dijous, 11 d’agost de 2016

MEMÒRIA HISTÒRICA


autor: DANI CORTIJO

 

Article publicat a Vilaweb.cat - 11/08/2016

 

H_3113707.jpg

He dedicat bona part de la meva vida a l’estudi i difusió de la història de Barcelona. Com a historiador que, entre més coses, vaig implicar-me en el Tricentenari i també en reconeixement a víctimes de la Guerra Civil, m’agradaria donar, com ja vaig fer a base de piulets a Twitter, la meva humil opinió sobre tota la polèmica despertada per la possible instal·lació d’estàtues franquistes a l’esplanada del Born.

Abans de tot, s’ha de deixar clar que l’Ajuntament de Barcelona actual ha tingut la valentia d’arribar molt més lluny en alguns aspectes que tots els consistoris anteriors a començar a posar algunes coses al lloc on toca respecte de qüestions de memòria històrica. Fins ara s’havien permès misses en honor a l’alçament militar franquista a espais municipals com ara el Castell de Montjuïc, per posar un exemple, s’ha començat una retirada de símbols de la dictadura de l’espai públic i es promouen activitats que intenten rehabilitar la memòria de la Barcelona demòcrata i antifranquista.

Crec que recuperar les estàtues del període franquista que resten amagades als magatzems municipals, sempre que sigui per a fer-ne clarament i nítidament escarni públic (no reinterpretacions ambigües i acomplexades a la tortosina) és una bona idea gens ni mica descartable. No ha de ser tabú. El franquisme va durar quaranta anys, va causar molt de dolor i, si bé més o menys s’ha normalitzat el fet de parlar de la guerra, d’aquests quaranta anys ningú no en parla, sembla que de la guerra hàgim passat al 1978 directament. Sembla que no hi hagi a l’actualitat gent enriquida gràcies a escalfar-se a l’aixopluc del feixisme, amb propietats provinents de famílies republicanes i milers de morts i executats durant aquest període, amb un Valle de los Caídos per a reconèixer els caiguts d’una banda i els de l’altra enterrats als marges de les carreteres sense que l’administració se’n responsabilitzi. Potser una mica de justícia, ni que sigui poètica, seria desitjable.

Dit això, la nostra història no comença el segle XX. Barcelona és una ciutat que ha aguantat i ha lluitat moltíssim. El jaciment que hi ha al Centre Cultural del Born és el testimoni d’una brutalitat despietada. La brutalitat d’un setge de tretze mesos sobre una població a la qual s’havia esperonat a rebel·lar-se contra les arbitrarietats d’un monarca per després deixar-la completament abandonada. Amb una resistència èpica, per què no dir-ho si els mateixos borbònics ho ressaltaven, per menestrals i artesans organitzats per batallons d’oficis que casa per casa defensaven una Barcelona bombardada brutalment de manera indiscriminada. Una Barcelona que lluitava sola, només amb el suport de Cardona i Mallorca, contra dos dels més potents exèrcits europeus que tenien una ordre expressa i contundent de Felip V: aniquilar la població sencera. Aferrant-se a l’única esperança d’una possible ajuda estrangera, que com a la Batalla de l’Ebre, no va arribar, van resistir tan aferrissadament que el duc de Berwick no va tenir més remei que acceptar com a condició de capitulació que es respectessin les vides dels ciutadans, perquè els barcelonins es negaven a ser escorxats com animals amb l’entrada de la tropa i estaven disposats a lluitar casa per casa fins a les hortes del Raval.

Barcelona però, va ser esquarterada i els ciutadans d’un dels seus barris més populars, el de la Ribera, van ser forçats a enderrocar les pròpies cases per construir una gran esplanada que no es reduïa ni de bon tros als terrenys del Born CC, sinó que anava des de mitja plaça del Born fins a més o menys on hi ha la Facultat d’Humanitats de la Pompeu Fabra. Sobre aquesta esplanada es va construir una ciutadella militar que des d’aleshores fins ben entrat el segle XIX va vigilar, empresonar i bombardar barcelonins, especialment progressistes i republicans. I sí, de resultes d’aquest conflicte, les institucions catalanes, valencianes, mallorquines i aragoneses van ser suprimides i tots els territoris, absorbits a sang i foc i ‘per just dret de conquesta’. I això no ho dic jo, sinó Felip V als Decrets de Nova Planta, a la jurisdicció del Regne de Castella.

Ep! Però tenir un espai per a recordar especialment els barcelonins caiguts en aquest setge, i com que era la ciutat que va ser forçada a enderrocar-se pels veïns mateix, és una obsessió sectària amb què no tothom se sent identificat. Com que som tan oberts de mires, hem de fer un espai de ‘Memòries’ en plural en què es pugui parlar d’unes altres memòries encara que no tinguin absolutament res a veure. Cosa que seria tan lògic com anar al Fossar de la Pedrera del Castell de Montjuïc, on reposen les despulles dels afusellats per Franco, i fer-hi exposicions sobre la cuina el 1714 o anar al jaciment d’Empúries a fer una exposició sobre els monjos benedictins de Montserrat.

