diumenge, 16 d’octubre de 2011

ANNA BOLENA



ANNA BOLENA
Compositor: Gaetano Donizetti
Llibret: Felice Romani

Repartiment:
Anne Boleyn (Anna Bolena)
Anna Netrebko
Jane (Giovanna) Seymour
Ekaterina Gubanova
Mark Smeaton
Tamara Mumford
Lord Richard (Riccardo) Percy
Stephen Costello
Henry VIII (Enrico)
Ildar Abdrazakov

Director:  Marco Armiliato
Producció:  David McVicar
Vestuari: Jenny Tiramani


Ahir, dissabte 15, van passar aquesta òpera pels cinemes Icària de Barcelona; retransmissió en directe des el Metropolitan Opera de Nova York.

Com sempre anirem a pams. Ja poden imaginar que l’argument d’aquesta òpera rau en la històrica Anna Bolena infeliç segona esposa d’Enric VIII, infaustament decapitada. Així doncs... no entraré en més detalls sobre aquest tema ja que l’argument ja està en l’imaginari de tothom. Solament afegir que aquesta òpera s’inscriu en el marc del que s’anomena la trilogia Tudor del mateix Donizetti (Anna Bolena, Roberto Devereux i Maria Stuarda).

Quan la música, doncs veuran aquest bloc té una certa flaca per Donizetti i creu que amb la ingent producció d’aquest autor, encara troba que els seus propis manlleus són força moderats, i també pensa aquest bloc que Donizetti ens fa assaborir molts bons moments d’òpera, com és aquest cas, per exemple el duet entre Anna i Jane Seymour en el segon acte, els concertants del primer, les àries del personatge principal......

Pel que fa les veus, dir que Anna Netrebko ho ha fet molt bé, però això no és cap novetat i ja és com una frase rutinària, la veu segueix robusta, plena i segura i com d’aquesta soprano crec que se n’ha dit tot, doncs no afegiré res més. La resta, tots molt bé, les sorpreses: Ekaterina Gubanova, tenia ganes de veure aquesta mezzo i no m’ha decebut gens, al contrari, té una veu molt bonica que no m’ha fet enyorar cap altre, ni actual ni precedent, i Stephen Costello, m’agradat aquest tenor, amb una forma de cantar que no prova de assemblar-se a la moda dels tenors de més anomenada actuals. Qui potser no m’acabat de fer el pes, sobretot en el primer acte ha estat Ildar Abdrazakov, en el segon l’he trobar millor.

La producció, ai! sempre la producció, clàssica, de la qual de ben segur que no ens recordarem per la seva manca de risc, i clar vostès diran que no estic mai contenta en aquest aspecte, però és que entre una producció que sovint frega l’absurd i una producció que no arrisca gens, hi ha un ampli ventall de possibilitats que hauria d’abocar en unes propostes escèniques més estimulants de les que sovint hem de contemplar.

I el vestuari? pesant, honestament, els cantants em feien patir amb aquell munt de roba damunt, però bé, entenc que això és un mal menor.

I com no podem oblidar que aquesta òpera l'hem vist en una cinema, comentar que la realització ha estat en general correcte, però de vegades hi havia ubicacions de la càmara efectistes que no aportaven res al drama.


Els deixo aquest tastet d’aquesta mateixa producció.