dimarts, 6 de setembre de 2016

EL PROCESSISME. AMÉN

autor: RICARD BIEL

Publicat al blog: UN ALTRE JUNY



Sóc processista, m’agrada el moviment cinètic, la mera sensació de moviment, de fet m’importa un rave avançar, tinc aquesta debilitat, no ho puc evitar, per això a casa tinc una bicicleta estàtica, crec que ja vaig parlar de la bicicleta estàtica en un altre article. I com que a més de processista sóc català, o més aviat perquè sóc català sóc processista, espero ansiós l’arribada d’aquest 11-S tal com espero ansiós l’arribada de tots els 11-S. M’agraden els 11-S perquè m’agrada anar de colònies amb el lúdic esplai català. M’agrada la cosa comunitària, saber que formo part del tot comunitari per sentir-me algú sent part del clan, tant se val en realitat l’objectiu que la comunitat diu perseguir, el que m’interessa és apuntar-me a la festa de la comunitat per anar omplint els dies de la meva vida avorrida. L’important és el mitjà, gaudir del mitjà, i l’objectiu és el pretext. Tinc el nivell mental de P3 i lluito cada any per no superar-lo anant a la mani del 11-S, cada any més original perquè els catalans som collonuts i creatius i ens agrada que el món ho sàpiga, sento un orgasme sobtat cada vegada que em crec que el món ens mira i veu que els catalans som creatius i que tenim raó, i això vol dir que si el món veu que tenim raó el món sap que Espanya no la té, i aquesta superioritat moral m’excita la libido de no dir, no ho puc evitar, fins al punt que lluito per impedir la independència limitant-me a organitzar performances anuals per no haver d’ocupar el meu temps simplement a fer la independència, perquè la independència és l’ultima cosa que vull que passi, perquè si es produís la independència, si guanyés, aleshores deixaria de poder gaudir de cap superioritat moral, se m’acabaria el gaudi del victimisme i m’avorriria molt sense l’al·licient d’organitzar la festeta ludico-reivindicativa cada 11-S. No ho podria suportar.

Sense anar més lluny, ara mateix no sé què faria si no ocupés el meu temps pensant en el color de la samarreta que m’hauré de posar aquest 11-S, tot i que la cívica i ciutadana organització de l’esplai m'acaba de resoldre el dubte, i no només sobre el color de la samarreta, sinó també sobre l’eslògan que lluiré, o sigui lluirem aquest any. "A punt”, es veu que dirà la samarreta. Diu a punt, però estic molt tranquil, perquè la samarreta no indicarà a punt per a què exactament, l'organització de l'esplai ha tingut la delicadesa de no revelar-ho, i com que cada any, i des de fa ja uns quants anys, estem a punt per a no sé què, doncs em podré posar la samarreta sent lliure de pensar que estem a punt per a qualsevol cosa que em passi pel cap, qualsevol cosa menys a punt per fer la independència, naturalment, qualsevol cosa com per exemple a punt per tornar a dir l’any que ve que estem a punt, o preparats, o a punta de caramel, o a punt de boca, etcètera, perquè com a bon catalanet, igual que l'organització de l'esplai, tinc infinites idees per estar a punt per a alguna cosa cada any que passarà. Per això no sóc independentista però dic i m’arribo a creure que ho sóc, perquè si no m’ho cregués la contradicció em seria massa insuportable, i, doncs, la meva vida igualment insuportable. Sóc espanyolista de fets, i faig veure que no me n’adono, fins al punt que m’indigno de veritat quan algú em fa veure que Espanya es frega les mans amb independentistes com jo, vet aquí la meva plaent esquizofrènia. Confesso que la meva pel·lícula favorita és El dia de la marmota, i m’agrada tant que cada dia em poso el DVD de la pel·lícula i penso en l’antic VHS i en la sort que tinc amb l’invent del DVD, altrament tindria la cinta VHS trinxada, literalment cremada de tant visualitzar El dia de la marmota. I quan penso en això m’adono de la sort que he tingut de fer-me independentista o sobiranista o etcètera recentment, arran de l’efervescència comunitària guai independentista o sobiranista, etcètera, però tant se val, ja he dit que l’objectiu m’importa un rave encara que no ho sàpiga, perquè la qüestió, deia, és formar part de la comunitat per sentir-me algú i ocupar les hores i els dies de la meva vida insignificant, crec que això ja ho he dit. I no en sóc l’excepció, perquè l'eclosió de la comunitat independentista s’ha creat justament per la raó existencial de donar sentit a les avorrides vides dels nostres milers de components avorrits com ara jo, cosa per a la qual la consecució de la independència seria letal. A què dedicaríem aleshores el nostre temps?

Últimament, a més d'estar distret, ben entretingut donant-li voltes al color i l'eslògan de la samarreta, he ocupat i ocupo les hores i els dies i les setmanes a aprendre’m la bíblia processista, que encara no s’ha editat i, doncs, no ha sortit a la venda. Una llàstima, però temps al temps. Per aquells adeptes al processisme que vulguin posar mètode a la seva dèria estètico-antiindependentista, els faig cinc cèntims dels mantres bíblics que com a bons processistes comunitaris s’haurien d’aprendre de memòria, perquè una mica de mètode doctrinari sempre va bé més enllà d'empassar-se gustosament el dispers, per bé que intens, bombardeig processista. Procedeixo:

Punt 1: el món ens mira. Fonamental. És important creure que el món ens mira, que el món ni pensa ni parla de res més que de nosaltres, els catalans, i ho fa amb empatia i comprensió, i per tant som amics per sempre i bla bla bla. Cal saber sobretot que el món ens estima i s’entendreix i ens comprèn i sap que som bona gent i ens admira per les nostres originals i admirables performances anuals, i s’adona que tenim raó i que per tant Espanya és molt dolentota i nosaltres angelets caiguts del cel. Saber-ho dóna un plaer indescriptible. Res com el cofoisme per dur una vida plàcida i plaent, ben catalaneta.

