diumenge, 3 d’abril de 2016

MADAMA BUTTERFLY

... o Madama Butterfly com excusa.




MADAMA BUTTERFLY
Música: GIACOMO PUCCINI
Llibret: GIUSEPPE GIACOSA I LUIGI ILLICA

Intèrprets:

Cio-Cio San               Kristine Opolais
Pinkerton                   Roberto Alagna
Consul Sharpless       Dwayne Croft
Suzuki                        Maria Zifchak
Goro                          Tony Stevenson
Yamadori                   Yunpeng Wang

Director d’escena      Anthony Minghella
Director musical        Karel Mark Chichon





Cor i orquestra del Metropolitan de N.Y.

02 d’abril de 2016


Ahir, tercer títol de Puccini en la temporada del Metropolitan i servidora ja ha quedat servida per unes deu o dotze temporades en el futur (els recordo que en els han ofert tots tres seguits, un darrera l’altre, apa! dues tasses).

Bé, abans de seguir, els haig d’advertir que aquesta entrada serà una mica més llarga del que sol ser habitual, aquí queda dit.

Vostès ja coneixen que Puccini no és de les meves simpaties i l’òpera Madama Butterfly especialment, em costava molt d’empassar, fins ahir, gràcies sens dubte a Kristine Opolais.

Aquesta producció de ben segur que la recordarem pels motius que anirem espigolant en el decurs d’aquesta entrada.

La recordarem per... Kristine Opolais, com ja vam comentar anteriorment, té un físic que no passa inadvertit, podríem dir que és guapa però això ja sabem que va a criteris, el que no va a criteris és que és una dona alta i que costa d'imaginar-la com una Cio-Cio San de quinze anys. La causa? doncs que tradicionalment se’ns ha ofert una Cio-Cio San, tímida, poqueta cosa, víctima, indefensa i que es suïcida per amor. Però Kristine Opolais capgira aquesta imatge, tímida? Sí, víctima d’un engany? també; però poqueta cosa, gairebé sense voluntat pròpia? no. La Cio-Cio San d’aquesta cantant se’ns mostra forta, capaç de resistir tot l’avenir, de resistir tota temptació, de fer oïdes sordes els cants de sirena. La seva fortalesa és la resistència a retornar al seu passat i el seu suïcidi la seva pròpia salvació. En el primer acte quan es presenta davant de Pinkerton diu: “he estat geisha i no m’importa confessar-ho” i en el segon acte, quan ja intueix la desfeta, canta: “no, no tornaré a ballar, abans morta, mai més tornaré a ballar”. I aquest concepte de resistència agermana el  personatge de Cio-Cio San  a Tosca o a Turandot del mateix Puccini.

Considerant aquesta visió del personatge, Kristine Opolais se’l fa seu i el serveix amb convenciment, l’adequa a la seva veu i el deixa desproveït de sensibleria poc creïble. La veu d’aquesta soprano no és per fer agilitats, però coneix el seu instrument, és defensa bé en la zona mitja i arriba bé a l’agut que mai és estrident. Té mancances però  les gestiona força bé.

La recordarem per... Quan vam comentar Manon Lescaut, i donant un marge de probabilitat, vam assenyalar que el paper de De Grieux no era per Roberto Alagna. Ahir vam constatar de manera fefaent l’estat vocal actual d’aquest tenor. El paper de Pinkerton no ha de presentar unes dificultats inassolibles per un cantant, té presència en el primer acte, cap en el segon i molt breu en el tercer, ni tant sols té un ària memorable, doncs bé... Roberto Alagna no se’n va sortir, cosa que lamentem, ja que havia estat un bon cantant, els seus aguts són cridaners, no va saber dir aquelles frases que té el verisme que han de simular que el cantant tot i cantar ha de semblar que parli, i si Opolais sap que no pot fer una Cio-Cio San tradicional, Roberto Alagna hauria de defugir de voler semblar un noiet de 22 anys i hauria d’assumir el paper des d’una altra òptica, si és que el vol seguir cantant, ja que vocalment la veu actual és la que hi ha. No obstant, ens sembla que potser li cal reposar la veu. Alagna no és pas tant gran i potser fent una cura encara pot seguir cantant amb una certa comoditat durant uns anys.

La producció, creada per Anthony Minghella (06 de gener de 1954 - 18 de març de 2008) l'any 2006, té molt bons encerts i en cap moment és avorrida. Fins i tot la incorporació de ninos manipulats està resolta amb molt d’ofici.

La recordarem per... Un director musical de subtilesa cero. El director Karel Mark Chichon ens va llançar la partitura a raig, com un monòlit. No cal oferir una versió carrinclona però sí dúctil, no va ser aquest el cas i l’orquestra... doncs va seguir les directrius del director.

Dwayne Croft (el Cònsul), certament... de veu força malament. La Suzuki de Maria Zifchak, passable. El Goro de Tony Stevenson força millor que els anteriors i el Yamadori de Yunpeng Wang força bé, però és tan curt que gairebé no el vam poder assaborir.

La recordarem... per ser el dia que aquest bloc va desmitificar el Metropolitan de Nova York. Ara amb l’aproximació de l’òpera i dels seus teatres mitjançant les sales de cinema podem copsar com els teatres, en aquest cas el Metropolitan, no sempre ofereixen el millor. Quan el públic d’aquest teatre, sempre ha tingut fama de ser un públic agraït, però el Metropolitan ja és un teatre amb prou anys com per tenir memòria, com per saber quin material hi ha damunt l’escenari, i servidora no entén que sigui quina sigui l’òpera i el seu resultat  final els espectadors s’alcin i aplaudeixin d’una manera, diguem-ne: vivament.

Que vivim uns moments que tot està en precari és una obvietat que no cal ni comentar-la, però la precarietat també ha arribat a l’òpera i el que és pitjor, ha arribar per quedar-s’hi una bona estona.

A la revista Ritmo del mes de febrer, a l’entrevista que li fan a Bryn Terfel, aquest comenta que a  La Dammation de Faust de Berlioz a la Bastille de París (i que van poder seguir en el cinema), Ell i Jonas Kaufmann van arribar molt tard als assajos (i així va sortir) i que Ell personalment era partidari d’assajar poc i representar més. I així anem.

Quan Teresa Berganza estava en actiu era famosa per les seves cancel·lacions, ara ja no podem assenyalar només un o una, ara ja es cancel.la amb una alegria...!!! esperes veure un/a cantant i fins el mateix dia o fins i tot en el mateix moment, s’anuncia que ha cancel·lat i això passa aquí, a París i a Nova York (els recordo que la Manon Lescaut passada l’havia de cantar en J. Kaufmann).

Però la precarietat també està en les veus i en donar gat per llebre. Cantants que amaguen el aguts amb un falset, que posar intencionalitat és cantar afectat, que allà on no arriba la veu pot arribar un capteniment en el paper, etc... i per acabar-ho d’adobar, cantants procedents del barroc creuen que poden cantar verisme i que un cantant líric pot cantar Monteverdi, és a dir que moltes “figures” ara ho canten tot amb uns resultats, si més no, qüestionables.

Tot és culpa dels cantants? O dels teatres? Una part sí, però no tota. L’òpera, digue-m’ho ja, és una industria multifactorial (discogràfiques, teatres, promotors...) i el destinatari final som nosaltres, el públic, i diguem-ho també, ja no som públic, som consumidors, però el públic és un consumidor voraç, podríem pensar en un principi, que un consumidor ingenu que ho assimila tot, encara que allò que  li venen a preu d’or no tingui els mínims d’exigència, però el públic no és innocent, el públic demana novetats, posa en els altars a un o una cantant que encara no està prou fet i els rebutja i fins i tot els oblida en un amen. I ja no vull entrar en el tema dels físics dels cantants ja que ens hi podrien estar mitja hora més. En fi... això és el que hi ha i molt més.

Tonem a Puccini i Madama Butterfly.

El llibret aquí.

Fotografies promocionals






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada