dijous, 28 de juny de 2012

PELLÉAS ET MÉLISANDE


PELLÉAS ET MÉLISANDE
Música: Claude Debussy
Llibret: Maurice Maeterlinck

Pelléas: Jean-Sébastien Bou
Golaud: Laurent Naouri
Arkel: John Tomlinson
El petit Yniold: Olatz Saitua
Metge / Pastor: Kurt Gysen
Mélisande: María Bayo
Geneviève: Hilary Summers

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Director Música: Michael Boder
Director artístic: Robert Wilson
Direcció del Cor: José Luis Basso

Coproducció: Opéra National de Paris / Festival de Salzburg (reposició realitzada amb la col·laboració del Teatro Real de Madrid)

27 de juny de 2012


Ahir dia d'estrena al Liceu de Barcelona d'aquesta òpera.

Allò més remarcable de la nit va ser la bellíssima música de Debussy, plena de descripcions, la bona direcció de Michael Boder i la esplèndida resposta dels músics de l'orquestra a la direcció del mestre Boder.

Quan la dramatúrgia, està en la línea de Robert Wilson, d'aparença estàtica (tot i que quan hi pensem ens adonem que no és així), pocs elements en escena però significatius, treball bàsicament amb el blanc (la llum) i el blau..... Robert Wilson és un director al qual s'hi entra o no, però no sol admetre criteris ambigus, tot aquest idiolecte wilsonià és molt addient per a Pelléas et Mélisande, ara bé..... espero que Robert Wilson canviï en un futur una mica el registre, ja n'ha fet unes quantes amb el mateix criteri i l'espectador ja no experimenta cap sorpresa.

Les veus. Maria Bayo no ha estat mai santa de la meva devoció i no he entès mai els elogis que se li dediquen, en el repertori barroc la trobava (en passat) acceptable i poca cosa més, entendran doncs que no demostri el més mínim entusiasme per aquesta cantant, que fins i tot ahir em va semblar detectar un cert tremolor a la veu, tot això en un paper que demana més aviat expressivitat que no pas una veu portentosa i tot i així, a criteri d'aquest bloc no va estar gens reeixida.

Força bé i expressiu va estar Laurent Naouri (Golaud), remarcable Kurt Gysen, inaudible Olatz Saitua (ho sento), Hilary Summers força acceptable; Jean-Sébastien Bou (Pelléas) té una veu anodina i de corda inidentificable i John Tomlinson, em sap molt de greu, però va mostrar evident símptomes d'irrecuperables temps perduts.

Ara bé, si vostès m'ho demanen els diré que s'acostin a veure-la perquè les bonhomies (música, direcció orquestral i la pròpia orquestra) s'ho valen.

Pel resum argumental cliquin aquí, ja poden imaginar que si la Méli mort, és un drama.

Un parell de fotografies de la producció:




El video promocional:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada