dimecres, 5 d’octubre de 2016

CUP... of coffee and tea

autor: RICARD BIEL
Publicat al blog: UN ALTRE JUNY 

L’altra nit patia insomni i escoltant la ràdio vaig sintonitzar una impagable emissora de vells èxits musicals. M’ho vaig passar bomba amb aquelles cançons de la meva joventut, sobretot quan va sonar l’incombustible clàssic Referendum, referèndum. Ah, entranyable cançó! Quins temps aquells, quan va sonar per primer cop. I ara, cada cop que la sento, m’envaeix una nostàlgia profunda per tants anys passats, però alhora pel record fresc, fresquíssim que tinc d’aquella època, gràcies justament al fet de no haver deixat de sentir la cançó any rere any a la ràdio, a la tele, arreu, talment com si cada vegada la cançó fos nova de trinca. És el que tenen els clàssics. Et tornen sempre a la casella d’inici, un bucle, com si els anys no haguessin passat, i et fan sentir sempre jove i ben conservat i tot. Una meravella, ja dic, una meravella. En fi. Devia ser una nit dedicada a la nostàlgia, perquè després d’aquest programa dedicat als qui ja som uns carrosses, però també amb la virtut d’introduir a les noves generacions el gust per la música clàssica, la nostàlgia va continuar amb un programa polític, també nostàlgic. Me’n vaig adonar quan la presidenta del Parlament català va dir, cofoia, que “les tensions polítiques entre els diputats de partits d’ideologies (?!) oposades no es traslladen després en la seva relació humana”. Ah, quin altre entranyable clàssic! Passen els anys i res no canvia. Les relacions humanes entre aquells que et volen engabiat i tu, que representa que vols ser lliure, són excel·lents al Parlament. Que bonic. Quanta tendresa i candor. Pura emoció. Em vaig haver d’aixecar del llit per anar a buscar un mocador, cosa que em va fer molta mandra, però mira, ho vaig aprofitar per anar a cagar, un fet extraordinari en mi a mitja nit, ho he de confessar. I mentre feia la feina amb els ulls tancats, endormiscat, vaig pensar que la cosa tenia el seu sentit. Efectivament, tret que hagis convertit la hipocresia en la teva normalitat vital, quan el teu objectiu únic real de viure de la menjadora és compartit plenament amb la resta de partits polítics i, doncs, les suposades ideologies són un mer pretext per viure de la moma, deu ser ben natural mantenir relacions simpàtiques amb els teus col·legues rivals, malgrat que aquests pertanyin a partits que tenen legítimes idees polítiques que consisteixen exclusivament a mirar de prohibir els teus drets, o sigui la legitimitat a la praxi de les teves idees. D’aquí la civilitzada tranquil·litat i bons aliments entre el personal polític català, la revolucionària CUP inclosa malgrat ser l’element aparentment més díscol entre aquesta perfecta harmonia tribal parlamentària catalana.
Pensant en la CUP, abans de tirar de la cadena se’m va acudir que és falsa la idea estesa que per a la CUP la independència és una mera excusa per poder fer la seva revolució social, i no només és fals per la seva contradicció conceptual basada en el fet que no hi pot haver alliberament social sense alliberament nacional, de manera que la independència no pot ser en cap cas una excusa sinó justament la condició indispensable perquè potencialment es pugui produir un alliberament. No. Deixant de banda la farsa essencial ideològica cupaire, amb uns postulats que, en nom del bé per i per a la humanitat neguen la repugnant condició humana, per a la majoria de la gent de la CUP la independència és tant una excusa com ho és la revolució que diuen voler fer, però que curiosament fan i faran tot el possible perquè no es produeixi, perquè del que realment es tracta és sobretot de pertànyer a la tribu i portar pentinats i arracades espantosos i roba espantosa tot exhibint, exactament com la resta de catalans, superioritat moral, però la seva particular superioritat moral, que per alguna cosa són una tribu ben diferenciada, tret que les autèntiques tribus, les tribus ameríndies, posem per cas, duien pintures i arracades i adornaments tribals perquè aquesta era la seva manera genuïna de vestir i de creure, i això sense cap superioritat moral, cosa que no és el cas de la gent de la CUP, els quals si alguna cosa són és justament uns farsants reaccionaris l’únic objectiu dels quals, ho sàpiguen conscientment o no, és precisament que res del sistema jeràrquic funcionarial no empitjori  (a això es refereixen quan parlen de revolució) per no perdre o recuperar la seva feina soviètica de sou segur i, si pot ser pagues dobles, i tot en nom dels drets socials, dels treballadors, de la igualtat i bla bla. Aquest és el seu concepte real de justícia social: no fotre ni brot i continuar mantenint els seus privilegis funcionarials en el cas dels funcionaris. I pel que fa als cupaires explotats a l’empresa privada, es tracta justament d’aspirar al mateix que els seus companys del funcionariat. Privilegis personals. Privilegis, la paraula justament que tant diuen odiar i que atribueixen exclusivament a les maldats del capitalisme, però la paraula en canvi que més aferrissadament defensen ells amb el seu comportament reaccionari en nom de no sé quantes coses justes i admirables. Repeteixo: no hi ha ningú al món, absolutament ningú més d’ordre, ningú més reaccionari i defensor dels privilegis que la gent de la CUP. La revolució pretesa per la CUP consisteix justament a assegurar l’ordre establert en veure que aquest s’esfondra. La CUP és un partit que va a la contra, efectivament, però a la contra de cap canvi. Per això, més enllà de l'estètica tribal i del bla bla, quan ara tot canvia ells volen canviar-ho tot perquè res no canviï.
Naturalment, seria injust ficar a tots en el mateix sac de la farsa. Hi ha gent intel·ligent que té l’ètica i la moral en un nivell elevat en la seva escala de valors, però aquests són tan pocs que em sobren els dits d’una mà per comptar-los, i com més temps passa menys se’ls pot comptar entre la gent militant de la CUP i per cert que de cap partit, perquè en foten el camp, i foten el camp perquè desentonen, molesten, sobren a la tribu perquè qüestionen la tribu, per assembleària que sigui la tribu, perquè l’assemblea no és res més que la cínica coartada per maquillar els pecats sectaris de la tribu. I això, es digui CUP o assemblea de l’associació de veïns del barri. Els partits són necessaris, no ho dubto, i per tant ho són els seus militants, no ho dubto. Però pertànyer a un partit revela indefectiblement d’una banda mediocritat personal en aquells que hi volen treure rèdit econòmic personal, i de l’altra indigència intel·lectual en la resta dels militants. Quina persona crítica, quina persona que pensi una mica per si mateixa s’avindrà a militar en un partit? Només cal fer esment al mot “militar” per adonar-se’n.
D’entre els cupaires que es queden a la tribu i honestament no tenen per objectiu la conservació dels seus privilegis personals en nom d’una societat justa, solidària i daixonses, tenim d’una banda els que no tenen àvia i duen un petit dictador assembleari al cos, i de l’altra els que necessiten formar part del clan per sentir-se alguna cosa en aquesta vida; gent amb mancances afectives, pobres d’esperit sense imaginació i amb una única neurona mal avinguda amb si mateixa. Uns i altres, gurus i ramat, són indefectiblement els de l‘arracada espantosa i els cabells espantosos i la roba espantosa. Gent sense ànima, gent sense caràcter que pretenen que l’arracadeta dels collons, etcètera, els atorgui el caràcter i categoria que els falta. Una cosa avorrida i previsiblement patètica. Tan patètica, que ja quan jo tenia deu anys no només no me’ls creia sinó que em provocaven vergonya aliena. A aquests els importa realment un rave sec la independència i cap mena de revolució. De fet, si els interessa cap d’aquestes qüestions és justament perquè no se solucionin mai perquè, en cas de solucionar-se, la tribu desapareixeria per manca de raó d’existir. Ells no ho saben, però la cosa és així. Es tracta de lluitar en contra de la societat tal com la tenim però sense que es produeixi en la societat ni el més mínim canvi de tal com havia estat. Ho diuen ells mateixos sense adonar-se’n: “sempre en la lluita”. Es tracta, doncs, de no solucionar res per no haver de deixar de lluitar mai. Una bicicleta estàtica, vaja, cosa que els iguala en inutilitat exactament amb aquells de la corbata a qui tant diuen combatre. Molta arracada, molt pentinat espantós, molta hòstia horrorosament estúpida, però la seva pretensió és viure tan bé com els de la corbata, cosa que estaria molt bé si no fos que ho pretenen fer, si cal, fotent els altres tant com ho fan els de la corbata. Ni més ni menys.
A mer tall d’exemple de la seva manera llastimosament estèril de procedir, és definitiva i molt il·lustrativa la recent petició de la CUP d’enderrocar el monument a Colom de la Rambla de Barcelona per substituir-lo per un altre en favor dels indígenes americans, aquells a qui, tal com acabo de descriure, tant imiten la colla de farsants cupaires. Es tracta de fer focs d’encenalls, de fer bullir l’olla, de justificar la pròpia absurda existència com a formació, res més. En fi. Si jo fos indígena americà m’ofendria si aquests elements poca-soltes que m’emulen em volguessin rendir homenatge. La CUP pretén alçar un monument en honor als indis americans, com sabem humiliats, espoliats, massacrats. Sensacional. He quedat garratibat en sentir la seva argumentació sobre la qüestió: “hem d’abandonar la mentalitat de colonitzadors per pensar com a colonitzats”, han dit els cupaires. Uf, uf, uf. Cal ser molt espanyol per arribar a tenir aquesta idea d’homenatge als amerindis i després argumentar-la d’aquesta manera. Com a catalans, la gent de la CUP han de sentir-se molt a gust dins d’Espanya i, doncs, sentir-se lliures com a espanyols però curiosament sense el tarannà espanyol, cosa ben esquizofrènica a més de masoquista, altrament no es permetrien defensar a pobles massacrats alçant-los monuments d’homenatge en comptes d’alçar homenatges als defensors del seu propi poble massacrat català. Ni monuments a Moragues, Xammar, Batista Roca, Fabra, Just Cabot..., ni hòsties. No, quines coses a dir, ara. Queda clar que per als cupaires Catalunya és feliçment, lliurement i igualitàriament Espanya, i no només això sinó que s’esforcen per fer-la semblar democràtica amb la seva adhesió incondicional que demostren amb propostes de substitució de monuments com aquesta, i que per tant la seva manera d’alliberament social no passa pas per cap alliberament nacional del propi poble. I no és estrany que pensin així, encara que no ho sàpiguen -per saber què pensen els caldria primer pensar. Al capdavall, els privilegis que no estan disposats a perdre o que pretenen recuperar són aquells que els atorga o els ha atorgat l’autonomisme espanyol, o sigui Espanya, la seva pàtria, perquè en depèn la seva butxaca, o sigui benestar. Aquesta és la seva altura de mires revolucionària, aquest és el seu concepte de justícia social, llibertat i dallonses. Els importa un rave viure nacionalment humiliats. En fi. Els cupaires tenen, efectivament, dues ànimes: hi ha els espavilats dels privilegis en nom de la lluita treballadora, i hi ha els mers amants de la pertinença a la tribu. Les dues ànimes, però, coincideixen en una cosa, i és que són tan amples com la tija d’un cama-sec corcat. Com la resta del país.