DON JOAN

DON JOAN Autor: MOLIÈRE Títol original: Don Juan ou le festin de pierre Intèrprets: Don Joan                            Julio Manrique Sganarelle                          Manel Sans Don Lluís/Pidolaire          Lluís Marco Maturina                            Anna Azcona Donya Elvira                      Cristina Genebat Carlota                               Nausicaa Bonnin Pedro+ papers diversos  Javier Beltrán Don Carlos                         Xavi Ricart Fitxa artística completa aquí Director: David Selvas Traducció: Cristina Genebat Teatre Nacional de Catalunya 14 d’abril de 2016

Adaptació:          Cristina Genebat                               Sergi Pompermayer                               Sandra Monclús                               David Selvas

Senyores i senyors, amb aquesta obra aquest bloc s’acomiada del teatre, si més no, del teatre, diguem-ne, d’autors clàssics, a no ser que em certifiquin amb sang que no s’ha mogut una coma del text.

Avui, aquesta entrada, també serà una mica llarga i probablement una mica caòtica per què són moltes les coses que tinc al pap. Afegim, i destroyer, no hi haurà atenuants, han tocat Molière i això té un preu.

Mirin... començarem per la única cosa bona que té aquesta obra: l'actor Lluís Marco, a criteri d’aquest bloc és l’únic, que en els dos papers que fa, sap el material que li toca representar, tot i el desgavell de traducció i adaptació de l’obra, és qui millor se’n va sortir.

Pel que fa la resta, no tot és culpa de l’elenc d’intèrprets, sinó d’una direcció escènica que s’ha posat en una obra que li ve gran i d’una traducció i adaptació, mal diguem-ne, actual que no s’aguanta per enlloc.

Quan accedim a la sala veiem el restaurant d’un hotel, taules rodones amb cadires i en un lateral la barra amb un buffet. Bé... doncs per omplir aquestes cadires i que semblin clients de l’hotel ho fan amb espectadors i espectadores, així doncs tenim que el primer quadre els surt baratet, ja que no han de contractar figurants sinó que el públic ja fa aquesta feina de franc  a canvi de prendre allò que vulguin del buffet, en un moment determinat se’ls invita a tornar els seus seients ja que cal canviar el mobiliari per el quadre següent. Aquest canvi, però... el fan els actors de repartiment, no és cap novetat però sí ho és quan una servidora té la impressió que donada l’envergadura del canvi s’utilitza els actors i actrius com a personal d’utillatge amb l’excusa que representen en escena els papers del personal de l’hotel, actors i actrius de repartiment que no són uns desconeguts, com poden llegir més amunt. És a dir que s’estalvien pagar figurants escènics i figurants d’utillatge. Això fa que els papers de Maturina i Carlota perdin força, ja que el públic les ha vistes movem panels, posant taules, posant làmpares és a dir muntant atrezzo i quan han de representar el seu paper ha perdut tot valor. D’això se’n diu treure llocs de treball.

Pel que fa els papers principals dir que Julio Manrique, que sol ser un bon actor, queda molt lluny de ser un Don Juan acceptable; de Cristina Genebat no comentaré res ja que és una actriu que sempre em sembla que acaba de sortir de l’Institut del Teatre amb unes afectacions de veu força molestes per aquest bloc i l’Sganarelle de Manel Sans doncs... segueix les directrius que li marquen però també pensem que amb un altre direcció aquest actor se’n sortiria millor.

Anem per la traducció de la mà de Cristina Genebat, desconec si la Sra. Genebat és titulada en filologia, si ho és no li va fer gaire profit i si no ho és, doncs s’han volgut estalviar, de nou, un diners no contractant un traductor. Mirin... aquí no tenim un català impol·lut (ja ens agradaria) però sí detectem traduccions poc curoses, diguin-me malcontenta. Hi ha tres expressions que em resulten més que molestes

1 – al cap i a la fi,  no és millor: al capdavall

2 – és precís, no és millor: cal

3 – a través de, no és millor: en el decurs

Pel que fa l’adaptació. Algú em pot dir què cal modernitzar en Molière? (qui diu Molière, diu Shakespeare, Ibsen, Sofocles, qualsevol dia ens fan un Lorca ubicat a Mart, per allò que és el planeta vermell com els clavells) bé... reprenc... què cal modernitzar en Molière? Doncs bé... tot allò que s’actualitza, saltant-se el text original de Molière volen ser picades d’ull a l’espectador i que esdevenen un pegat darrera l’altre, cf: sí, Molière no parla bé del metges, però... cal treure el tema de les farmacèutiques?, és com si li diguessin a l’espectador/a “mireu que compromesos som i que modern és Molière que li posem aquest pegat i queda bé”, però no, no queda bé. O quan Don Joan parla de la hipocresia i llavors és el moment que  l’actor s’avança al prosceni, mira el públic i com aquell que avisa que allò que dirà és important, l’acusa d’hipòcrita, no és que resulti molest, és que és innecessari i d’una resolució escènica més pròpia de fa vint anys.

Diuen... no solament els responsables d’aquest Molière sinó tots els que traslladen un clàssic i el capgiren com un mitjó, que és per acostar els joves al teatre (més avall deixo un enllaç d’una entrevista a David Selvas), però servidora dubta d’aquestes preteses bones intencions. Veuran, i això ja ho vam comentar fa força temps, als joves no els ha d’agradar – i si els agrada millor – cap clàssic, als joves el que els ha d’agradar és el teatre i trobo molt normal, i fins i tot necessari, que vagin a veure obres que parlin d’allò que els preocupa, d’allò que els parla directament a ells i amb el temps, si realment els agrada al teatre, ja arribaran als clàssics, sense presses, sense entaforar el teatre com un embut, però quan hi arribin que se’l ofereixi un producte original no adulterat. Però... si a cap jove d’avui més endavant no li agraden els clàssics, tampoc passa res. El teatre s’ha d’assaborir i, com espectadors i espectadores hem de tenir un procés de vida, sí, reafirmo, un procés de vida que ens permeti gaudir-lo i reflexionar-lo.

I en aquesta adaptació de Molière, on queda la mètrica? On queda la frase subtil? On queda la reflexió servida amb ironia? No hi és ni se l’espera. El monòleg de Don Joan sobre les dones està dit, no pas declamat, i importantíssim per entendre Don Juan,  queda reduït a alguna cosa que no sabria ni com qualificar.

[Si vostè és una persona que, per edat, se’n diuen jove, no permeti que li ofereixin productes adulterats, de productes que l’incapaciten de fer l’esforç de pensar, defensis, sigui exigent/a i si ara no li ve de gust ni Molière, ni Shakespeare ni cap clàssic, no es deixi influir per aquests tòtems que diuen que vetllen per vostè. Encara que el tòtem sigui un director d’anomenada universal, no es deixi seduir per cants de sirena, no ho fan per vostè, que és una persona jove, ho fan perquè l’autor no pot protestar, adulteren el producte i l’abarateixen i el redueixen d’una manera infame. Vostè, si per edat és jove, vagi al teatre és l’única cosa que cal, la resta ja vindrà sense que vostè necessiti vetlladors]

I vostès es demanaran, a qui cal responsabilitzar? Doncs jo responsabilitzaria al director del TNC. Xavier Albertí és un home de teatre, el qual de ben segur no toleraria que li modifiquessin ni una llum de les produccions que ha muntat. Ha posat en escena, fidelment, Thomas Bernhard i servidora es demana? Bernhard sí, i Molière, no? Si el TNC no tenia pressupost per una producció una mica més digna, que no facin un Molière que facin un altre autor amb la companyia amb la qual hi han col·laborat (La Brutal).

Ja he dit que no hi hauria atenuants. I no hem parlat que el Don Juan de Molière és el més reflexiu de tots els Don Juan’s i n’hi ha un munt, no tot s’acaba amb Andrés de Claramonte autor d’El burlador de Sevilla, que no és de Tirso de Molina ni amb José Zorrilla, l’autor del Tenorio.

Ah! I a més a més  hi ha representacions per escolars d’ESO. Un atemptat.

L'entrevista a David Selvas, aquí.

Fotografies

Videos