dimarts, 31 de maig de 2016

ENRIC ARREDONDO










ENRIC ARREDONDO I GIL DE BERNABÉ

Barcelona, 05 d'abril de 1940 - 16 de desembre de 2006 


Desprès d'uns dies parlant de ruqueries polítiques avui portem coses importants, i és que ens ha donat el punt i em recordat a aquest actor que aquí ens agradava molt. De manera inexplicable (o no tant) en el decurs d'aquests 10 que fa que va morir 'hem rememorat en alguna ocasió.

A criteri d'aquest bloc, era d'aquell actors que la seva presència i bona feina millorava el contingut.

Si els poso el nom sencer és perquè a internet, cercant imatges per poder portar al bloc, no n'he trobat d'ell,  n'he trobat d'un tal Enrique Arredondo Bernabé, res a veure.



Un cop publicat aquest breu homenatge  a l'Enric Arredondo, vaig trobar aquest text que en Ricard Salvat li dedica, però per problemes amb l'ordinador que no sap mai que són, no el vaig poder incloure en el seu moment

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA DESAPARICIÓ D'ENRIC ARREDONDO
Ricard Salvat


Diria que he lIegit tots els retalls que es van publicar arran de la mort d'Enric Arredondo. La
seva companya, Carme Fortuny, m'ha passat els materials, a banda deis que jo guardava. Vistos
tots plegats, et fan la impressió de migradesa, de voler simplement quedar bé, de limitar-se a
donar notícia del fet luctuós, algun comentari més i prou. Em sembla inquietant que es doni una
visió tan poc generosa sobre un actor que va donar al teatre llargs anys de la seva vida, més
de quaranta, durant els quals va definir una trajectòria teatral coherent feta a copia de saber
triar textos d'una gran validesa, i una trajectòria de lIuita sindical i política valent. Va ser també
un intèrpret que va dedicar-se a la televisió, on va obtenir grans èxits. Concretament el del
personatge Pablo Serrano en la interessant sèrie televisiva madrilenya Periodistas que va durar
del 1998 al 2002.
És sorprenent que les necrològiques més respectuoses amb la lIarga trajectòria del nostre
artista hagin estat les d'EI País o El Mundo i no pas les deis diaris en Ilengua catalana, que suposem o seria lògic pensar que I'haurien hagut de destacar o potenciar. Un hi dedica trenta-tres ratlles d'una columneta. Només Gonzalo Pérez de Olaguer li ha fet una mica de justícia. Va dir: «La seva mort significa la desaparició d'un intèrpret rigorós dalt de I’escenari. Sempre va ser un valor segur per als directors que sabien que la seva presencia garantia una consistència al muntatge.
En quaranta anys va abordar tota mena de personatges.» Cal agrair a Marcos Ordóñez els seus
comentaris, perquè li va saber i hi va voler fer justícia. El crític d'EI País destacava una esplèndida
interpretació, l'lvanov d'Anton T xekhova les ordres de Guennadi Korotkov. Fou una interpretació molt especial perquè en acabar la funció va caure aterra, i després va entrar en coma múltiple.
Recordo aquella nit de manera molt intensa. EII que, com és lògic, sabia molt bé els seus mals,
va fer una interpretació grandiosa, jo diria que fins i tot un xic desesperada. Va anar «a totes»,
com es dei a entre els professionals d'abans. Aquells que sabíem que estava malalt, vàrem seguir
la interpretació amb una preocupació especial, i davant el resultat, amb una gran admiració. Un
professional al cent per cent.
També fou molt acurat el comentari de Javier Memba (El Mundo) que parlava de les seves moltes intervencions a Estudio 1, aquell mític espai de TVE «que apropa el teatre a aquell gran
públic que mai no hagués entrat en una sala teatral on es representaren les mateixes obres que
la tele emetia: La madriguera, El sistema Fabrizi, Hedda Gabler, El emigrante Brisbane i El hombre del mundo».
Memba comenta que el seu primer aplaudiment a Madrid I'obtingué el 1968 amb Los huevos
de la avestruz, de Felicien Marceau, amb la Companyia de José Bódalo. No és exacte del tot. El
seu primer èxit a Madrid el va aconseguir al María Guerrero amb Los aleluyas del señor Esteban,
en una adaptació i posada en escena meves amb la Companyia Adria Gual. EII feia d'Estevet en
els quatre primers quadres, I d'Esteve en els quatre següents. Lluís Torner representava el senyor Esteve en les seqüencies novena i desena. La seva oponent era curiosament Carme Fortuny, com també ho va ser en els altres dos espectacles que la Companyia Adrià Gual representa a Madrid, Adrià Gual y su época, un espectacle meu, i Misterio de dolor, d’Adrià Gual, adaptada per qui signa aquestes ratlles. A la meva obra feia cinc papers diferents, però excel·lí en el rol de I'actor Tutau i en el de «Caminant» del Nocturn d’Adrià Gual que s'incloïa en el nostre docudrama. Carme Fortuny va alternar els seus papers amb Maria Tubau en totes les representacions, concretament els de Tomaseta i Mariagneta.
En aquella ocasió, al María Guerrero, veient -li fer tants i tants papers diferents al llarg d'un mes,
que fou la durada de la nostra estada a Madrid, em vaig adonar de la seva ductilitat, de la seva
última sensibilitat, de la seva capacitat per adaptar-se, al mateix temps, a diversos personatges. El seu Estevet estava ple de tendresa i amagada timidesa. El quadre de la nit de noces els quedava especialment tens, irònic, entendridor i, a la vegada, terrible. Aquell anar posant a la guardiola les monedes que haurien hagut de servir per visitar Montserrat resultava esgarrifós i crec que tot es devia a la qualitat de la seva intel·ligent interpretació. He de dir que en la meva versió vaig seguir més la novel·la que I'adaptació teatral, per tant, el text tenia una duresa i un element de crítica a la menestralia o petita burgesia veritablement remarcables.
Anant endarrere, cal recordar que Arredondo va començar amb la Companyia de José Castillo
Escalona. Va passar per la Companyia Maragall, al Teatre Romea, sota la direcció d'Esteve PoIls.
L’any 1962 va intervenir en un espectacle que va adquirir una gran significació en aquella època:
Joc de toula, d'Enric Ortembach, sota la direcció d'Antoni Chic. Arredondo va cridar I'atenció de la crítica i el públic en la interpretació d'Armand, el fill gran. Era un programa doble. L’altra part era Les golfes, de Jaume Gras, dirigida per Francesc Díaz. Aquest programa fou el segon o tercer de la reinauguració del Teatre Català Romea. Xavier Regàs, que en aquella època feia de director artístic, va decidir d'explotar I ‘efemèride i va fer en ordre cronològic Primera historio d'Esther, per I'EADAG, Senyora avia vol marit, de Pons i Pagès, amb Carme Carbonell i el programa esmentat. Arredondo hi demostrava els seus dots per a la comèdia, va fer una treball divertidíssim. També va obtenir molt èxit a Un marit boix de to, de Henneguin i Verbes, on actuaven Mario Cabré, Coralina CoIom, Alady i Maria Matilde Almendros, espectacle molt foll i divertit que dirigí Juan Comellas. Era I'any 1963.
En la temporada 1963-1964 va participar en un espectacle de gran qualitat i alta categoria literàries, un deis més interessants del Teatre Romea després de la mort de Sagarra. Ens referim
a Don Joan, de Ferran Soldevila, sota la direcció de Pau Garsaball. Arredondo hi interpretava el
paper de Don Maurici.
Dono notícies d'aquestes representacions perquè eren les que es feien a I ‘època i per això crec que la seva tria ulterior, sempre que podia, de textos de rigor i que li comportaren un risc com a actor i d'una certa importància significa un desig d’exigència i d'aventura insòlit en el panorama
de I ‘època. Després vingué encara (el 1964) L'hostal de lo Gloria, de Sagarra, amb Maria Matilde Almendros, espectacle que es féu en homenatge a Maria Vila i Pius Daví.
Perquè es vegi la seva ambició, abans de seguir endavant vull recordar la interpretació per al TEU de Dret de Los monos de Eurídice, de Pedro Bloch, al col·legi major Sant Jordi. Era I'any 1958 i la veritat és que se'n va sortir molt airós, de I'escomesa, i és clar, de la comparació amb l'Enric Guitart. Un any després va intervenir al Centre Catòlic de Sants a El port de les boires, de Santiago Vendrell i José C. Tapia, «discutidos autores del teatro catalán», com es lIegeix al programa de ma.
Tanquem I'incís i seguim amb la trajectòria. De I'any 1968 al 1980 l'Enric es va quedar a Madrid,
on va obtenir molts bons èxits. La nueva fierecilla domada, obra del director Juan Guerrero Zamora a partir de I'obra de Shakespeare, en la qual interpreta amb gran vivacitat i força, segons
la crítica, el paper d'Ortensio (el 1975), i Lo Fundación, un dels millors textos de Buero Vallejo, sota la direcció de José Osuna. Arredondo hi feia un paper amb un dramatisme extraordinari Fou un dels seus grans èxits a Madrid. I no volem oblidar I'estrena de La niña Piedad, obra apassionant d'Hermógenes Sainz per a la Companyia de María Paz Ballesteros. El 1975 va intervenir en la famosa vaga de professionals de Madrid. L’Any 1976 va anar al Brasil amb la Companyia de José Luis Gómez per representar Wozzeck, de Georg Buchner, sota els auspicis de l'lnstitut Alemany de Madrid. Arredondo hi interpretava el Doctor.
Un èxit, i a la vegada un dels treballs més reeixits d'Enric, va ser, sens dubte, un espectacle que el 1969 va marcar una època i que encara roman en la memòria dels espectadors. Ens referim a El Knock o com oconseguir-ho, d'Ann Jellicoe, que I'adaptador Terenci Moix va titular Aquell atractiu que es diu El Knock o qui no grapa no endrapa. Aquell espectacle, dirigit per Ventura Pons, va ser el gran descobriment de Rosa Maria Sarda, i la reafirmació com a actor de comèdia d'Enric. La direcció va ser un encert de ritme i modernitat en aquells moments; Jordi Galí va fer-ne els decorats. A I ‘èxit. hi col·laboraren Claudi Sentís i Xavier Dat , que malauradament s'apartaren del teatre.
L’educació de la seva filla el preocupava i el 1980 va tornar a Barcelona. És a partir d'aquest moment que va anar definint la se va trajectòria de rigor. La veritat és que no va poder començar
millor amb Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo, dirigit per Pere Planella, espectacle on
Arredondo demostra que es trobava en un punt de maduresa envejable. Arran d'aquell gran èxit, Comellas (AVUl, 20-06-1981) Ii va fer una entrevista. Li pregunta: «Has notat diferencia en
el nostre teatre de quan el vas deixar? Arredondo respongué: «Sí, ara esta molt més bé, sens
dubte. S'ha creat un tipus de públic molt interessant. Suposo que és un ressorgiment normal
després d'aquella època en que es feia teatre d'espardenya i decorats de paper. Els actors d'aquella època en bona part han hagut de plegar. Molts tenen la feina en una oficina, en un banc i a més, si cal, fan teatre. Jo sempre he cregut que cal dedicar-se a una sola cosa. ( ... ) Saps? Ha passat que els responsables dels teatres independents ha arribat un moment que no han trobat personal adient per fer uns determinats papers i han hagut de recórrer a actors professionals. No, no ha estat difícil I'acoblament a les formes que tenen ells d'actuar.» L'obra de Dario Fo arribaria a més de cinc-centes representacions.
Després va venir Cançó d'amor i de guerra. L'obra lírica de Lluís Capdevila sota la direcció de Josep Montanyes (1983) i Josep Maria Segarra. Hi havia un gran repartiment (Pau Garsaball,
entre d'altres) i Arredondo hi va destacar de manera molt especial.
Aquell any tornarem a treballar plegats, a I'espectacle Ur-Foust. que vam fer al Poliorama.
Arredondo hi interpreta Mephisto amb una autoritat extraordinària, el paper que havia estrenat
Joan Pera al Paranimf de la nostra Universitat. Tant I'un com I'altre hi varen estar extraordinaris,
fent aquell tipus de treball que en unes altres latituds els hauria situat molt alt en un ranquing.
Però aquí ja sabem tots plegats com van les coses.
Després va arribar el més arriscat dels seus treballs. Fou de la ma de Joan Maria Gual. L'ús de
lo matèria, de Manuel de Pedrolo, una empresa kamikaze que creiem que va comportar el primer i ens sembla que únic espectacle professional amb totes les de la Ilei de Manuel de Pedrolo.
Pérez de Olaguer va parlar de «1'exceHent actuació d'Enric Arredondo, Josep Minguell i Rafael
Anglada, segurs, eficaços durant tota la representació» (El Periódico, 21-03-1984).
De Pedrolo va passar a Joan Brossa, també en un dels pocs espectacles professionals i regulars
del nostre gran creador. La pregunta perduda o el corral del IIeó, treball dirigit amb gran eficàcia i originalitat per Hermann Bonnín. L'obra arribava amb trenta anys de retard i demostra, encara
ara, que té una gran vigència. Arredondo n'era I'absolut protagonista. Hi va estar irregular, però
cal convenir que era un text dificilíssim i que el públic assistent a I'estrena no hi va ajudar gens,
malgrat un bon equip d'actors, d'entre els quals cal destacar Conxita Bardem, Lola Lizaran i
Anna Maria Barbany.
I de Brossa passa a Josep Maria Benet i Jornet amb I'obra Ai, carai! al Lliure de Gracia. S'hi va
posar de manifest la seva gran capacitat per a la comèdia. Després va venir la gran lliçó d'exercici
d'estil Un passeig pel bosc, de Lee Blessing, una intel·ligent proposta escènica dirigida per Enric
Majó i que Arredondo i Abel Folk varen interpretar amb una força i veritat extraordinàries. «El
treball dels dos actors és bo i convincent. És un treball disciplinat i minuciós que reflecteix dos
tipus ben distints: un d’escèptic i crònic a carrec d'Arredondo i un altre de més agressiu, més
jove, a carrec de Folk (Pérez de Olaguer, El Periódico, 26-01-199 1).
Encara va voler provar la faceta d'autor en la darrera dècada de la seva vida. L'any 1999, en
el marc del Festival Grec va estrenar La Bohemia, monòleg divertit i ocurrent que acabava essent
un important document humà. L'actor s'interpretava a ell mateix de la ma de Carme Portaceli.
No voldríem descuidar-nos un espectacle potser fallit però altament ambiciós que intentava
recuperar per al teatre de gran capacitat un gran autor del segle xx, molt poc conegut a Catalunya.
Parlem dels Contes deIs boscos de Viena, d'Odon von Horvath, amb una excel·lent i modèlica
traducció de Carme Serrallonga i una escenografia bellíssima d'Arranz-Bravo. Pep Munné va
produir, interpretar i dirigir I'espectacle. Evidentment va voler abraçar massa i la proposta se'n
ressentí. Mai, però, no va quedar justificada la crueltat amb que va ser tractada. Paper difícil i
molt especial el que hi feia Arredondo, El rei de la màgia, però un cop més la seva naturalitat i
seguretat el féu sortir airós del desafiament que un paper tan difícil comportava.
Un dels seus darrers èxits importants fou, el 2003, I'apassionant i original Via Gogarin, de Gregory Bruke, on Arredondo va saber donar al paper de I'empresari una capacitat de desencant
i tristesa admirable.
Recordem que també va fer Shakespeare: va intervenir a les dues versions que va dirigir Esteve
PolIs de Romeu i Julieto (versió de Segarra), I'inoblidable espectacle del 1964 amb la Companyia
Titular Catalana, en I ‘època que Xavier Regàs dirigia el teatre. Cal recordar que en el repartiment
hi havia Luis Orduña, Paquita Ferrándiz, Pepita Forns, Rafael Anglada, Caries Lloret. Pere Gil i
Lluís Nonell. Curiosament els noms de Montserrat Carulla i Josep Ignasi Abadal, que hi estaven
Lluminosos, figuraven com a protagonistes, però amb lIetra petita. Coses del Romea dels primers
anys seixanta. Arredondo hi va interpretar un eficaç Baltasar. Vint-i-quatre anys després, sempre
amb Esteve Polls, hi va fer un potentíssim frare, aquest cop al Teatre Victoria, amb una Sílvia Munt especialment vibrant i emotiva. La proposta, molt ambiciosa, va acabar força malament. Encara interpretaria Molt soroll per no res de la mà de Ferran Madico, espectacle inspirat i molt acurat on Arredondo interpretava Leonato amb gran convicció i eficàcia.
L'any 1996 va participar a I'espectacle El visitont, d'Eric-Emmanuel Schmitt, obra que havia obtingut molt èxit a França, on fou potser excessivament valorada (obtingué quatre premis Moliere, d'entre els quals un al millor autor).Tenia una escenografia excel·lent de Perejaume i una direcció eficaç de Rosa M. Sarda. Enric Arredondo hi va fer un molt sòlid treball al costat de Pere Arquillué, Jordi Boixaderas i Rosa Vila, representants de la nova generació deis anys noranta.
També dirigit per una altra excel·lent directora. Lurdes Barba, el 2002 va intervenir juntament
amb Marta Angelat, Judit Lucchettl I Jorge Peña, en I'estrena d'un autor interessant I renovador,
Dani Salgado, dins el projecte del 1.6 del Teatre Nacional de Catalunya. Però amb aquest...
Com es pot veure, I'activitat d'Arredondo fou intensa i arriscada. S'atreví amb les obres més
difícils. Quan li vaig proposar  de representar les millors escenes de La tragèdia de l'home, d'lmre
Mádach, al Festival de Sitges, de seguida s'hi va apuntar, com Carme Fortuny. S'actuava en català
i en hongarès: Miklos Hubay i Gybrgy Harag, uns actuaven en hongarès, els altres en català.
Aquest espectacle em porta molta sort, poc després el Teatre Nacional de Budapest m'invita
a muntar I'obra completa.
Arredondo, per defensar els seus drets com a doblador, en un moment de gran convulsió i d'oposició amb les més fortes firmes de doblatge es va tancar I'any 1993 durant vint-i-un dies
a la seu de CC.OO. Va pagar molt cara aquesta actitud, caríssima. Va passar per grans dificultats
econòmiques que el dugueren a una mena de depressió. Després vingué la malaltia i el seu meravellós renaixement.
Els darrers anys, juntament amb una colla admirable de companys (Hermann Bonnín, Juan
Matute, Antonio Bengoechea, Josefa Isabel Requena, Anna Fité, Carmina Roig, Jorge Bosso,
Caterina Alorda, Marga López, Enric García, Salvador Oliva, Caries Molinet, Joan Caries Bestart,
Immaculada Vilallonga, Francesc Rafols i Dardo Gómez) ha liderat una campanya contra José María Aznar; la «Plataforma Cultura i Espectacles contra la Guerra». Hem lIegit el document d'aquesta plataforma, i la seva denúncia de José María Aznar López davant del Tribunal Internacional de I'Haia ens ha fet una impressió extraordinària.
Com es pot deduir fàcilment, hem procurat que la trajectòria professional d'Enric Arredondo
sigui també una historia de gran part del millor teatre català. Del millor teatre català i de la més
compromesa lIuita política.

diumenge, 29 de maig de 2016

EL SENY CATALÀ A TORTOSA

Article d'en Ricard Biel - bloc: Un altre juny


No es pot reinterpretar allò que ni tan sols es pot interpretar, i encara menys es pot reinterpretar allò que aquells qui ho han de reinterpretar ni tan sols no saben remotament què significa interpretar i, doncs, molt menys poden saber què significa reinterpretar. No es pot reinterpretar un monument franquista més enllà d’entendre que es tracta d’un monument franquista. No es pot reinterpretar un monument franquista, doncs, perquè el monument ni tan sols admet interpretació més enllà d’entendre, naturalment, què va ser i continua sent el franquisme. Per això la collonada de la consulta a Tortosa per la retirada del monument franquista instal·lat des de fa cinquanta anys enmig del riu Ebre, no només és una bestiesa en tant que consulta sinó per les preguntes plantejades en la consulta, les quals, com no podia ser d’una altra manera, han estat al mateix nivell aberrant que la idea de la consulta.
Anem a pams. La idea de la consulta per la retirada d’un monument franquista és demencial per la seva contradicció de base. Posar a votació democràtica la conservació o no d’un monument de subjecte i objecte antidemocràtics suposa legitimar com a democràtic el totalitarisme –franquista, en aquest cas. Bonic, oi? Franco es deu estar petant de riure des de la tomba. En segon lloc, plantejar una consulta amb dues preguntes sense que cap d’elles inclogui l’opció d’enderrocar el monument i simplement llançar-lo a la quincalleria és com a mínim una presa de pèl, una consulta trampa al més pur estil franquista que, de fet, amb tota lògica va d’acord amb la idea mateixa de la consulta. En tercer lloc, parlar de reinterpretació del monument franquista significa tractar la gent d’imbècil i sense embuts, talment com quan els partits polítics diuen que des d’ara es decantaran més cap al centre, l’esquerra o cap a la qüestió social. Parlar de reinterpretació d’un monument franquista significa en realitat dir-li a la gent com ha d’interpretar el monument, com si a més no fos evident que el monument no admet ni tan sols interpretació. Parlar de reinterpretació d’un monument franquista per començar només pot fer que diluir la gravetat del significat del monument i el perquè es va erigir. Parlar de reinterpretació d’un monument franquista només pot fer que humanitzar el totalitarisme, i això, en un país rematadament babau com el nostre, és mortal de necessitat per la facilitat amb què el populatxo s’empassa el missatge. Parlar de reinterpretar un monument franquista després de cinquanta anys plantat al mig de l’Ebre és, segons aquesta idea, admetre que s’ha permès durant cinquanta anys una interpretació errònia sobre el que significa i, doncs, admetre una desídia imperdonable per part de les autoritats suposadament democràtiques sobre la nova interpretació a fer del monument en qüestió.
Però anem a la consulta. Naturalment, ha guanyat l’opció conservadora: el “manteniment del monument franquista per fer-ne una reinterpretació”. No podia ser altrament i és allò que es pretenia, per això justament s’ha fet la consulta i amb les preguntes que s’han plantejat. Per començar, quan en qualsevol terreny de la vida es posa a votació del poble una qüestió objectiva que, per tant, fa absurda la seva deliberació en votació, l’únic que en pot sortir perdent és justament la lògica d’aquesta objectivitat. És el triomf de la imbecil·litat. La democràcia com a pretext perfecte per perpetuar la desraó totalitària. Magistral. A Tortosa ha guanyat que tot continuï igual perquè d’entrada a un poble assenyadament català, és a dir covardment analfabet, no se li pot demanar res que no sigui continuar com està, talment una cèl·lula cancerígena, malalta, acomodada en el seu àmbit àcid. A Tortosa ha guanyat l’immobilisme per la simple raó que durant cinquanta anys s’ha imposat la indiferència ciutadana sobre el monument. Què feia, doncs, pensar que hi hauria una allau de ciutadans que ara, de sobte curiosament indignats per la presència del monument, anirien a votar per la seva retirada? I d’altra banda, què feia pensar que no serien justament els feixistes partidaris de la continuïtat del monument al riu els més motivats per anar a votar? D’aquí els resultats: un 30% de participació, un 68% de vots immobilistes i un 32% de vots per la retirada i museïtzació (!) del monument. Lògic. Previsible, més que previsible. Algú es pensava de debò que guanyaria l’opció de la retirada del monument?
Algú estarà temptat de pensar, i fins i tot de dir obertament, sense vergonya intel·lectual i moral, que a les terres de l’Ebre “la gent és molt fatxa”, tal com he sentit dir. Però no. Malauradament s’equivoquen. El problema no és exclusiu de la gent catalana de l’Ebre. A Tortosa simplement ha guanyat el seny català, el mateix seny, doncs, que a la resta de Catalunya. A Tortosa ha guanyat aquesta mena de seny tan curiós que consisteix a no confrontar mai res per no fer enfadar ningú –llegiu entre línies “ningú” com aquells que ens esclafen–, fins al punt que s’ha organitzat una consulta sobre un monument feixista per no fer enfadar... els feixistes (!), aquells que, per cert, no han votat precisament per la “reinterpretació” del monument franquista, sinó ras i curt pel manteniment del monument enmig de l’Ebre, perquè per poder votar sobre una “reinterpretació” d’un monument franquista no s’ha de ser franquista ni deixar de ser-ho, sinó que s’ha de ser estúpid, i perquè, tal com apuntava, la majoria dels franquistes votants no saben, val a dir que igual que la majoria dels demòcrates catalans, ni què significa interpretar, i encara molt menys, doncs, reinterpretar. Aleshores, per què es va afegir a la pregunta del manteniment del monument al riu aquest detall de la “reinterpretació”? Per seny. Es va afegir per seny català. Es va afegir per donar una pàtina de democràcia a una qüestió plantejada per satisfer el feixisme espanyolista, però mirant que no es notés gaire. La consulta ha estat, doncs, una idea assenyada, una idea per evitar la suposada confrontació. Una bena catalana més abans de la ferida. Una bota espanyola a sobre, i a sota un clatell català. Com sempre. Res no es mou. Les aigües continuen tranquil·les entre els catalans. Podrides, però tranquil·les. Tot va bé, com sempre, amb els catalans. Seny, sobretot seny. El nostre mal no vol soroll. Seny.
En fi. Tot això inevitablement em porta a pensar que si no som capaços ni de tirar pel dret a l’hora d’enderrocar un simple monument franquista, per cert que una qüestió sobre la qual que jo sàpiga Madrid no en té cap culpa, aleshores què nassos em pot fer pensar que serem capaços de tirar pel dret a l’hora de fer la independència? Bé, és una pregunta retòrica que plantejo al lector, perquè a mi ni m’ha passat mai de la vida pel cap la idea que aquest poble cretí aconsegueixi res, més enllà de masturbar-se tot manifestant-se, i plorant com una criatura patètica per cada injustícia espanyola rebuda.
M’agradaria parlar amb l’assenyat alcalde de Tortosa. M’agradaria que em digués en què consistirà la “reinterpretació” que proposarà per al monument franquista un cop m’hagi explicat l’acudit, que ja ha explicat sense enrojolar-se, sobre convertir el monument franquista en un emblema de la pau. I voldria plantejar-li una hipòtesi. M’agradaria saber què faria l’alcalde, ara que s’ha decidit democratiquíssimament que el monument franquista continuarà tan feliç allà on és, si un huracà arranqués el monument del riu. Restituiria l’alcalde el monument franquista en nom de la democràcia? Em temo que sí. El seny català sempre s’imposa.

BARCELONA 2016



Encara estem així... al matí la Legión i al vespre: 


"Solemne procesión y vigilia mariana en Barcelona


El sábado 28 de mayo de 2016, a las 10 de la noche empezará una solemne procesión en Barcelona, la procesión se iniciará ante la catedral de Barcelona. A las 10.30 llegará a la plaza la imagen peregrina de Nuestra Señora de Fátima y se dará inició a la procesión con antorchas hacia la Basílica de nuestra Señora de la Merced. En la basílica tendrá lugar la santa misa de domingo.

La procesión la organiza la Unión Seglar de San Antonio María Claret."


La cosa comença al pla de la Catedral amb la banda tocant el mateix tema amb variacions, com podran comprovar en el video de més avall.



La processó és posa en marxa al toc de l'himme d'Espanya i al crit de Viva España!!! i els fervents arrenquen, carrer del Bisbe, Pl. Sant Jaume, carrer Ciutat, Regomir, carrer Ample i Església de la Mercè (recordem que Mercè és de mercenario)

video







en arribà a l'església de la Mercè, la banda toca el tema principal sense variacions (aquest ti-to, ti-to que els recorda?) i dins l'església es fa una missa amb els feligresos exultants)

video


I així anem... 

PS - La Catedral, a les 10:00 hores, era tancada.

divendres, 27 de maig de 2016

BANC EXPROPIAT


Avui parlaré directament en primera persona i espero en acabar m'hauran disculpat per fer-ho.

Si segueixen aquest bloc (gràcies) recordaran vaig comentar els aldarulls succeïts a Can Vies (ho trobaran clicant AQUÍ ) . Aquests del Banc Expropiat són els aldarull 2 i més val anar-ho titulant així ja que, i segons he comentat en algunes entrades anteriors, de fets similars però en el marc dels antisistema en succeiran més, ja que no tinc cap dubte que tant a Can Vies com ara amb el Banc Expropiat es vol donar la imatge d'una Barcelona violenta i que de retruc afecti tot Catalunya. No crec que aquestes accions siguin imprevistes i penso que estan directament vinculades amb això que fa uns mesos encara em dèiem el procés (i que ara vés a saber què és).

Si miren l'enllaç que els he deixat i miren les fotografies que hi ha, veuran que primerament la gent està, diguem-ne tranquil.la, asseguts, xerrant i la polícia tampoc és mou, però mirin aquesta foto



tots aquests vestits de negre, encaputxats i amb passamuntanyes no hi eren, van sortir del no res (estaven amagats dins un 600?), van aparèixer no se sap d'on i aquests són quins van dur totes les accions que ja coneixem i havent-ho viscut directament, crec que puc deduir que a Gràcia ha passat exactament el mateix. Un d'ells (o d'elles) amb una sola mà podia traginar un contenidor i arrossegar-lo fins on calia.

D'aleshores ençà em demano qui són? qui els paga? que els mou? d'on venen? em comenten que són anarquistes organitzats, però la veritat em sembla un resposta molt fàcil. Si són anarquistes no ho sé però d'organitzats n'estaven molt.

Si si fixen bé veuran que tots (o totes) tenen un físic similar no hi cap pic destacable, ni alt ni ample. Aquest (o aquests) grup se'ls tria pel físic o per la ideologia? I el més curiós, la policia no sap qui són, no els té localitzats? ells que sempre troben algú o és que potser, i solament potser, convé deixar-los fer i que facin la feina en nom d'altres?

Massa incògnites per poder resoldre-les jo sola.

Passin un bon dia.




dimecres, 25 de maig de 2016

TERESA FORCADES

Teresa Forcades



Avui, senyores i senyors, parlarem de la Teresa Forcades. Podíem haver triat un altre tema, si obrim els diaris en tenim per donar i per vendre però ens ha donat el punt per la mongeta, (de monja i dit cordialment).

Aquest bloc pensa que hi ha persones que no haurien d’entrar mai en la política activa, que el seu paper n’és un altre. És generar reflexió, generar arguments, generar polèmica... aquesta mena de persones quan fan el salt i entren en el galliner s’estavellen, perden credibilitat i ja no poden ser cap referent i això és el que pensem de la Teresa Forcades (que per cert, algú sap si encara és monja o no? O si encara està a l’espera que l’alliberin?)

Bé... la mongeta (de monja i dit cordialment) fa un temps va muntar un espectacle (en política tot és espectacle) i anuncià a bombo i plateret que se n’anava cap a Gaza. Fins i tot aquest “viatge” motivà un debat a 8tv entre la benedictina i la Pilar Rahola on la Teresa Forcades va quedar com la reina de les sense sang (ni tan sols la de crist) i la Pilar Rahola com una abraonada (i així li va, dit cordialment). A Gaza, la T. Forcades no hi va arribar mai, segons va dir, es va haver de desembarcar per una malaltia, que se’ns va dir  també a bombo i plateret i que servidora, la veritat, no va fer gaire cas ja que tot plegat em va semblar un espectacle de poca categoria, on tot queda en el cartell i la foto però que la representació no s’estrena mai.

Ahir vam penjar dos àudios d’una infermera desplaçada a Idomeni, la valoració dels àudios els la deixo a vostès, i tot d’una m’he demanat i la Forqui? On està? Com és que no hi va? Com és que no ha dit ni piu (on fins jo sé no s’ha pronunciat) i es que servidora creu que un o una cristina professional hauria d’exercir la seva feina i està al costat dels qui pateixen (clar que vostès també em poden dir que si el papa Francesc no hi va, no té perquè anar-hi ella que solament és monja i la jerarquia eclesiàstica no li permet aspirar a gaire més). I és que servidora no imagina una de bona, servidora porta la dolenteria i la perversitat dins seu i  mal pensa i creu que ara la Monja (o Sra) Forcades no pot tornar a muntar un altre sarau com el de Gaza, ara ja no pot, a mig camí, tornar cap a casa al·legant una malaltia, aquest guió ja l’ha cremat i potser, només potser, creu que millor ser una cristiana moderada però viva.

No deixa de ser curiós però, que la premsa, sempre a punt per atiar focs allà on només hi ha encenalls, sobretot si el personatge és de l’altre bàndol, s’ha mostrat moderada amb la Teresa Forcades, tan els uns com els altres, i és que en aquest país encara l’església és intocable.

Em sembla recordar que d’altres països a l’Església (com institució) també se li diu que no es posi en política que el seu paper n’és un altre, però fins aquí sembla que encara no hem arribat.

Em semblava que havien de ser un país diferent?