dilluns, 31 d’octubre de 2016

BIBLIÒFILS




LOCOS POR LOS LIBROS
VV.AA.
Traducció: Manuel Serrat Crespo, Víctor Inglada i Esteve Serra
José J. De Olañeta, Editor
Col·lecció: El Barquero
Palma, 2016
223 pàgines







dissabte, 29 d’octubre de 2016

L'INDEPENDENTISME ESPANYOLISTA

autor: RICARD BIEL

Publicat al bloc: UN ALTRE JUNY


Amb el permís de l’antifranquisme, no hi ha moviment més antiindependentista, o sigui espanyolista, que el processista, tanmateix autoanomenat independentista. El processisme és profundament espanyolista perquè no només enquista el poble català en l’autonomisme, sinó que ho fa mirant de matar d’una vegada per totes l’independentisme. Aquest és justament l’objectiu processista que, a més, és executat per i per als catalans. La cosa és de psiquiàtric.
El processisme és molt més letal per a l’independentisme que la letargia opiàcia autonomista pujolista. I això és dir molt. Durant el pujolisme hi havia una gran massa autonomista catalana d’una banda, i de l’altra els independentistes, quatre cap calents desacreditats en ser considerats aleshores uns radicals toca-campanes, cosa ben trista, però com a mínim malgrat tot l’independentisme quedava immaculat com a tal, no es confonia amb res que no fos la voluntat inequívoca d’independència d’una part molt petita de la població. Ara, amb el processisme, la massa autoanomenada independentista, però de fet autonomista en pretendre fer una independència Disney, regalada, o sigui sense cap intenció de desobeir la llei espanyola, es disfressa d’independentista mentre continua comportant-se com a autonomista, amb la conseqüent confusió i, doncs, afebliment i desprestigi de la raó de ser independentista a causa de tanta incongruència. Això, com a mínim amb l’inútil d’en Pujol no passava. Ara, el processisme enverina fins a matar l’independentisme.
En la mateixa mesura que sabem que l’antifranquisme no només va aconseguir que Franco morís all llit, sinó que el moviment s’ha perpetuat fins i tot després de la mort del dictador i encara a dia d’avui com a maniobra de distracció massiva de l’independentisme, cosa que converteix l’antifranquisme en el millor aliat del franquisme fins al punt que Franco aplaudeix l’antifranquisme des de la seva tomba, el processisme és la maniobra de distracció massiva de l’independentisme duta a terme per autoanomenats independentistes. Antifranquistes i processistes estan, doncs, agermanats en la mateixa causa espanyola i, doncs, d’espanyolització catalana. Sensacional. I encara ho és més quan ens adonem que el comportament processista no és altre que el comportament anomenat catalanista des de fa un segle i mig. Res no canvia. Processisme en nom de l’independentisme és exactament el mateix que el catalanisme de tota la vida, pujolisme per entendre’ns. Pujol, aquell personatge que promocionava les mateixes coses que tan gustosament promocionava Franco en el No-Do, el folklorisme identitari de la barretina i els castellers, ara ampliat amb originals i acolorides manis cada onze de setembre, una altra forma de folklorisme. Només ha canviat el vocabulari. Mentre que Pujol era al·lèrgic a la paraula independència, el processisme no té problemes a pronunciar-la, però de la mateixa manera que no té problemes a emprar el llenguatge genuïnament pujolista, com ara “sobiranisme” o tot de versions eufemístiques clàssiques passades a 2.0, com ara “dret a decidir” en comptes de l’antic “dret a ser”. Dit altrament: el processisme és una fugida endavant que té la barra de no tenir cap problema per pronunciar el mot definitiu independència, mentre que curiosament té un gran problema per pronunciar “dret a l’autodeterminació”, allò que defineix arreu del món menys a Catalunya el mitjà per aconseguir l’objectiu d’independència. Aquesta contradicció deixa clara, ara sí, definitivament, una cosa: els catalans no tenen cap intenció ni mitja de fer la independència.