Punt 2: fem les coses ben fetes/carreguem-nos de raons. El món no és violent, som ja al segle XXI, on vas a parar, i les coses es resolen amb la raó i la justícia, perquè el món és just i bo, no endebades parlant la gent s’entén, tal com ens recorden els assenyats d’Esquerra, aguts observadors de l’espècie humana i del seu present ideal, pacífic, civilitzat. La bicoca autonòmica clientelar té aquestes coses. Mai no n'hi ha prou de carregar-se de raons. Qui podria oposar-se al seny català? Ningú. Carregar-nos de raons ens garanteix que mai no tindrem el dipòsit de raons ple, sempre ens podrem carregar i carregar de més i més raons perquè com més raons tinguem més assenyats i compresos i estimats i bla bla serem davant del món i, sobretot, sobretot, mai no serà el moment per fer la independència. Bingo!

Punt 3: hem desconnectat. No ens hem de preocupar de res, doncs. Recórrer per exemple al TC espanyol per la inhabilitació de la presidenta del Parlament català és un detall no només sense importància, sinó que demostra que estem tan desconnectats d'Espanya que ens permetem reconnectar-hi quan ens dóna la gana, vet aquí la sensacional paradoxa. Som així de collonuts. Anem sobrats fins al punt que “no hem de desaprofitar cap dels mecanismes que tenim a l’abast, inclòs el TC espanyol” (processistes dixit).

Punt 4: ho tenim a tocar. És evident. Fa sis anys que estem dient que ho tenim a tocar, i per tant queda rematadament clar que ho tenim a tocar, altrament no repetiríem tants milions de vegades i al llarg de tants anys que ho tenim a tocar. A més, que ho tenim a tocar ho demostra el fet mateix que aquesta dèria digital dels catalans apareix aquí, a la bíblia processista, raó definitiva per no dubtar que, efectivament, ho tenim a tocar.

Punt 5: no hi ha marxa enrere. Significa que, a més d'agradar-nos el sexe arriscat, efectivament no hi ha marxa enrere perquè simplement no hi ha marxa endavant. Els catalans estem disposats a no parar de dir que ho tenim a tocar eternament, any rere any, segle rere segle, perquè mentre anem dient que ho tenim a tocar però sense fer res per poder tocar res, vol dir que la independència no s’ha produït ni es produirà. Es tracta de dir que ho tenim a tocar perquè no hi ha marxa enrere, o que no hi ha marxa enrere perquè ho tenim a tocar. Com preferiu.

Punt 6: cal primer eixamplar la base social. Consigna genial processista. Dilata, evita la concreció, confon i, sobretot, té aparença de seny, la idea sona bé al babau catalanet com jo. La consigna evita la independència mentre que alhora manté la flama il·lusionant dels ciutadans càndids, és a dir: el 99.01% de catalans autodenominats independentistes o, segons el temps que fa, sobiranistes. La consigna és barruda, passa la patata calenta al poble obviant que la majoria social per fer la independència ja existeix amb els 72 diputats suposadament independentistes de què disposem ara mateix al Parlament i que, afortunadament, s’estan desaprofitant miserablement deixant passar el temps miserablement tot cantant la cançoneta d’eixamplar la base social, i tot això silenciant desvergonyidament la raó per la qual s'havia dit que es feien les passades eleccions “plebiscitàries”, les eleccions que van donar majoria justament als 72 diputats independentistes, o sobiranistes, segons plou o fa sol.

Punt 7: farem un país nou. La frase és bonica i no enganya. D’una banda delega a un futur inconcret la independència, però també allò que ja es podria fer ara en el present, i alhora fa eternament vàlida la frase perquè la promesa es fonamenta en la fe, de manera que ens permet viure per sempre il·lusionats per aquest futur que representa que ens arribarà com aigua de maig caiguda del cel. Res més plaent que creure que la independència ens arribarà algun dia, mentre actuem assegurant-nos que no arribi mai.

Punt 8: serà un dia històric. Afició a la grandiloqüència admirable dels catalans que consisteix a avançar-nos a l’èpica dels fets qualificant-los d'èpics abans que es produeixin, alhora que l’èpica ens la construïm nosaltres mateixos, sense opositor, i l'autodenominem també nosaltres mateixos, faltaria més. Els catalans escollim el dia, l’any i els fets que només protagonitzarem nosaltres mateixos i que nosaltres mateixos denominem, i per avançat, dia històric, de manera que hi ha tants dies històrics com decidim, els quals normalment concentrem en el mateix dia, l’11-S, que convertim repetidament en històric. L’11-S és un dia refregidament històric, i sort d’això perquè, si no concentréssim el nostre dia històric en el mateix dia, cada any tindríem un dia històric gairebé per a cada dia de l’any, des de l’1 de gener fins al 31 de desembre, 11-S inclòs, i tanta història diària resultaria una mica embafadora. Ja he dit que els catalans fem les coses ben fetes, no fos cas que un dia fóssim lliures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada