dimecres, 13 d’abril de 2016

PROCÉS CAP EL NO-RES

Publicat a directe.cat



PROCÉS CAP EL NO-RES

Ricard Biel

El processisme és una bicicleta estàtica, l’invent ideal per als catalans. Els permet fer veure que es mouen cap a la independència però sense moure’s de lloc en la submissió, la seva àrea de confort i objectiu real. El processisme és un nom que no significa res però que sembla que ho significa tot, i és en aquest tot aparent que els catalans van vivint il·lusionats. El processisme és ideal per als catalans perquè pot ser etern, sempre es pot dir que s’està en procés d’alguna cosa. El processisme és indeterminació, i la indeterminació és pròpia de qui no sap el que vol o ni sap el que no vol i per tant no aconseguirà mai res més enllà de continuar en el mateix àmbit d’indeterminació. El processisme es fonamenta en la fe, i la fe sempre és eterna per fanàtica, no s’esgota, talment la contrastadament nociva fe catòlica existeix des de fa segles i avui continua sense donar senyals d’extingir-se. El poble català és creatiu i especialment expert en la creació dels mecanismes que alimenten la seva malaltissa submissió, d’aquí la genialitat de l’invent processista, pur fum amb aparença de tangibilitat. El poble català no sap que és submís i per això continua alimentant la seva normalitat submisa. El poble català no sap que no vol ser lliure fins al punt que li complau manifestar-se massivament als carrers per la seva llibertat però sense voler la llibertat, tal com es demostra en la seva al·lèrgia constant a fer-la efectiva més enllà de les manifestacions i proclames diverses, pintoresques i grotesques. El poble català creu que el món el mira perquè no aspira a res més que a això: que el món el miri. Aquest fet implica un victimisme patètic que neix en la necessitat imperiosa d’acceptació de poble bocamoll acomplexat, començant per la necessitat de ser acceptat curiosament pel seu enemic espanyol de qui diu voler-se alliberar. El poble català està constantment pendent del que diu i fa Espanya amb la patètica i idiota excusa de “mentre hi siguem no podem fer veure que no hi som”, reconeixent així Espanya com a amo i incapacitant-se el poble català, doncs, per alliberar-se’n. El poble català està pendent d’Espanya per no haver d’estar pendent d’ell mateix, o sigui de prendre les seves pròpies decisions. El poble català necessita ser tutelat i és profundament espanyol, paradoxalment més espanyol i tot que les regions autènticament espanyoles, no endebades qualsevol regió espanyola que patís les humiliacions que reben els catalans per part d’Espanya, ja faria temps que hauria tocat el dos d’Espanya, és a dir, de l’estat de la seva pròpia nació. El poble català no sap que no aspira a la seva llibertat, sinó a la perpetuació eterna de la seva suposada superioritat moral envers Espanya al gustós preu de la humiliació més baixa. El poble català no està disposat a confrontar amb Espanya perquè això implicaria el risc de perdre aquesta superioritat moral, de manera que es manté en actitud torracollons eterna en una batalleta ridícula de baixa intensitat amb Espanya. El poble català és infantil i profundament mediocre en desitjar la seva superioritat moral sobre un poble caspós com l’espanyol, cosa que converteix el poble català no només en espanyol en entossudir-se a perpetuar-se dins el ventre espanyol, sinó sobretot com a escòria colonial espanyola. 
La classe política catalana no para de repetir que cal fer un país nou amb pràctiques democràtiques saludables, i mentre ho repeteix practica l’ajornament etern del país nou per tal de continuar amb les pràctiques contaminants antigues, moltes de les quals podrien ser, per cert, ja des d’ara saludables. El poble català i la seva classe política són perfectament simètrics però es retroalimenten en la seva aparença d’asimetria. Mentre el poble es va repetint fins a creure-s’ho que els seus polítics no estan a l’altura, els polítics callen i miren cap a una altra banda perquè “al votant no se’l pot enganyar”, i mentre els polítics miren cap a una altra banda el poble es limita a continuar dient que els seus polítics no estan a l’altura, i mentrestant, com oques, el poble català va acceptant de bon grat que els vagin omplint l’estómac i el cervell i tot plegat de processisme i ara no toca i fer les coses ben fetes i bla bla fins al 3014 i aleshores ja veurem... El poble català, doncs, diu que els seus polítics no estan a l’altura mentre curiosament accepten religiosament les premisses dels polítics que suposadament no els fan estar a l’altura, i no només això, sinó que ai del ciutadà que les contradigui, perquè serà el poble mateix qui el trinxarà en un atac de tolerància pròpia curiosament de “país nou i democràtic que volem construir”. Poble i classe política catalans s’entenen a la perfecció. Per això el poble els continua votant i no arriba mai la sang al riu entre societat civil i la seva classe política, les dues cares de la mateixa moneda. Per això SI i Rcat estan fora del parlament, en la més absoluta marginalitat.
No he tingut mai, mai, mai de la vida confiança en el poble català, ni abans de l’anomenat procés, ni ara durant, ni en tindré després, encara que sé que no hi haurà després del procés perquè ja he dit que el procés és la bicicleta estàtica dels catalans, la perfecció cap a l’eternitat. Cap confiança. No he assistit a cap ni mitja de les simpàtiques manifestacions reivindicatives en què els catalans reivindicaven no pas la independència sinó la reivindicació de la independència, tot plegat lirisme d’autodistracció massiva segellat per les patums ANC i companyia. Sectarisme, mesquinesa, fals bonisme insistent i per tant impostat, a banda de sectari, sempre sectari. Cap confiança. El lector pot comprovar consultant l’hemeroteca el que porto anys escrivint sobre la qüestió nacional. Res de positiu en les meves opinions. Des de sempre, des del primer moment i abans del primer moment que dic que no hi ha res a fer perquè d’on no n’hi ha no en pot rajar, simplement. Escometo contra el poble català insultant-lo tot limitant-me a fer el meu diagnòstic, i tot per ajudar-lo sense cap esperança d’aconseguir-ho perquè es tracta d’un cercle viciós a causa justament de les característiques puerils mentalment incapacitadores d’aquest poble, un poble que es caracteritza per una irreductible dissonància cognitiva i on al missatger se’l considera culpable i se l’envia a la foguera del silenci, que és la foguera més efectiva del segle XXI. Ningú no provoca més rebuig que aquell qui truca a la porta de la bombolla, toc-toc, avisant que dins la bombolla s’està vivint en un deliri. No, no ho faig pel poble català, ho faig per a mi, perquè a mi el poble me la bufa. Mirant d’ajudar el poble català m’ajudo a mi. En cap moment no he escrit res de positiu sobre el poble català perquè res del que veig del poble català no m’ha agradat mai ni m’agradarà, altrament creuria en els miracles. De fet, tot el que he vist i continuo veient de l’estúpid poble català, amb les excepcions irrellevants que calguin, em fa realment fàstic, vergonya a banda. Sóc un patriota català profundament anticatalà, malgrat que la gent de bona fe em digui que no, que no sóc anticatalà sinó simplement anticatalanista. Però s’equivoquen. Tant de bo fos només anticatalanista. No. No em faig trampes al solitari. Sóc anticatalà perquè el catalanisme, aquesta rèmora letal cretina i cretinitzadora, és la conseqüència del tarannà del poble català i, doncs, dels catalans, altrament no s’entendria l’engendrament del catalanisme. Per entendre el catalanisme cal entendre el seu subjecte. 
El poble català està condemnat al que es mereix: la misèria cultural, moral, social i econòmica en la seva assimilació definitiva dins la misèria anomenada Espanya. I em fot. Perquè m’afecta a mi com a català. Per això. Punt final.