dissabte, 4 de juny de 2011

PEDRA DE TARTERA


Pedra de tartera
Maria Barbal
Dramatúrgia de Marc Rosich
Adaptació teatral
Marc Rosich

Direcció
Lurdes Barba

Escenografia
Max Glaenzel
Amb la col·laboració
d’Estel Cristià

Vestuari
Meritxell Muñoz

Il·luminació
Maria Domènech

So
Ramon Ciércoles

Espai sonor i música original
Sila

Imatges
Eugenio Szwarcer
Ajudants de direcció
Lidia Linuesa
Xavier Iglesias

Assessorament lingüístic
Xavier Macià
Noëlia Motlló
Ramon Sistac


Amb
Marina Barberà és Conxa adolescent/Elvira
Rosa Cadafalch és Tia Encarnació
Roger Casamajor és Jaume/Mateu Jove
Annabel Castan és Delina
Max Figueres és Mateu petit/Jaumet
Àurea Márquez és Conxa
Max Megias és Mateu petit/Jaumet
Eduard Muntada és Oncle Ramon/ Mossèn Miquel
Júlia Pedra és Conxa petita/Angeleta
Max Roca és Mateu petit/Jaumet
Marta Vidal és Conxa petita/Angeleta
Carla Vives és Conxa petita/Angeleta

Producció
Teatre Nacional de Catalunya i
El Celler d’Espectacles de Lleida
Primerament els haig de dir que el llibre no l’he llegit i per tan arribo a Pedra de Tartera sense cap altre referent.

Com aquesta obra està tenint una llarga vida, primer al TNC i ara al teatre Romea, els considero prou informats sobre allò que poden trobar si la van a veure, no obstant en aquest bloc també afegirem alguna cosa, que per això estan els blocs, per què cadascú digui la seva. 

Els personatges estan ben definits però mai són esquemàtics, i ens trobem amb personatges que se’ns mostren amb naturalitat amb tot allò que tenen de bo i també amb les seves petites misèries, peculiaritats que menen d’un entorn ancestral. Les dones parlen des de la seva senzillesa, mai confondre amb simplicitat, i veiem com s’espigola la vida de la protagonista i amb ella la de les dones que té al voltant. També observem com tota una vida superada amb poques alegries, queda vençuda per....... no, això ja no els ho puc explicar. Destacar la importància de l’”hereu” com a figura, aquell qui heretarà casa i terres perquè és un home, encara que aquest hereu no sigui el primogènit i no sigui qui té les qualitats més apropiades per ser-ne.

Cal assenyalar que els personatges masculins, tot i no ser els més rellevants, Maria Barbal no ens els presenta com a homes desproveïts de qualitats, sinó com a esser que es mouen (i elles també) perquè no poden imaginar que l’estructura familiar pugui ser de cap altra manera.

M’agradat la direcció de Lurdes Barba, no tant quan a moviment escènic, però sí cap les actrius i els actors. Els principals són de provada solvència i la resta defensen força bé el seu paper, cal remarcar l’esforç de tot l’elenc per adoptar la parla del Pallars i agrair que s’hagin respectat els modismes d’aquelles terres i, qui sigui, hagi fugit de fer concessions.

Pel que fa a  l’escenografia és adequada i eficaç, i els audiovisuals queden ben integrats, així com el vestuari que sense ser extremadament rigorós, fa el fet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada