dimecres, 14 de setembre de 2016

EL PROCESSISTA QUE NO SABIA QUE HO ERA

autor: RICARD BIEL

Publica al blog: UN ALTRE JUNY





Després de la lletania de manifestacions massives anuals, amb el resultat conegut de més manifestacions massives anuals, queda clar que, com més massiva és la manifestació de la Diada, més tranquil està avui l’espanyolisme. La Diada nacional catalana s’ha convertit en una reiterada i eufòrica masturbació col·lectiva anual que curiosament reivindica la procreació. Els catalans pretenen donar a llum la independència a còpia de pelar-se-la i res més que pelar-se-la. Cada any, i cada dia al llarg de l’any, insistentment, només pelar-se-la, onanisme i més onanisme, més que els micos, molt més, on vas a parar. I la cosa seria així de grotesca si no fos que encara ho és més quan de fet ni tan sols defineixen la criatura reivindicada, en reivindicar en principi la independència per tot seguit parlar de sobirania (?), sobirania plena (?), compartida (?), referèndum pactat (?), procés constituent (?), festa per la llibertat (?), festa per la nostra dignitat (?), etcètera, arribant, com es veu, al paroxisme de reivindicar la masturbació reivindicativa en si mateixa, vet-ho aquí. Això sí, si més no hi ha una concreció: la gran palla es proclama any rere any alegre, somrient, cívica i festiva. Cada any els mateixos simpàtics adjectius que seran el model mundial a seguir per a les futures independències de les nacions oprimides, atès que cap ni una fins a dia d’avui al món no s’ha aconseguit amb alegria, somriures, civisme i festivitat. Uns genis, els catalans.


Comento això a aquest processista que se m’adreça sense saber que és processista, sense saber que no hi ha processista més exemplar que el processista que no sap que ho és i per tant pensa i actua de manera espontània, genuïnament processista, i l’home em suggereix un altre punt processista per al meu diccionari de mantres processistes. El processista que no sap que és processista es mofa dels processistes i em diu amb posat perspicaç que al meu diccionari hi podria afegir la qüestió de la desobediència, allò que, segons ell, tant repeteixen els processistes. I jo li dic que no, que s’equivoca del tot, que aquest punt és justament contrari als dogmes processistes. Li dic que, efectivament, els processistes van començar utilitzant el terme desobediència quan encara anaven despistats i no havien entrat en la fe processista, però que, a mesura que els seus gurus els van anar endinsant en la fe veritable, els van allunyar del cervellet com qui no vol el concepte de desobediència, fins al punt que els processistes no només l’han anat oblidant i, doncs, silenciant, sinó que de manera tàcita han convertit el terme en tabú, i fins i tot en el seu anticrist. Per tant, res més ofensiu i contrari a la fe processista que citar o simplement imaginar el terme desobediència. Per això ja fa força temps que la paraula desobediència ha desaparegut discretament, com qui no vol la cosa, de l’opinió pública catalana, i qui la pronuncia és vist com un eixelebrat que no toca de peus a terra, i amb raó, perquè cal viure en un altre planeta per creure que els catalans acceptaran de debò algun dia el terme desobediència, justament aquell i no cap altre que haurien d’assumir per poder ser lliures algun dia.



Processisme i desobediència són enemics conceptuals. El processisme és eternitat, tal com indica el nom mateix, ja que el procés desapareixeria un cop assolida la finalitat. Per això de l’últim que es tracta és de desobeir per assolir en aquest cas la independència. La desobediència, i la independència com a conseqüència, matarien el processisme. Inconcebible. Inimaginable. El processisme és procés, i la raó i finalitat del procés és el procés. El processisme no tindria sentit sense procés fantasma per justificar-se. No hi pot haver processisme sense procés, i el procés justifica el processisme.



“Els nostres polítics treballen per la independència i saben el que es fan, però no ens ho poden dir per no revelar l’estratègia a Espanya”, diuen i creuen els processistes. Perquè el processisme és una religió i, a més, des del seu nom mateix, i, com tota religió, les raons que la sostenen són immanents, cap raó externa no pot qüestionar la religió, cosa que assegura la seva vigència eterna, de manera que aquells que propaguen la fe processista poden viure del cuento eternament, és a dir: fins a la jubilació que els durà plàcidament a la mort, la mort que és l’eternitat dels homes, amb estiuenques arrossades pijokumbapapanates a Cadaqués incloses.



Com és lògic, el processisme per justificar-se necessita de termes que donin sensació al feligrès processista que hi ha procés, és a dir, que s’està fent alguna cosa, i aquests termes han de ser molt afinats per tal de donar no només sensació d’acció sinó que aquesta acció és comunitàriament astuta, moderna i encoratjadora. Els catalans hem desconnectat, diuen. Res com la primera del plural per sentir-se protegit dins del clan, res com pronunciar la paraula desconnectar per fer sentir al ramat català una alenada directa de superioritat moral i intel·lectual respecte els rudimentaris i impresentables i bla bla espanyols. El processisme ha hagut d’inventar un eufemisme per al terme desobediència i ha optat pel magistral desconnexió, concepte que, naturalment, per respecte al processisme i per rigor científic he inclòs en el meu diccionari de mantres processistes, tal com recordo al meu interlocutor processista que no sap que és processista. Desconnexió no vol dir desobeir però ho sembla vagament, a distància, com un xixarel·lo fent-se el pinxo amb els lleons des de l’altra banda de la reixa. Desconnexió significa exactament, i tradueixo: “nosaltres anirem a la nostra, tu ja m’entens”, sense naturalment especificar què significa anar a la nostra ni què hem d’entendre exactament, una ambigüitat que, alhora, significa, i tradueixo: “continuarem connectats a Espanya com una pagellida a la roca”. Com sempre, vaja. Desconnexió és la versió 2.0 del llenguatge pujolista, aquell guru autonomista, ergo espanyolista, ara aparentment oblidat gràcies a la mesquinesa covard que caracteritza aquest poble, però personatge a qui els catalans van estar donant majories absolutes durant dècades, i l’estela del qual naturalment no ha desaparegut dels seus cervellets ni ho farà en unes quantes generacions, si és que ho arriba a fer mai. Miracles, no.



Però això no és tot. Si ja he dit que el terme desobediència és tabú, i fins i tot l’anticrist del processisme, la gran paradoxa és que també ho és el seu antònim obediència. La cosa és sensacional, però que hi farem, el cervell dels catalans és així de retorçat. Si bé la desobediència suposaria la fi de la religió processista, també ho suposaria la pronúncia o la mera idea de l’obediència. Al capdavall, a ningú no li agrada reconèixer-se mesell, i la fe processista consisteix a creure’s que realment es va cap a la independència, per bé que mitjançant dogmes de fe que asseguren que en cap cas s’aconseguirà. Per tant, el processisme es fonamenta justament en l’esquizofrènia, i un esquizofrènic no és un idiota, malgrat que jo pensi que els catalans són esquizofrènics idiotes, però això és cosa meva i ara no ve a tomb. Només diré que, sense anar més lluny, el president dels catalans en el seu discurs institucional de la Diada, data coneguda catalanament no pas com a dia nacional sinó com a Diada (noti’s el revelador allargament Duracell de la paraula) va dir lamentant-se i en to de retret que “Espanya està desconnectant de Catalunya”, i em va deixar garratibat perquè jo em pensava que els independentistes eren els catalans, no pas els espanyols. Jo em pensava que eren els catalans els qui desconnectaven d’Espanya, segons m’informaven. Home, val a dir que sempre hi ha gent que considera que no li han ficat el dit a l’ull, sinó que el seu ull s’ha ficat al dit de l’altre, però en fi. Res, tot molt complicat. El president dels catalans es proclama de tant en tant independentista però es queixa que els espanyols desconnecten de Catalunya mentre alhora afirma, cofoi, que els catalans estem desconnectant d’Espanya, i això sense que després el poble català li demani explicacions ni ingressin al president en un psiquiàtric. Uf uf uf... La ciència hauria d’estudiar el cervell dels catalans, ja ho crec. Faltarien centres psiquiàtrics. I més quan no passa res quan el president dels catalans s'autoproclama independentista però curiosament no pronuncia ni una sola vegada la paraula independència en el seu discurs de Diada nacional, i amb la justificació, cal deduir, que ell és el president de tots, tal com va insistir a dir en el discurs, cosa que em porta a creure que pensa fer la independència acontentant tothom. Tenim un president amb dots d’hipnotitzador, doncs. En fi. No sé si el president català és hipnotitzador, però estic segur que sordeja, i molt, tenint en compte que ara se’ns ha despenjat dient que “demanaré un referèndum pactat amb Espanya”. Brillant. Tota una idea nova. Deu ser la seva original manera de desconnexió, i deu ser que el concepte de desconnexió no va sorgir arran justament de la impossibilitat de pactar res amb Espanya perquè Espanya va dir i diu per activa i per passiva que amb ella no es pacta res, com és natural tractant-se d’Espanya. Sordesa del president, ja dic. O Alzheimer. Però també sordesa del poble català o Alzheimer col·lectiu en no replicar-li l’original idea de pactar amb Espanya. L’empresari del sonotone té un filó de negoci impressionant amb els catalans. L’Alzheimer, ara per ara, té més difícil solució.



Comento tot això al meu interlocutor processista que no sap que és processista i l’home va assentint amb el cap, i al final em deixa anar, “tranquil, que l’any que ve ja no haurem de renovar ni el DNI ni el passaport”. Quin idiota, penso. Pur processisme, penso. Però reflexionant-hi, penso que té raó. Efectivament, l’any que ve els catalans no haurem de renovar el DNI ni el passaport espanyols perquè portem tants anys de processisme que ja serem vells, i a partir dels 75 anys la llei espanyola diu que no s’ha de renovar el DNI. I pel que fa al passaport espanyol, ja m’explicaràs per què l’hauríem de renovar. Guanyant 800 euros mensuals, l’únic viatge que el català mitjà es pot permetre és anar de casa a la cua de l’atur quan se li acaba el contracte amb sort de dos mesos, sent l’atur el lloc més adequat per no trobar feina. Però bé, res estrany tractant-se dels catalans. També cada any van il·lusionats a la festa reivindicativa de la Diadaadaadaada..., el gest més adequat per no aconseguir mai la independència, la llibertat, i que el procés continuï sent el procés, i eterna vida al processisme, que d'això es tracta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada