dimecres, 27 d’abril de 2016

LUCIA DI LAMMERMMOOR



LUCIA DI LAMMERMOOR
Música: GAETANO DONISETTI
Llibret: SALVATORE CAMMARANO

Intèrprets:

Lucia               Diana Damrau
Edgardo          Charles Castronovo
Enrico             Ludovic Tézier
Alisa                Rachel Lloyd
Raimondo      Kwangchul Youn
Normando      Peter Hoare
Arturo             Taylor Stayton

Directora d’escena    Katie Mitchell
Director musical        Daniel Oren

Cor i Orquestra del Royal Opera House (Covent Garden)


25 d’abril de 2016


Hem pogut veure aquesta transmissió en directe des el cinemes Boliche de Barcelona.

Començarem per allò que sempre critiquem: la direcció d’escena, i hem de dir que sense llançar coets  vam trobar que era una proposta novedosa, respectuosa i força creïble.

Katie Mitchell divideix l’escenari en dos espais o dues estances, en una veiem l’acció principal i en l’altra allò que normalment queda elidit o fora d’escena i que habitualment no veiem però que podem intuir o imaginar. En aquest cas Katie Mitchell ens ho mostra, evidentment és la seva mirada, com podem veure en aquesta fotografia:



També reverteix la visió tradicional d’una Lucia indefensa, i ens mostra un personatge amb més coratge. Aquesta mirada i per extensió la posada en escena té moments no gaire ben resolts, creiem.  Però pensem que Katie Mitchell fa una proposta honesta, no ens vol prendre el pèl, i comparada amb tot allò que de fa uns anys hem de suportat servidora ja firmava perquè hi haguessin més suggeriments escènics com aquest. Vam trobar molt ben resolt el moviment escènic de les dues aparicions (la mare i la d'una avantpassada assassinada injustament) que es van succeint en el decurs de l'obra i no gaire ben resolt el coit entre Lucia i Edgardo, però cal assenyalar la valentia de Katie Mitchell de mostrar-lo sense que sembli grotesc i fer-ho creïble i ensenyar-nos que Lucia és també una dona.

Quan la direcció orquestral, a càrrec del director Daniel Oren, no va ser tant gratificant, per no dir gens. En el primer acte es van sentir desajustos entre el fossar i l’escenari, la cosa va millorar desprès però van seguir emergent desequilibris i la direcció,  pròpiament, brusca. El cor bé, però no excel·lent.

Abans  de seguir amb les veus hem de comentar que el paper de Lucia és molt exigent per a una soprano, ja que a part del que ja es preceptiu en aquesta tessitura, cal també resistència vocal, doncs la soprano és qui ocupa gairebé tot el tercer acte amb la famosa ària de la bogeria. Per posar un exemple, aquest bloc sempre ha pensat que amb aquest paper Natalie Dessay és quan, malauradament, es va fer malbé la veu.

Dit això, Diana Damrau va superar sense  cap dificultat el paper de Lucia, servidora feia temps que no s’ho passava també amb una Lucia de Lammermoor, parlo solament de la soprano, va ser expressiva en la vessant actoral, va fer un tercer acte (i el primer i el segon) amb la seguretat de qui sap que està en prou facultats per assolir les exigències de la partitura i no morir en l’intent, en fi que li vam trobar moltes gràcies a la Lucia de Diana Damrau.

Charles Castronovo, vocalment, no és l’Edgardo ideal. Tot i arribar a totes les notes agudes pensem que aquest cantant podrà lluir-se més en d’altres papers, però no en aquest on actualment hi ha Edgardo’s més convincents.

Ludovic Tézier deu està de moda ja que darrerament el trobem a totes les produccions (és un dir). Bé L. Tézier que ens va resultat força convincent en el Manrico d’Il Trovatore (ja comentat en el bloc), però com a Enrico Ahston de l’òpera que ens ocupa no ens ha acabat d’arrodonir amb alguna dificultat resolta amb professionalitat, això sí, però més aviat el que ens va semblar és, per una part un cert cansament vocal i per l’altra una mala direcció musical, ja esmentada més amunt.

La resta. Kwangchul Youn (Raimondo) encara és un bon baix però amb els greus una mica més curts. Rachael Lloyd va fer una apreciable Alisa. Taylor Stayton (Arturo) és un paper una mica ingrat, ja que vocalment és gairebé inexistent i la seva rellevància rau que Lucia el mata, per tant es difícil valorar aquest cantant. Peter Hoare (Normanno) clarament insuficient.

I... així ho hem vist i així els ho hem explicat.

El llibret aquí.

Fotografies de la producció:






Videos promocionals:

mmmmmmmmmmmmmm
mmmmmmmmmmmmm

I una mostra de la dificultat del tercer acte per una soprano, també amb Diana Damrau però en una altra producció que no és la del ROH i si aquí els sembla que la cantant ho fa bé, en el Covent Garden encara va estar millor.



dissabte, 23 d’abril de 2016

CHISHU RYU






13 de maig de 1904 - 16 de març de 1993


Avui és quan vostès m'insulten per anar d'estu...(penda) però Chishu Ryu mereix que se'l recordi.

Chishu Ryu és (era) un actor japonès. La seva carrera va indissolublement lligada al director, també japonès, Yasujiro Ozu amb qui va treballar en cinquanta-dues (52) pel.lícules de les cinquanta-quatre (54) que aquest director va enregistrar. Gosaríem dir que una col.laboració d'aquesta mena no s'ha tornar a repetir. Però Chishu Ryu va tenir una carrera ininterrompuda des l'any 1928 fins l'any 1992.

No rebusquin per la memòria, si no han vist les pel.lícules d'Ozu, ja sigui a la filmo o en una sessió a la tele en hores intempestives, no coneixen C. Ryu. Però si vostès, per posar només un exemple, no han vist: Una història de Tokio (Tokio Monogatari) 1953  o Bon Dia (Ohayô) 1959, totes dues estrenades aquí l'any 2003!!!!! (no cal comentar res), van coixos de cine, així de clar els ho dic.

Un dia parlarem de Yasujiro Ozu, però va ser un, de tres, que desprès de veure les seves pel.lícules vaig entendre que no vindria res millor, i el temps m'ho ha confirmat. Una mena de Carpe Diem entre el cinema i una servidora.

I com vaig sentir un cop: la cultura tradicional japonesa és una contemplació.

I ara que ja m'he posat cretina, els deixo un retall de Chishu Ryu.



divendres, 15 d’abril de 2016

DON JOAN


DON JOAN
Autor: MOLIÈRE
Títol original:
Don Juan ou le festin de pierre

Intèrprets:

Don Joan                            Julio Manrique
Sganarelle                          Manel Sans
Don Lluís/Pidolaire          Lluís Marco
Maturina                            Anna Azcona
Donya Elvira                      Cristina Genebat
Carlota                               Nausicaa Bonnin
Pedro+ papers diversos  Javier Beltrán
Don Carlos                         Xavi Ricart

Fitxa artística completa aquí

Director: David Selvas
Traducció: Cristina Genebat

Teatre Nacional de Catalunya
14 d’abril de 2016
Adaptació:          Cristina Genebat
                              Sergi Pompermayer
                              Sandra Monclús
                              David Selvas



Senyores i senyors, amb aquesta obra aquest bloc s’acomiada del teatre, si més no, del teatre, diguem-ne, d’autors clàssics, a no ser que em certifiquin amb sang que no s’ha mogut una coma del text.

Avui, aquesta entrada, també serà una mica llarga i probablement una mica caòtica per què són moltes les coses que tinc al pap. Afegim, i destroyer, no hi haurà atenuants, han tocat Molière i això té un preu.

Mirin... començarem per la única cosa bona que té aquesta obra: l'actor Lluís Marco, a criteri d’aquest bloc és l’únic, que en els dos papers que fa, sap el material que li toca representar, tot i el desgavell de traducció i adaptació de l’obra, és qui millor se’n va sortir.

Pel que fa la resta, no tot és culpa de l’elenc d’intèrprets, sinó d’una direcció escènica que s’ha posat en una obra que li ve gran i d’una traducció i adaptació, mal diguem-ne, actual que no s’aguanta per enlloc.

Quan accedim a la sala veiem el restaurant d’un hotel, taules rodones amb cadires i en un lateral la barra amb un buffet. Bé... doncs per omplir aquestes cadires i que semblin clients de l’hotel ho fan amb espectadors i espectadores, així doncs tenim que el primer quadre els surt baratet, ja que no han de contractar figurants sinó que el públic ja fa aquesta feina de franc  a canvi de prendre allò que vulguin del buffet, en un moment determinat se’ls invita a tornar els seus seients ja que cal canviar el mobiliari per el quadre següent. Aquest canvi, però... el fan els actors de repartiment, no és cap novetat però sí ho és quan una servidora té la impressió que donada l’envergadura del canvi s’utilitza els actors i actrius com a personal d’utillatge amb l’excusa que representen en escena els papers del personal de l’hotel, actors i actrius de repartiment que no són uns desconeguts, com poden llegir més amunt. És a dir que s’estalvien pagar figurants escènics i figurants d’utillatge. Això fa que els papers de Maturina i Carlota perdin força, ja que el públic les ha vistes movem panels, posant taules, posant làmpares és a dir muntant atrezzo i quan han de representar el seu paper ha perdut tot valor. D’això se’n diu treure llocs de treball.

Pel que fa els papers principals dir que Julio Manrique, que sol ser un bon actor, queda molt lluny de ser un Don Juan acceptable; de Cristina Genebat no comentaré res ja que és una actriu que sempre em sembla que acaba de sortir de l’Institut del Teatre amb unes afectacions de veu força molestes per aquest bloc i l’Sganarelle de Manel Sans doncs... segueix les directrius que li marquen però també pensem que amb un altre direcció aquest actor se’n sortiria millor.

Anem per la traducció de la mà de Cristina Genebat, desconec si la Sra. Genebat és titulada en filologia, si ho és no li va fer gaire profit i si no ho és, doncs s’han volgut estalviar, de nou, un diners no contractant un traductor. Mirin... aquí no tenim un català impol·lut (ja ens agradaria) però sí detectem traduccions poc curoses, diguin-me malcontenta. Hi ha tres expressions que em resulten més que molestes

1 – al cap i a la fi,  no és millor: al capdavall

2 – és precís, no és millor: cal

3 – a través de, no és millor: en el decurs

Pel que fa l’adaptació. Algú em pot dir què cal modernitzar en Molière? (qui diu Molière, diu Shakespeare, Ibsen, Sofocles, qualsevol dia ens fan un Lorca ubicat a Mart, per allò que és el planeta vermell com els clavells) bé... reprenc... què cal modernitzar en Molière? Doncs bé... tot allò que s’actualitza, saltant-se el text original de Molière volen ser picades d’ull a l’espectador i que esdevenen un pegat darrera l’altre, cf: sí, Molière no parla bé del metges, però... cal treure el tema de les farmacèutiques?, és com si li diguessin a l’espectador/a “mireu que compromesos som i que modern és Molière que li posem aquest pegat i queda bé”, però no, no queda bé. O quan Don Joan parla de la hipocresia i llavors és el moment que  l’actor s’avança al prosceni, mira el públic i com aquell que avisa que allò que dirà és important, l’acusa d’hipòcrita, no és que resulti molest, és que és innecessari i d’una resolució escènica més pròpia de fa vint anys.

Diuen... no solament els responsables d’aquest Molière sinó tots els que traslladen un clàssic i el capgiren com un mitjó, que és per acostar els joves al teatre (més avall deixo un enllaç d’una entrevista a David Selvas), però servidora dubta d’aquestes preteses bones intencions. Veuran, i això ja ho vam comentar fa força temps, als joves no els ha d’agradar – i si els agrada millor – cap clàssic, als joves el que els ha d’agradar és el teatre i trobo molt normal, i fins i tot necessari, que vagin a veure obres que parlin d’allò que els preocupa, d’allò que els parla directament a ells i amb el temps, si realment els agrada al teatre, ja arribaran als clàssics, sense presses, sense entaforar el teatre com un embut, però quan hi arribin que se’l ofereixi un producte original no adulterat. Però... si a cap jove d’avui més endavant no li agraden els clàssics, tampoc passa res. El teatre s’ha d’assaborir i, com espectadors i espectadores hem de tenir un procés de vida, sí, reafirmo, un procés de vida que ens permeti gaudir-lo i reflexionar-lo.

I en aquesta adaptació de Molière, on queda la mètrica? On queda la frase subtil? On queda la reflexió servida amb ironia? No hi és ni se l’espera. El monòleg de Don Joan sobre les dones està dit, no pas declamat, i importantíssim per entendre Don Juan,  queda reduït a alguna cosa que no sabria ni com qualificar.

[Si vostè és una persona que, per edat, se’n diuen jove, no permeti que li ofereixin productes adulterats, de productes que l’incapaciten de fer l’esforç de pensar, defensis, sigui exigent/a i si ara no li ve de gust ni Molière, ni Shakespeare ni cap clàssic, no es deixi influir per aquests tòtems que diuen que vetllen per vostè. Encara que el tòtem sigui un director d’anomenada universal, no es deixi seduir per cants de sirena, no ho fan per vostè, que és una persona jove, ho fan perquè l’autor no pot protestar, adulteren el producte i l’abarateixen i el redueixen d’una manera infame. Vostè, si per edat és jove, vagi al teatre és l’única cosa que cal, la resta ja vindrà sense que vostè necessiti vetlladors]

I vostès es demanaran, a qui cal responsabilitzar? Doncs jo responsabilitzaria al director del TNC. Xavier Albertí és un home de teatre, el qual de ben segur no toleraria que li modifiquessin ni una llum de les produccions que ha muntat. Ha posat en escena, fidelment, Thomas Bernhard i servidora es demana? Bernhard sí, i Molière, no? Si el TNC no tenia pressupost per una producció una mica més digna, que no facin un Molière que facin un altre autor amb la companyia amb la qual hi han col·laborat (La Brutal).

Ja he dit que no hi hauria atenuants. I no hem parlat que el Don Juan de Molière és el més reflexiu de tots els Don Juan’s i n’hi ha un munt, no tot s’acaba amb Andrés de Claramonte autor d’El burlador de Sevilla, que no és de Tirso de Molina ni amb José Zorrilla, l’autor del Tenorio.

Ah! I a més a més  hi ha representacions per escolars d’ESO. Un atemptat.

L'entrevista a David Selvas, aquí.

Fotografies




Videos