dimarts, 20 de desembre de 2016

DIÀLEGS IMPOSITIUS

autor: RICARD BIEL
publicat al blog: UN ALTRE JUNY


Ara s’ha posat de moda parlar de diàleg, perquè el diàleg és una cosa positiva, civilitzada, no caldria si no, que cal practicar entre els humans per entendre’s, com si els humans s’haguessin entès mai i, encara més, com si hi hagués cap possibilitat humana que els humans es poguessin entendre, tal com ho confirma la lògica natural que els humans no s’hagin entès mai. Guerres. Conflictes. Guerres i més guerres, i conflictes i més conflictes. Infinit, tot infinit. Aquesta és la immortalitat de l’home.
Cada cop que sento algú parlar de diàleg sé que és un idiota egoista i m’adono que monologa sobre el diàleg, negant-lo en no pretendre el feedback, la resposta de l’interlocutor que permetria afirmar l’existència del diàleg de què tant s’omple la boca el suposat defensor del diàleg.
Es pot practicar el metadiàleg a través de l’única manera possible, el diàleg entre dos interlocutors imprescindibles que debatessin sobre el diàleg. Però això no acostuma a passar. Hi ha dues raons per les quals qui s’entesta a parlar de diàleg se sent motivat a fer-ho: la voluntat de claudicació de l’altre i perquè un és idiota i segueix la moda de parlar de diàleg, i per tant sense saber-ho entén el diàleg com una moda, i la moda està renyida amb la idea il·lusòria de diàleg, perquè el diàleg autèntic tindria a veure amb el convenciment de l’entesa, amb la generositat interessada, constructiva, que exigeix la intel·ligència. Qui parla de diàleg perquè està de moda no sap que parla de diàleg perquè està de moda. D’idiotes d’aquests que parlen de diàleg repetint com lloros la qüestió del diàleg n’anem plens. L’idiota que parla de diàleg només està interessat a impressionar el seu interlocutor deixant-li anar la paraula assenyada de diàleg, i com si fos de collita pròpia i no un terme suat, el molt imbècil. No espera, doncs, una resposta que demostraria l’autenticitat de la seva vocació de diàleg.
He de confessar que una de les meves aficions preferides de sempre és apropar-me de tant en tant a la gent per comprovar la seva descarada incapacitat absoluta de no saber escoltar i, per tant, res del que em puguin dir no té el més mínim interès ni credibilitat. M’interessa, m’interessa molt, tot això. Algú que no sap escoltar només pot ser un idiota egoista mal educat. Una mediocritat humana. Són els que s’omplen la boca de diàleg i fan donatius a la Marató de TV3, posem per cas. I he de dir que el 98.9% d’individus amb qui coincideixo són exactament així, i que no només m’hi apropo perquè em fascina la seva incapacitat per escoltar sinó també la seva capacitat per dir idioteses, que són el fruit de no saber escoltar, a més de fascinar-me la seva capacitat per no avorrir-se de si mateixos. Jo no m’avorreixo mai d’escoltar-los, i com més avorrit és el que em diuen, menys m’avorreixo de sentir el que em diuen però que, en el fons, es diuen. En altres paraules: m’agrada ser vampiritzat i que em xuclin tota la sang, fins a l’anèmia. En això, sóc pitjor que una gran puta barata. Em deixo utilitzar per qui sigui, i sense cobrar. Per a mi la distracció no rau lògicament en l’interès del que em diuen, sinó justament a comprovar la seva capacitat de no saber escoltar i dir coses sense cap mena d’interès, i a dir-les sense adonar-se de la seva manca total de pietat envers l’interlocutor. De jovenet recordo estar escoltant un monòleg d’un paio dins del seu cotxe fins a les sis del matí. Jo queia de son, però aquest patiment meu era inferior a la morbositat que sentia en escoltar aquell personatge. I jo aguantava, aguantava fins al punt que al final el vampir es va afartar de la meva sang abans que jo m’afartés que em xuclés la sang. Aquesta raresa meva no té remei, ni jo mateix no l’entenc, la veritat. La gent es treu de sobre els pesats. A mi, en canvi, m’atreuen els pesats, i com més pesats fins a l’extenuació, més m’atreuen. I això és una sort, ho reconec, perquè el que més abunden són els pesats, els que només saben monologar amb monòlegs dolents; els que monologuen parlant per exemple de diàleg i donant lliçons de diàleg a la seva víctima interlocutor.
Aprenc molt dels pesats, perquè la naturalesa humana és pesada, ja deia Céline que la naturalesa humana és pesada, molt pesada, i que caldria alleugerir-la, però que això no serà per demà. No m’agraden els pesats, m’agrada la seva pesadesa perquè no és cap anomalia i m’agrada comprendre, i la pesadesa és el producte de l’egoisme, de la insensibilitat, de la manca absoluta d’empatia, de l’estupidesa, del dolor de l’home sobre l’home, d’haver perdut completament la brúixola perquè de fet no l’han tinguda mai, i sobretot, sobretot, perquè tot això és el que ha determinat i determinarà la història de l’home i explica l’home i el seu historial repugnant. No cal ser historiador per adonar-se’n. L’home i la seva conseqüent història són la manca de diàleg entre aquells pesats idiotes que parlen de diàleg perquè està de moda, i mentre parlen de diàleg de manera autista i no el practiquen no sabran mai què és el diàleg. L’home i la seva conseqüent història només s’explica perquè omplint-se la boca de diàleg el que pretén sempre, sempre, sempre, és la claudicació de l’altre, i sota unes formes amb aparença més o menys civilitzada. Els homes, mentre parlen de diàleg no permeten intervenir l’altre, i si l’altre alça tímidament el dit per poder intervenir, per poder dialogar, l’amant del diàleg el talla continuant parlant de diàleg. Només parla de diàleg l’idiota, o bé qui es troba en situació de força i, doncs, de no necessitar el diàleg. Només parla de diàleg l’enemic del diàleg. Només parla de diàleg gairebé la humanitat sencera.
De vegades, però, passa que són les dues parts interlocutòries les que parlen de diàleg, i naturalment ho fan alhora per impedir justament el diàleg. Una olla de grills. Es parla de diàleg, diàleg a dojo, però en l’acte mateix de parlar-ne s’avorta d’entrada, es contradiu justament la idea de diàleg de què es parla perquè no es produeix cap diàleg sinó un monòleg simultani amb el pretext temàtic del diàleg. Aquest seria per exemple el cas actual entre catalans i espanyols. Els espanyols acusen als catalans de no voler dialogar, i a la inversa. I els dos tenen raó, perquè de fet a les dues parts els importa un rave el diàleg ni saben què significa. Els espanyols perquè apel·lant al diàleg volen de fet la claudicació dels catalans, i els catalans perquè entenen per diàleg que Espanya ofereixi quatre engrunes on poder-se agafar i vendre-les aquí com una gran victòria i avortar la idea independentista, cosa que significa que el diàleg que els catalans reclamen d’Espanya és de fet la súplica d’una imposició. Els catalans es moren per rebre la imposició de quatre engrunes, i una imposició és just el contrari del concepte de diàleg. Els catalans no reclamen a Espanya cap diàleg perquè la llibertat no es dialoga, no es negocia, ni aquí ni a la Xina. En pretendre negociar la pròpia llibertat amb un tercer s’avorta la idea de diàleg que es diu reclamar, i s’exigeix determinada imposició d’Espanya que satisfaci la mentalitat malaltissa d’esclau catalana. Espanya ni tan sols es veu amb la necessitat d’imposar res diferent que no estigui imposant ja ara sense impediments, i això gràcies a la reclamació catalana de diàleg per dirimir sobre la pròpia llibertat dels catalans.
Tot això és el diàleg. Per això no sé què significa el diàleg. Només sé què volen dir els homes per diàleg quan parlen de diàleg.