diumenge, 29 de desembre de 2013

RICARD BIEL

Aquest bloc admet que té una flaca per a l'escriptor Ricard Biel, del qual ja se n'han comentat els seus llibres.

Però avui treu el cap en elsgustosreunits.cat per les entrades que fa en el seu bloc. Tots els dimarts fa una entrada, i l'escala de qualificació d'aquestres entrades, al meny per a mi,  va de  brillant a genial, mai per dessota  d'aquesta valoració.

Aquí els deixo el darrer alhora que els animo que visitin el seu bloc, http://ricardbiel-unaltrejuny.blogspot.com.es si més no, tots els dimarts, sempre és una estimulant sorpresa.


.............................................

dimarts 24 de desembre de 2013

L'home modern




Al cosí Miquel, que m’ha suggerit l’escrit
 
Thamsanqa Jantjie és l’home que fa uns dies va fer de fals intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela. Era un anònim abans del funeral i ara el món el coneix, fins al punt que, per bé que amb dificultat, jo mateix he estat capaç d’escriure el seu nom copiant-lo d’un diari. Janjtie està ara tancat en un hospital psiquiàtric, no sé si per impostor o per esquizofrènic. Normalment als impostors se’ls envia a la presó i als esquizofrènics als psiquiàtric, però en aquest cas jo no sabria on enviar-lo, perquè de fet el que faria seria donar-li un premi a ell i enviar a la presó o al psiquiàtric a les autoritats que van contractar un sonat per a la feina d’intèrpret. Van haver de ser el gremi de sords els qui, ofesos, van delatar l’impostor, i van ser els sords els primers a assenyalar amb el dit l’impostor, en cap cas a les autoritats incompetents per haver-lo contractat. De manera que tant les autoritats com els afectats assenyalen amb el dit el sonat com aquell qui assenyala el dit de qui assenyala la lluna, cosa que em decideix a pensar que a les autoritats les enviaria a la presó per incompetència i posterior omissió de responsabilitats, i als sords els enviaria al psiquiàtric, però en una ala diferent a la dels esquizofrènics, o sigui l’ala corresponent als oligofrènics —imbècils en llenguatge planer.
D’altra banda, en l’impostor Jantjie no hi va haver impostura, i en l’absència d’impostura no hi pot haver responsabilitats. Ningú no pot responsabilitzar l’esquizofrènic dels seus actes, però és que la cosa es complica quan m’adono que tampoc podem responsabilitzar les autoritats polítiques de la seva incompetència, sent aquesta producte del mateix problema d’esquizofrènia, i més ho veiem encara com més ens apropem als alts càrrecs polítics. Només a tall d’exemple, agafem el senyor José María Aznar, expresident del govern espanyol, i recordem aquella inoblidable imatge seva dels peus sobre la taula en la reunió amb els del G-8. No hi ha cap diferència essencial entre el senyor Aznar i el senyor Jantjie gesticulant sense sentit, tret que aquest provocava el somriure mentre que el senyor Aznar va provocar vergonya aliena, i tret que el fals intèrpret era inofensiu i el segon un criminal. Però, on són ara l’un i l’altre? El primer tancat al psiquiàtric i el segon guanyant més d’un milió d’euros escrivint articles i donant conferències mentre la seva esposa reparteix relaxing cafés con leche fent d’alcaldessa de Madrid, una senyora, per cert, també com el seu marit votada democràticament per la majoria del seu poble.
L’actuació del senyor Jantjie va ser fenomenal, com no podia ser d’altra manera. Va desballestar amb el seu capteniment solemne la cerimònia més solemne imaginable, davant de la presència de vips de tota mena i dels principals caps d’Estat. Tota una metàfora del teatre esquizofrènic on doblement estem ficats: l’absurditat existencial on al seu torn s’insereix la comèdia humana. Janjtie no va actuar gràcies al seu desequilibri mental, per això el seu paper va ser tan convincent. Només els sords el van poder delatar, i això demostra justament l’excel·lència de la seva actuació. I em pregunto, atenent que el van triar precisament a ell com a intèrpret, si no devia ser l’únic que es va oferir per a la feina. És a dir: davant l’evidència de la inexistent comprovació del nivell professional de l’escollit, tenien de fet pensat oferir la feina a algú? Si no hagués estat pel seu oferiment, hi hauria hagut intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela? I en conseqüència, s’haurien ofès aleshores els del gremi de sords? Per tant, no haurien fet bé els sords de callar en comptes d’acarnissar-se públicament contra el senyor Jantjie? Al capdavall, no va aconseguir Jantjie amb la seva actuació donar presència als sords amb aquell acte i, doncs, sensibilitzar el món sobre aquest col·lectiu, i de la manera més magníficament eficient, a través de tots els mitjans mundials? Uf...
El senyor Jantjie és un símbol involuntari, inconscient, de l’home modern, aquell que ho és en tant que triomfador a qualsevol preu. En la modernitat no importa el que fas sinó el que sembla que fas. No importava gens el que hauria hagut d’interpretar amb signes, però a Jantjie li va fallar la tècnica del llenguatge, i això va ser decisiu. Al president nord-americà Obama, que tenia al costat, no li falla la tècnica del llenguatge. Jantjie es va delatar i, en delatar-se, va delatar la farsa moderna. L’home modern no pot fallar, i la resta d’homes triomfadors i aspirants no l’hi van perdonar. L’home modern és un camaleó amb americana, corbata, colònia, i amb una dentadura blanca com la neu. Jantji complia aquests requisits, però va gesticular de manera convincent per a tothom menys per als sords. Tot d’una va deixar de ser un home modern als ulls del món. L’home modern és un infiltrat a la festa, ningú no el coneix i tothom l’accepta perquè fa allò que s’espera que faci. No ha de tenir personalitat, si en tingués estaria perdut. L’home modern busca l’acceptació i per això s’adapta, s’integra al cim de la impersonalitat social com un guant a la mà. Jantjie feia tot l’efecte de ser el perfecte home modern, però el van acabar enxampant, i la societat, a qui naturalment no li importa un rave el llenguatge dels sords, no l’ha perdonat perquè han interpretat que es burlava, i no pas dels sords, sinó d’allò més sagrat: el corrent social. La pitjor de les ofenses. Vet aquí l’enorme hipocresia. De res no ha servit que el senyor Jantjie fos esquizofrènic. Cap exculpació. Va deixar la societat moderna en evidència, i això és intolerable i mereix la foguera. Ni seny ni pietat. De no haver estat pels sords, ara ningú no es recordaria de Jantji. Hauria passat per un home modern. Oblidable.