dijous, 8 de desembre de 2016

MADAMA BUTTERFLY


Música: GIACOMO PUCCINI
Llibret: Giuseppe Giacosa e Luigi Illica

Intèrprets:

Madama Butterfly     Maria José Siri
Suzuki                         Annalisa Stroppa
F.B. Pinkerton            ryan Hymel
Sharpless                    Carlos Álvarez
Goro                           Carlo Bosi
El Bonzo                     Abramo Rosalen
Principe Yamadori     Costantino Finucci

Or i Orquesta de l’Scala de Milà
Director musical: Riccardo Chailly

Director d’escena: Alvis Hermanis

Cinemes Boliche de Barcelona en directe des de l’Scala de Milà
07 de desembre de 2016




Aquelles persones que tenen l’amabilitat i la paciència de seguir aquest bloc ja sabran que Madama Butterfly no és una òpera del gust d’una servidora. M’hi vaig reconciliar, momentàniament, el mes d’abril d’enguany en la representació que el Metropolitan de N.Y. va oferir i gràcies a la concepció del personatge que en aquell moment va fer Kristine Opolais, i que trobaran el que allà vam comentar clicant aquí.

Per una servidora dues Madamas Butterfly en un any és més del que la meva paciència pot resistir. Aquest cop, però, hi havia l’excusa que l’Scala ha programat la primera versió de 1904 i que en el moment de l’estrena no va tenir gaire èxit, Puccini la va refer i tres mesos després es representava de nou, i aquest cop sí, amb molt d’èxit.

Musicalment, i a manca d’una segona escolta d’aquesta versió,  m’agradat més que la que fins ara era la versió definitiva, la de tota la vida, diguem-ne, té moments orquestrals molt ben assolits, en moments que estarien aprop de Turandot, dit per la modernitat de resolucions musicals que Puccini desenvolupa. Hi ha moments a la partitura d’aquesta primera versió que no pretenen ser complaents amb l’oïda del seu públic contemporani, llàstima que tres mesos després se’n desdís.

Començarem per la producció. Farcida de tòpics. Els tòpics aquells del que un occidental creu que és el Japó tradicional i que només ha vist en els dibuixos dels biombos (és un dir) per què l’escenografia és això, un mosaic de panells que es mouen, dreta, esquerra; pugen i baixen modulant tres pisos per on es mouen alguns elements escènics: un aplec de geishas amb moviments coreogràfics i el Bonzo condemnant la Cio Cio San, com poden veure en aquesta fotografia


Aquesta no és la part més molesta, més aviat el contrari, la més molesta és la de voler reproduir o que sembli versemblant el Japó, inclosos els crisantems i no conformar-se en insinuar i donar-li l’aire.

Els tòpics:







A criteri d’aquest bloc, el millor va ser l’orquestra i el director Riccardo Chailly. Aquest director va imprimir a la partitura lluminositat, detall i comprensió i els mestres de l’orquestra el van seguir, diríem que amb entrega.

I ara bé allò de sempre: les veus. Ai! senyor. Mirin, no hi ha més peça al teler i si això és el millor que pot oferir el Teatre de l’Scala el dia de la inauguració de l’staggione 2016-2017 doncs... no sé que dir-los.

Bryan Hymel és un Pinkerton, no solament insuficient, sino que és un cantant de mitjania, amb uns aguts rasposos. No cal dir res més. Maria José Siri, té una veu anodina i per tant no tenim res remarcable, ni a favor ni en contra d’aquesta cantant, que va oferir, tot i l’esforç actoral (gens reexit, en part a causa de la direcció d’escena) una prestació vocal totalment plana.

Carlos Álvarez, fa uns mesos va tornar als escenaris, després d’un període de repòs. Vocalment encara conserva el color que li és característic, però no va fer un Sharpless convincent. Afegirem que aquí, és el personatge que més ens agrada, molt més que la Butterfly, és qui veu clar com d’inapropiat és el casament de la Cio Cio San amb en Pinkerton, qui el capdavall el que té és els fogots dels 22 anys.

Destacable la Suzuki d’Annalisa Stroppa, en les dues vessants, actoralment i vocal. Suzuki és un paper de molta presència escènica però de poca intervenció vocal per la qual cosa és necessita una cantant amb dots suficients d’actriu i Stroppa ho va aconseguir.

I a tenir en compte la brevíssima intervenció de Niclole Brandolino en el paper de Kate Pinkerton.

La resta de repartiment amb resultats diversos.

El llibret aquí.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada