretén sempre, sempre, sempre, és la claudicació de l’altre, i sota unes formes amb aparença més o menys civilitzada. Els homes, mentre parlen de diàleg no permeten intervenir l’altre, i si l’altre alça tímidament el dit per poder intervenir, per poder dialogar, l’amant del diàleg el talla continuant parlant de diàleg. Només parla de diàleg l’idiota, o bé qui es troba en situació de força i, doncs, de no necessitar el diàleg. Només parla de diàleg l’enemic del diàleg. Només parla de diàleg gairebé la humanitat sencera.
De vegades, però, passa que són les dues parts interlocutòries les que parlen de diàleg, i naturalment ho fan alhora per impedir justament el diàleg. Una olla de grills. Es parla de diàleg, diàleg a dojo, però en l’acte mateix de parlar-ne s’avorta d’entrada, es contradiu justament la idea de diàleg de què es parla perquè no es produeix cap diàleg sinó un monòleg simultani amb el pretext temàtic del diàleg. Aquest seria per exemple el cas actual entre catalans i espanyols. Els espanyols acusen als catalans de no voler dialogar, i a la inversa. I els dos tenen raó, perquè de fet a les dues parts els importa un rave el diàleg ni saben què significa. Els espanyols perquè apel·lant al diàleg volen de fet la claudicació dels catalans, i els catalans perquè entenen per diàleg que Espanya ofereixi quatre engrunes on poder-se agafar i vendre-les aquí com una gran victòria i avortar la idea independentista, cosa que significa que el diàleg que els catalans reclamen d’Espanya és de fet la súplica d’una imposició. Els catalans es moren per rebre la imposició de quatre engrunes, i una imposició és just el contrari del concepte de diàleg. Els catalans no reclamen a Espanya cap diàleg perquè la llibertat no es dialoga, no es negocia, ni aquí ni a la Xina. En pretendre negociar la pròpia llibertat amb un tercer s’avorta la idea de diàleg que es diu reclamar, i s’exigeix determinada imposició d’Espanya que satisfaci la mentalitat malaltissa d’esclau catalana. Espanya ni tan sols es veu amb la necessitat d’imposar res diferent que no estigui imposant ja ara sense impediments, i això gràcies a la reclamació catalana de diàleg per dirimir sobre la pròpia llibertat dels catalans.
Tot això és el diàleg. Per això no sé què significa el diàleg. Només sé què volen dir els homes per diàleg quan parlen de diàleg.

divendres, 16 de desembre de 2016

DONES I HOMES EN EL SEGLE XX



DE LA GARÇONNE A LA PIN-UP
Mujeres y Hombres en el siglo XX
Mercedes Expósito García
Ediciones Cátedra – Universitat de València
Madrid 2016
389 pàgines