La ciutat té espais de sobres, vinculats al franquisme i la Guerra Civil, per a exposar en escarni públic figures franquistes. Que es triï l’esplanada del Born no em sembla una casualitat. Alguns veuen el Born com el projecte estrella de la memòria històrica de l’ajuntament anterior i potser tenen raó en el fet que el catalanisme, gairebé en exclusiva, ha incorporat allò que significa el jaciment en el propi discurs, bàsicament perquè la resta no solament no ho ha incorporat, sinó que ho ha rebutjat. Perquè recordar la resistència dels barcelonins del 1714 com una gesta, com ho havien fet ja durant la guerra el PSUC i la CNT i tot, ara resulta que no és ‘plural’ i no representa els barcelonins, que necessiten ‘memòries’, així, en plural, i perquè ningú no s’ofengui. Quan potser l’única persona a qui hauria d’ofendre ara és a Felip VI, precisament perquè el motiu pel qual ell és el cap d’estat és perquè un dia un avantpassat seu va aconseguir d’arrasar la ciutat. No crec que el propòsit d’aquesta ‘pluralitat’ sigui no ofendre’l personalment, bàsicament perquè aleshores no haurien retirat el bust del seu pare de l’ajuntament davant els periodistes.

Com tampoc no em sembla casualitat que una de les primeres accions de l’ajuntament anterior fos desterrar del seu emplaçament privilegiat el Memorial Democràtic de la Via Laietana, un local fantàstic, per cert, i reduir aquesta institució a mínims amb les mateixes excuses acomplexades d’intentar ser ‘plurals’.

He tingut la sort d’haver estat l’estiu passat a Varsòvia durant l’aniversari de la insurrecció contra els nazis del 1945. Una població arrasada mentre els suposats aliats s’ho miraven des de l’altra banda del riu, en què els varsovians es van alçar sabent que no tenien esperances per dignitat i prou. Tots els carrers eren plens dels símbols d’aquella revolta, i a ningú no se li acudia de qüestionar si algú es podia sentir ofès i calia ser ‘més plural’.

Aquest estiu he estat a Irlanda. Hi celebraven el centenari de la Revolta de Pasqua del 1916, en què la declaració unilateral de la República Irlandesa des de Dublín va ser esclafada per l’Exèrcit Britànic. Els dirigents principals, alguns dels quals eren d’origen britànic i s’hi havien adherit per la defensa de valors republicans, van ser afusellats. Tots els carrers eren plens de les seves cares i el manifest de la declaració de la república, reproduït a totes les ciutats. A tothom li semblava normal també, mentre que quan es va reproduir el 2014 la portada de les constitucions catalanes abolides per Felip V al Col·legi d’Arquitectes plovien crítiques de sectarisme i poca pluralitat.

Ja està bé de demanar sempre perdó per existir, per resistir i ser dignes, com a poble però també com a ciutat, no sigui que els qui ens han volgut oprimir se sentin ofesos. Perquè en els discursos de memòria històrica cal recordar i dignificar les víctimes innocents de tots els bàndols. Jo sempre he estat el primer de fer-ho, però no podem caure en l’error de justificar la barbàrie per tal que els bàrbars no se sentin condemnats i evitar que, com deia Lluís Llach, en la mort els persegueixin les nostres memòries.

I qui dia passa any empeny. Tothom omplint-se la boca de repúbliques. Uns reivindiquen a les banderes (no als programes electorals) la proclamació de la 3a, oblidant que aquí seria la 4a. Perquè ja el 1641 Catalunya va proclamar la república abans que ningú d’aquí a prop, però malgrat que fossin segadors i camperols alçats assaltant presons i perseguint nobles i representants del rei en defensa dels seus drets com a poble de no suportar els abusos dels exèrcits a les seves cases, aquests no compten. Deuen ser una invenció de fanàtics nacionalistes obsessionats que manipulen la història. En realitat la història de Catalunya comença el segle XX, segons algun ex-conseller de Caixa Catalunya d’ICV, que diu que la seva única memòria és la de la ‘lluita obrera i antifranquista’. Abans tots els catalans eren burgesos dolentots. Les classes populars van haver de venir de fora a defensar els seus drets perquè aquí tots eren una colla de ‘pijos’ explotadors.

I uns altres, que també s’omplen ara (des de no fa pas gaire) la boca de repúbliques, van esquarterant memorials democràtics i promovent referèndums per veure si cal conservar un monument franquista que, a part de franquista, és horrorós per se, no sigui que algú se sentí ofès, perquè cal ser ‘plurals’ amb el feixisme i tot.

I així estem, amb una Barcelona que té una estàtua a la Ciutadella i una rambla a un senyor com Joan Prim i Prats, que per molt liberal progressista que fos va bombardar la ciutat. Tot i que a Reus el poden estimar moltíssim, nosaltres no li hauríem de dedicar res. Un museu amb el nom del falangista Samaranch, carrers dedicats a Espartero, el Duc de la Victòria, ara dit a seques del ‘Duc’, que també ens va bombardar (no sigui que amb el canvi de nom dràstic hi hagués algun catàleg de l’Ikea extraviat a la bústia que no toca), una altra estàtua a l’esclavista Antoni López… Apa! I així anem fent! Enfrontant dignes memòries entre sí intentant que unes se sobreposin sobre les altres, i sobretot, compte! Amb memòries ‘plurals’ que no ofenguin a qui s’hauria de sentir avergonyit. I acusant-nos els uns als altres de sectaris per defensar la memòria de barcelonins dels quals tots plegats ens hauríem de sentir orgullosos.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada