dilluns, 8 de febrer de 2016

ADA COLAU


Senyora Colau,

Ja d’entrada i per tal d’evitar cap malentès li haig de dir que vostè no ha despertat en mi cap mena d’empatia i no pas des que vostè és alcaldessa, no-no, aquesta manca d’empatia ve de molt abans, dels seus temps a la PAH.

Aleshores, tot el que jo sabia de vostè em venia mitjançant els diaris, principalment digitals, però mai l’havia vista actuar fins un dia que van concedir un premi institucional a la PAH i vostè com a cap visible de la Plataforma el va recollir i va ser llavors que en visualitzar aquell vídeo per internet vaig poder copsar una primera impressió que li haig d’admetre no va ser gaire favorable. Va fer un discurs amb un aire més popular que convincent i no per la Plataforma com a ens social, sinó més aviat per vostè. Sortosament la PAH tira endavant sense la seva participació, gràcies a la solidaritat i el coratge de les persones afectades i les que hi col·laboren.  

A partir d’aquell dia vostè personalment no va motivar el meu interès, en general provo de defugir de demagògies, fins que vostè va decidir entrar en política via ens local i es postula com alcaldessa de Barcelona recolzada per un grup o partit que no saps mai si la setmana vinent mantindrà el mateix missatge que emet avui. I clar, llavors, tant si com no, vaig haver de mirar-me-la (a vostè) una mica més.

Poc temps desprès de saber-se que vostè feia aquest salt, un bon amic em va dir:


Saps que l’Ada Colau volia ser actriu?
(.....)
Fins i tot hi ha algun vídeo a internet
Aaaaah! O sigui que ella vol ser famosa a qualsevol preu
 (    (és per aixo que he triar la foto que encapçala aquesta entrada al bloc, un policia tiba de vostè, se suposa en un acte de pressió i repressió, però vostè mira la càmera)
 
Sí, senyora Colau, quan vostè encara estava a les beceroles de la seva carrera política (que no social) aquesta va ser la meva resposta més immediata i d’allà no m’he mogut. I entenc que darrera de tot el que fa pivota aquest afany de notorietat, de cercar l’aplaudiment del públic. Però no cregui que li ho retrec al capdavall a tot polític (i polítiques) els mouen passions com pot ser el poder, l’avarícia (enriquir-se o tenir un bon passar) i d’altres.

Ara bé, senyora Colau, vostè és una mala l’actriu que no se sap el paper ni a quin teatre està actuant. És alcaldessa només amb nou regidors, això vol dir que se’ls gira un munt de feina a cadascun de vostès, més de la que probablement poden assolir. En una situació com la seva servidora s’inclina a pensar que l’alcaldessa i els regidors hi estan abocats al centxcent a la seva tasca; que prioritzaran les accions de resolució més immediata; que provaran que la ciutat no s’aturi i cercaran d’establir acords puntuals amb la resta de partits per tal que qui se’n beneficiï sigui la ciutat. Però una ciutadana espectadora com sóc  jo què observa: que en aquests moments no s’ha resolt res, que vostè amb la feinada que se li suposa deixa la ciutat per fer campanya a d’altres indrets on vostè no hi guanya res, bé sí, imagino que buscava d’altres escenaris on actuar; que no té ningú content, que interfereix en nimietats (cf. els llums de Nadal que per una ciutat com Barcelona això és la xocolata del lloro), en definitiva, senyora Colau, que amb vostè hem conegut la inoperància, i els ciutadans hem perdut un dels nostres plats forts. Li ho explico.

Els ciutadans i les ciutadanes tenim, no ja el dret, sinó el deure de protestar i de protestar sempre encara que qui mani sigui aquell a qui hem votat, però sempre hem d’estar alertes i no relaxar-nos ja que és l’única eina de la qual disposem. I per aquesta regla sempre requerim que els consistoris esmenin allò que cada ciutadà considera que és prioritari (generalment allò que ens toca d’aprop i de ben segur que el veí pensa el mateix). I per això està el consistori per decidir que va primer. És deure dels ciutadans i ciutadanes considerar que molt a poc a poc, els diferents governs, van fent, però fan, tot i que nosaltres ens toca dir sempre que no fan res, però ens ha tret aquest privilegi, doncs ara ja hem conegut la inoperància i a partir d’aquest moment els ciutadans i les ciutadanes protestarem, farem escrits, reivindicarem però amb la boca una mica més petita i això, senyora Colau, és el que vostè ens ha pres.

També podríem parlar del nepotisme que el seu partit ha imposat a l’Ajuntament, veurà a mi això no m’embafa, tots el partits el practiquen, d’això se’n diu càrrecs de confiança que marxen en quan desapareix el govern, però això se li ha girat en contra perquè vostès en van fer bandera de combat i clar ara s’ho han d’embeinar.

Una de les seves actuacions, que trobo més desafortunades i de no saber-se el paper va ser en una llarga entrevista d’una televisió d’àmbit estatal, asseguda en un sofà on una periodista (Pepa no sé què, ja li he dit que no tinc tele) li pregunta sobre la seva reunió amb el Sr. Isidre Fainé, i vostè respon amb una certa xuleria, li confeso que aquest bloc porta malament les xuleries de qualsevol mena, però aquella em va resultar, com li dic, desafortunada. El senyor Fainé, ens agradi o no, representa el diner, des la meva estreta finestra, servidora creu que, malauradament, el càrrec d’aquest President bancari té més poder que vostè i molts altres i que probablement hagués estat més escaient que vostè es manifestés dient el mateix però amb un altre caire. Sé que això li pot fer pensar que sóc carn de submissió i s’equivocaria (o no, vés a saber), però tots vostès haurien de mirar a Grècia de qui ara ja ningú posa com exemple i es que la demagògia ja les té aquestes coses. Li recordo les recents paraules del Sr. Fainé: “jo no truco als polítics, són ells qui em truquen a mi i jo els atenc amablement”, per xulo ell, i amb poder i diners. No és pensi que això m'agrada, però de moment, estem encara en aquest punt.

M’alegra que ens hagi estalviat, als barcelonins i barcelonines, la imatge de veure-la al metro com un ciutadà més. Personalment no em disgusta que un càrrec que pren decisions importants li sigui assignat un vehicle amb xofer, primer per què s’ocupa un lloc de treball, el del xofer, i segon perquè si un càrrec condueix o va amb metro, no fa feina i quan un és polític si no vol pols (feina) que no vagi a l’era. S’entén que allò que és discutible és el tipus de vehicle.

Ara diu que ha registrat un nou partit, si que va sobrada de temps, senyora Colau?. Què Barcelona no la ocupa prou?. Anem bé i servidora no s’adonat? (no seria estrany ja que sempre estic a les inòpies). Però molt em temo que com a actriu intuïtiva que és ja s’adonat que en territori estatal no li donaran un bon paper i vostè aspira a fer de Medea, Antígona i Lilí Marleen.

Sempre poc adduir que no la deixen tirar endavant, que li barren el camí a cada pas, però a mi no m’ho sembla, miri la seva col·lega Carmena, on sí té tot el pes dels poders fàctics a la seva ciutat. Aquí hem acceptat el resultat de les urnes i evidentment els partits polítics també fan el seu paper, però no solament se la deixa treballar sinó que ningú l’envia a Madrid a fer campanya hi va vostè soleta.

Li vull aclarir, per tal d’evitar confusions, que no hi ha cap persona en el consistori, ni regidors ni partits, que em despertin gaire més simpaties que vostè, però vostè és l’alcaldessa de la ciutat on visc i  vostè m'adreço.

Ah! I tampoc milito a cap partit només sóc ciutadana.

Fins aviat,

Sílvia Fortuny
 








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada