diumenge, 31 de juliol de 2016

TECNOLOGIA PRIMITIVA

Bon dia.

Avui m'agradaria comentar un canal que hi ha a youtube que en podríem dir: singular.

El nom del canal és: Primitive Technology

i té la singularitat que és primitiu-primitiu de debò. L'home fins i tot construeix les eines a partir d'allò que troba en el  bosc, és a dir que si vols fer foc, primer t'has de fer una eina per tal que puguis tallar els branquillons. Però també mostra com construir una cabana, i una llar de foc dins la cabana, en fi... molt instructiu, sobretot ara que qualsevol dia tot fa un espetec i hem de començar de nou.

De tota manera li falla una cosa per ser autèntic de debò, em penso que abans no anaven amb calça curta i servidora es demana que ja que s'hi posa podria anar a pèl i mostrar una alegra i primitiva xumflaina.

Bé millor serà que vegin en els videos que té penjats (18), jo els en deixo dos per anar fent boca.



dissabte, 30 de juliol de 2016

BONISME

autora: PILAR RAHOLA

Article publicat a La Vanguardia - 30/07/2016



Bonisme

Llegeixo un article a El Punt de Josep M. Sebastian que em retreu l’ús del concepte bonista. De fet, diria que no li agrada res del que escric, però aquesta és una qüestió menor. La crítica la sosté sota dos paràmetres comuns en la correcció política: un, que els qui usem el terme, reduïm a simples adjectius el que hauria de ser substantivat com a realitat complexa; i dos, que, per inversió, els que ataquem el “bonisme” hem de ser “dolentistes”. Per descomptat, aquesta crítica no és nova, i resulta tan simplista que al final l’autor acaba perpetrant el mateix que denuncia. Però deixem el sorollet entre opinants, que no té cap interès, i anem al nucli de la qüestió: el bonisme com a ideologia. 

Existeix, és pervers i ha estat àmpliament analitzat. De fet, si el senyor Sebastian vol conèixer el que penso en profunditat, pot llegir el meu llibre Prou, on li dedico un ampli capítol, o quedar-se en el magnífic pròleg que em va escriure Martín de Pozuelo. Però per resumir-ho en aquest espai, el bonisme no té res a veure amb la bondat, contraposada a la maldat, sinó amb una mirada naïf i paternalista, en general bòrnia, que baveja davant determinats fenòmens ideològics si percep que provenen del mal anomenat tercer món, ergo són políticament correctes. Per cert, mal anomenat tercer món, perquè en general en aquell tercer món hi ha moltíssims diners.

Exemples notoris: el bonisme s’horroritza amb el Cañizares de torn –crítica que comparteixo–, però és incapaç de plantar-se davant l’integrisme islàmic, la ideologia totalitària del qual destrueix el cervell de milions de persones; per descomptat, considera Israel com el botxí del món, però no proferirà mai una crítica al terrorisme palestí; plorarà per les víctimes dels conflictes bons, però mai per una nena jueva apunyalada per un bàrbar al seu llit; atacarà sempre els Estats Units, però s’oblidarà de Rússia, Cuba, Veneçuela, etcètera; i, encara que sempre parlarà d’islamofòbia i aixecarà la pancarta en defensa de l’islam, s’oblidarà que són cafres islamistes els que estan massacrant els musulmans; pel camí, demanarà mesquites en sòl públic, sense importar-li gaire si les finança una dictadura atroç, però ull viu amb demanar el mateix per a una església o una sinagoga; i, per descomptat, en nom d’una determinada llibertat religiosa, arribarà a la bogeria de considerar que el burca és una opció lliure.

Podria continuar, perquè la llista és tan llarga com curt l’espai, però el fonamental queda dit: no es tracta de bonisme contra malisme, es tracta d’una posició, desgraciadament molt estesa entre l’esquerra, que, en la seva ceguesa, ha abandonat la causa de la llibertat davant el fenomen totalitari que ens ataca. Encara que, si em permeten, això no és nou. O ens oblidem de la defensa de dictadures terribles, per part del progressisme, pel fet de ser tiranies d’esquerres?

La mirada bòrnia…

dijous, 28 de juliol de 2016

JOHANN SEBASTIAN BACH

Prolífic compositor i fecund pare de família





Eisenach (Turingia - Alemanya-), 21 de març de 1685 - Leipzig (Alemanya), 28 de juliol de 1750



Avui fa 266 anys que va morir, no és una xifra commemorativa, però com no sabem si estarem bonets i bonetes quan en faci 275 anys, millor ens avancem. Feina feta no fa destorb.

JOSÉ VELA ZANETTI

PINTOR


Milagros (Burgos) 27 de maig de 1913 - Burgos 04 de gener de 1999












dimecres, 27 de juliol de 2016

ADALBERT STIFTER



EL SENDERO EN EL BOSQUE
Adalbert Stifter
Traducció: Carlos d’Ors Führer
Impedimenta
Madrid 2008
154 pàgines







JAVIER PÉREZ ANDÚJAZ

Ja deuen estar assabentats del rebombori que ha generat la tria de Javier Pérez Andújar com a pregoner de les festes de la Mercè. 

La veritat és que això del pregoner o pregonera, aquí, ens importa poc, de fet hi ha hagut anys que ho hem sabut l'endemà del pregó, ja veuen el cas que hi fem, sobretot perquè ser el pregoner (o pregonera) no és res més que una tria política, és a dir, segons el color que hi hagi  al consistori així serà el proclamador de les festes. 

Però si ho portem aquí és per l'editorial que Vicent Partal ha fet avui a Vilaweb, el qual, com sempre, prova de tenir una visió el més equànime possible. De tot aquest enrenou és l'únic que ens agradat.


 Pérez Andújar, el cejas (és una malifeta, ho sé)


L'editorial de Vicent Partal a Vilaweb.cat

L’Ajuntament de Barcelona ha convidat l’escriptor Javier Pérez Andújar a fer el pregó de la Mercè. 

La batllia té el dret de demanar aquest pregó a qui vulga, sense haver de donar-ne explicacions a ningú. Però, de la mateixa manera, els ciutadans tenim el dret, mentre esperem a escoltar el seu discurs, d’opinar sobre la tria. La de Pérez Andújar ha originat d’entrada una polèmica important amb referència al to i l’estil que fa servir en alguns llibres i articles quan parla de l’independentisme. Hi ha qui ha volgut veure en aquesta crítica un rebuig absolut a la seua persona i a la seua obra i qui fins i tot ha anat més enllà i vol presentar qualsevol crítica que li facen com un atac a la llibertat. La confusió és tan interessada com indecent i per això és bo de desfer-la.

El debat sobre els límits de la crítica i sobre el valor de l’estil en l’escriptura o l’oratòria són tan antics com la vida pública. Tothom té el dret de dir allò que vulga sobre qui vulga, en qualsevol moment i circumstància. Només faltaria. Però és precisament per això que tothom pot ser criticat i discutit. Que no hi ha preu sense torna.

Qui diu una cosa en públic, de manera automàtica, es fa responsable de l’opinió que els altres tenen sobre les seues paraules. Precisament perquè diu allò que vol, com vol i amb plena llibertat. Si la seua llibertat fos restringida i hagués de dedicar-se a la paràfrasi per explicar-se, aleshores els equívocs que es poguessen derivar de l’exercici mutilat de la seua llibertat servirien per a disculpar algunes interpretacions. Però no és pas el cas. En tot moment Pérez Andújar diu el que vol, per sort de tothom, i per tant les interpretacions sobre les seues idees són simplement transparents.

És més que provat que la crítica més dura es pot exercir amb la màxima elegància i també que la comparació barroera, l’astracanada, lleva valor a qualsevol afirmació. Pérez Andújar pot dir sobre els independentistes qualsevol cosa que li vinga al cap. Hi ha qui li paga per fer-ho i qui publica els seus escrits. I té un públic que l’escolta. Escriu bé i sap fer bé la seua feina. Coneix perfectament les giragonses de la gramàtica i té un envejable calaix de paraules en el seu cap. Pot ferir amb molta capacitat. Ara, ningú no pot demanar que la crítica que ell exerceix contra els qui pensem d’una manera determinada, només perquè pensem d’una manera determinada, no s’exercesca també contra ell. Especialment quan algunes de les comparacions que fa per molts de nosaltres són molt fora de lloc i se situen més en el terreny de l’insult que no en el del debat ideològic.

Pel que sé, Pérez Andújar no s’ha queixat mai dels qui el critiquen. Però sí que ho van fer ahir amb una certa passió alguns membres del consistori i molts seguidors de l’espai dels comuns. Es veu que troben espantós que es recorde –per exemple, que ho recorde jo– que aquesta persona ha comparat l’independentisme amb el règim iranià, una comparació que a parer meu sobrepassa el límit que aconsellarien la prudència i l’honradesa a l’hora de referir-te als altres. Ni estirant-la com el xiclet més mastegat, aquesta comparació no s’aguanta dreta. I em sembla que puc defensar amb tota tranquil·litat que per mi això és més un exabrupte que només cerca una desqualificació total i absoluta dels qui no pensen com ell que no pas un argument de debat. Què té el dret de fer-ho? I tant. Però això implica conseqüències.

Una de les quals és que el seu nomenament com a pregoner de la Mercè resulte polèmic, allà on no ho resultaria gens el nomenament d’un altre. La batllessa té el dret de fer el que vulga. I ningú no és ningú per a demanar que canvie la decisió. Però resulta molt hipòcrita nomenar una persona que ha escrit coses com aquestes i després escandalitzar-se o alarmar-se per les crítiques. Molts considerem que Pérez Andújar ha superat els límits raonables de la crítica política i s’ha deixat anar massa en l’expressió verbal. Potser perquè no ha valorat com és d’insultant aquesta expressió per a una bona part dels seus conciutadans. Si Pérez Andujar simplement escrivís en un diari o publicàs un llibre, no hi hauria raó per a fer pública la nostra discrepància. És la batllessa qui el posa en el disparador triant-lo precisament a ell per fer el pregó d’una festa major, que se suposa que és de tots i per a tots.
(Parèntesi final. Em sembla al·lucinant que alguna gent haja interpretat com una incongruència la meua crítica, pel fet que jo formava part del jurat del premi Ciutat de Barcelona que li va ser atorgat. Vaig formar part del jurat que li va premiar un treball periodístic excels, una magnífica crònica dels límits de la ciutat. I avui tornaria a votar igual com vaig votar aquell dia. Es mereixia aquell premi, sense cap mena de dubte.

En aquest sentit, em resulta increïble haver d’explicar que jo no vete ningú mai només pel que pensa d’una cosa determinada, sinó que procure mirar què fa en concret, la seua feina, i mire d’apreciar allò que em puga resultar interessant. I per això no em reca gens ni em sembla gens incongruent de premiar avui un treball d’algú i demà criticar-ne una opinió. Simplement perquè jo no crec que hi haja persones que sempre, sempre, són bones facen què facen i unes altres que sempre, sempre, són dolentes facen què facen. I als fets em remet. Ja sé que aquesta visió maniquea de la realitat alguns no la sabran evitar mai, però per ells fan. A mi que no m’emboliquen. Que jo no sóc com ells.)


 

 

dimarts, 26 de juliol de 2016

MARC FUMAROLI



LAS ABEJAS Y LAS ARAÑAS
Querella de los antiguos y los modernos
Marc Fumaroli
Traducció: Caridad Martínez
Acantilado
Barcelona 2008
276 pàgines