El catalanisme, el processisme i l’antifranquisme són la mateixa cosa franquista en l’objectiu d’impedir la llibertat dels catalans, i això ho veiem ara i ho hem vist al llarg dels últims quaranta anys, quan tant els suposats esquerranosos espanyols com el catalanisme s’han unit en la seva fixació contra Franco encara un cop mort, una fixació per cert que ben covarda tenint en compte que Franco va morir al llit i que, en vida del dictador, no recordo cap enderrocament de mitja estàtua seva ni cap llançament d’ous, i menys encara a la seva persona física. La diferència entre els primers i els segons, però, és que els primers són espanyols, pertanyen nacionalment a la nació amb estat que defensava Franco, mentre que els segons, els catalanistes, diuen defensar la nació catalana mirant d’aconseguir-li un estat, però curiosament des de l’hispanocentrisme aplaudit per Franco. En fi. Mentre els catalans continuïn pensant en clau mental espanyola anant contra mi fins i tot mort, no obtindran mai de la vida la independència, pensaria el dictador si fos viu. Mentre els catalanistes, ara anomenats processistes, coincideixen amb els pseudoesquerranosos en l’odi a Franco, se situen amb la seva distracció dins l’àmbit de la reclamació republicana espanyola. El marc mental és espanyol. Però, no havíem quedat que es tractava de fer una república catalana?
El colauisme Podemita actual és nacionalment afí a l’autonomisme pujolista. Pujol vivia molt tranquil tenint el poble entretingut amb la falsa i criminal idea de fons, anorreadora de tot pensament independentista, que el problema de Catalunya no era Espanya sinó Franco, o més concretament l’estela del dictador al llarg de l’anomenada transició espanyola, sense que per cert quedés mai definit que el problema es traduís necessàriament en la dreta democràtica espanyola, ambigüitat que li va servir per poder pactar amb el PP quan li va semblar oportú. Doncs bé, aquesta confusió trilera de subjectes és exactament la mateixa que pretenen ara mateix els Podemitas de l’alcaldessa Colau col·locant una estàtua de Franco davant del Born. Es tracta de neutralitzar l’independentisme amb aquesta maniobra de distracció massiva. I això no té res d’estrany. El destacable és comprovar que, aquells qui han enderrocat l’estàtua del dictador al Born o li han llançat ous fent veure que estan indignats o, encara més idiotament, sentint-se realment indignats, no són només els propis votants Podemitas, sinó també els de l’estelada-que-miren-Tele5, o sigui: la majoria. El que deia al principi: no hi ha millors aliats del franquisme que els antifranquistes i els catalanistes, ara processistes. Tots plegats, units contra l’independentisme. Els uns, els espanyolistes del puny esquerre alçat, ho saben, i els altres, els alegres estelats de la revolució dels somriures, no. Com sempre. És el poble burro a morir que tenim. Res. D’independentistes, en som quatre gats. Com sempre. I no ho som per raó de puresa, sinó d’independentisme.
Mentre que l’antifranquisme continua avui tan viu com sempre, curiosament amb el dictador ben mort fa quaranta anys, un antifranquisme que no és més que la vacuna perfecta que assegura la perpetuïtat del fantasma del franquisme per anorrear l’independentisme d’una banda, i jugar amb l’imaginari d’una suposada Espanya democràtica de l’altra, el processisme també està viu, i continuarà en dansa mentre el fantasma de l’independentisme remeni la cua. El processisme desapareixerà quan pugui tornar-se a anomenar catalanisme, és a dir, quan gràcies al processisme l’independentisme torni a quedar reduït a quatre caps calents considerats radicals i daixonses i dallonses pels mateixos que ara professen el processisme tot anomenant-lo, cofois, independentisme. La sínia de la destrucció nacional catalana.

dijous, 27 d’octubre de 2016

HEINRICH MANN



LA CASA EN EL EXILIO
Evelyn Juers
Traducció: Verónica Fernández-Muro
Circe
Barcelona, 2012
412 pàgines








diumenge, 23 d’octubre de 2016

DON GIOVANNI



Música: WOLFGANG AMADEUS MOZART
Llibret: LORENZO DA PONTE

Intèrprets:

Don Giovanni Simon Keenlyside
Leporello        Adam Plachetka
Donna Anna   Hibla Gerzmava
Commendatore         Kwangchul Youn
Don Ottavio    Paul Appleby*
Donna Elvira   Malin Byström
Zerlina             Serena Malfi
Masetto          Mattew Rose

Cor i Orquestra del Metropolitana de N.Y.
Director musical: Fabio Luisi

Els continuüs
Cello               David Heiss,
harpsichord    Howard Watkins*,
mandolin solo Joyce Rasmussen Balint


Director d’escena: Michael Grandage



Cinemes Icària de Barcelona
22 d’octubre de 2016



Si fa un parell o tres de dies, quan comentàvem Samsom et Dalila, dèiem que ens agradaria venir al bloc i dir que hem vist una representació extraordinària, avui hem de dir que en aquest Don Giovanni, la valoració en conjunt, llevat dels però’s que ja assenyalarem, és positiva (lluny de ser extraordinària, però bé, hem arribat al punt que si no és negativa ja em podem donar amb un canto a les dents).

El director musical, Fabio Luisi, és un director que no falla mai i fa bé la seva feina, sense sorpreses desagradables però tampoc sense córrer cap risc, però saber que ell dirigeix l’orquestra dóna molta tranquil·litat. Assenyalar el Solo de mandolina de Joyce Rasmussen Balint, exquisit.

La producció escènica és la mateixa que ja vam veure l’any 2011. El director d’escena va imaginar una producció poc arriscada però força eficaç, sense anacronismes i força adequada al conjunt de vestuari, llums, etc,... ben resolta, i a criteri d’una servidora sense entendre gaire al personatge de Don Giovanni, clar que també els haig de dir que una servidora només comparteix la visió del personatge amb dos directors: Joseph Losey (cinema) i recentment Kasper Holten (director d’escena), la resta tracten Don Giovanni com un “xul.lu” faldiller... bé ara no reiteraré allò que ja he dit en d’altres ocasions. A aquesta visió del personatge tampoc va contribuir gaire Simon Keenlyside com ja comentarem més endavant.

I anem a les veus:

Adam Plachetka. Solament per aquest baix-baríton ja valia la pena veure aquest Don Giovanni. Cantant nat a Praga i des el 2010 forma part de l’elenc estable de l’Òpera de Viena. Va cantar Leporello, amb solvència, sense cap dificultat de respiració, bona dicció, veu bonica, en fi... que li vam trobar totes les gràcies i l'anirem seguint.

També ens va agradar molt la mezzosoprano Serena Malfi, qui va fer una Zerlina expressiva i imaginativa, sense dificultats de cap mena.

Malin Byström va tenir alguns problemes de respiració i el paper de Donna Elvira va ser correcte però no per llançar coets, millor en la part actoral, que tot i no ser el més important en un/una cantant, ajuda a configurar el personatge.

Hibla Gerzmava amb uns aguts idonis per fer de Reina de la Nit (La Flauta Màgica), no va tenir una bona dicció, algun problema, no gaire notori de respiració, i força correcte com a Donna Anna.

Paul Appleby va cantar de manera aplicada el paper de Don Ottavio i se'n va sortir prou bé en les dues bellíssimes àries que Mozart li regala al personatge, molt millor en l'ària Il mio Tesoro, la va cantar amb emoció i això sempre és d'agrair.

Mattews Rose no va començar gaire bé però en el decurs de la representació va anar assentant la veu, té una veu opaca y no gaire bonica però al final va esdevenir un Masetto eficaç.

Kwangchul Youn va fer un Commendatore correcte i prou, no podem dir que ens quedarà a la memòria.

I deixo pel final a Simon Keenlyside qui no va ser un bon Don Giovanni, primerament per incomprensió del personatge i vocalment ens va semblar que ja li havia passat el moment per aquest paper, de fet pensem que la veu li ha començat a declinar, va mostrar una veu envellida, cansada, aspra i rascant els finals, tant en els recitatius com en les àries i, creguin-me, això ho comentem sense cap mena de d’alegria més aviat amb una certa tristesa, ja que una cosa és assenyalar que un cantant no té veu per un repertori, o que no ho ha fet prou bé, però sempre entenent que no se’ls ha acabat la veu, que podem esperar millors ocasions, però no és aquest el cas, ens va semblar que la seva veu ja no remuntarà, si més no, en òpera i això ens entristeix molt.

Llibret aquí

Les fotos:





Els vídeos:


.