divendres, 30 de gener de 2015

ELS MOSSOS DE NOU

IVAN MARTIN



IVAN MARTIN piano

Programa
A. Soler: 3 Sonates
E. Granados: Valsos poètics
E. Granados: Allegro de concierto
F. Liszt: Nuages grises & Funerailles
C. Debussy: 4 Préludes
C. Debussy: L'isle joyeuse
Palau de la Música Catalana
29 de gener de 2014




Si hagués de destacar alguna cosa d’aquest pianista seria l’alegria de tocar. Ivan Martín transmet la sensació que quan toca s’ho passa bé, ho fa amb alegria i aquest bloc desitjaria que aquest sentiment no li marxés mai o, si més no, que nosaltres no ho notéssim.

Ivan Martín és un bon pianista, subtil a qui l’únic però que se li podria fer és que en algun moment abandona aquesta subtilitat, desprès hi torna però aquests moments embruten una mica una bona actuació. Altrament és un pianista net que dóna a cada compositor allò que és seu, és a dir que Granados sonava a Granados i Debussy a Debussy, per posar un exemple. En el concert d’ahir potser Liszt va ser el menys afortunat, no pas perquè Ivan Martín no toqués bé, però en Granados, Debussy i les sonates del Pare Soler, per aquest ordre va estar molt encertat.

És probable que aquest bloc repeteixi en una propera actuació d’Ivan Martín a Barcelona i esperem que tingui més poder de convocatòria, ja que ahir el Palau estava més buit que no pas ple, una llàstima, mereixia més aforament, i va tenir mala sort de coincidir mateix dia i hora amb un concert a l’Auditori amb  orquestra i intèrpret (el també molt bon  pianista Daniil Trifonov) més internacionals, però sortosament el públic d’ahir al Palau sí sabia que estava escoltant i no va irrompre a aplaudir a cada sonata o a cada vals, és a dir aplaudia quan tocava i va estossegar poc, va ser una sort que aquest cop els tísics habituals els concerts es desplacessin a una altra sala on probablement van esguerrar l’altre concert amb els seus estossecs.

















dijous, 29 de gener de 2015

FAVORITE SON






KEITH CARRADINE


Durant uns anys aquest bloc va tenir una flaca amb aquest actor, sobretot en les pel.lícules dirigides per Alan Rudolph, en especial Choose Me, que si encara no l'han vista ja triguen massa.

Bé, això bé a tomb perquè un dia vaig veure, no recordo on, aquest fragment que els deixo més avall, durant força temps el vaig buscar però els resultats van ser decebedors i encabat me'n vaig oblidar, fins avui. Gràcies els Gay Men's Chorus of Washington que fan una versió nadalenca i una servidora els ho agraeix perquè he pogut recuperar un moment del musical molt divertit i molt bonic,





i la versió dels Gay Men's Chorus of Washington



dilluns, 19 de gener de 2015

ROBERT SCHUMANN



ROBERT SCHUMANN
Hombre y músico del romanticismo
Martín Geck
traducció: Clara Corral Martínez
Alianza Editorial
300 pàginas



dissabte, 17 de gener de 2015

SYDNEY GREENSTREET


Potser pel nom no el coneixen però de ben segur que el recorden, és una presència cinematogràfica difícil d'oblidar.

Bé.... i ja saben..... demà o avui (segons llegeixen aquest homenatge) commemorem que fa 61 anys que va morir i aquí se'l recorda.

Ah! que l'han vist i ara no recorden en quina pel.lícula, ai! senyor tot ho volen mastegat, com a més conegudes: The Maltese Halcon i Casablanca, ambdues amb Humphry Bogart, aaaaah! sí, oi? ara ja saben... àngelamaria!! però potser també el recordem com a company fílmic de Peter Lorre, junts semblaven abans i desprès de la xocolata.

diumenge, 11 de gener de 2015

MARIA STUARDA


MARIA STUARDA
Música: Gaetano Donizetti
Llibret: Giseppe Bardari

Intèrprets:

Elisabetta                   Sílvia Tro Santafé
Maria Stuarda                        Joyce diDonato
Roberto Leicester      Javier Camarena
Giorgio Talbot                       Michele Pertusi
Lord Giuglielmo Cecil            Vito Priante
Anna Kennedy                       Anna Tobella

Director d’escena      Patrice Caurier
                                   Moshe Leicer

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical        Maurizio Benini
Director estable del cor  Peter Burian



Ahir vam estar de festa el Liceu, no diré que fos festa grossa però els defectes que se li poden atribuir a aquesta producció queden superats amb escreix pels resultats finals.

Començarem per l’escenografia. Aquest bloc admet que els anacronismes escènics no li agraden gaire, fan perdre la unitat de to, aquesta producció no és una excepció, però també és cert que tot i una certa irregularitat, els directors escènics van tenir encerts, algun fins i tot remarcable, que cal valorar.

Desprès parlarem de les veus, però si la festa va ser reeixida sens dubte i té molt a veure el director musical Maurizio Benini, molt atent a allò que passava a l’escenari però també atent a fer lluir l’orquestra i aconseguint que la partitura de Donizetti fos brillant. La presència d'un nou director del cor ja és nota, el cor llueix un altre timbre, ni millor ni pitjor (de moment), solament que ens hi haurem d'acostumar.

Tchan.... les veus. Bé.... ara em posaré estu(penda) i llepafils, tot i que haig de reiterar que el resultat final va ser de festa, petites coses que cal assenyalar.

Anna Tobella va defensar prou bé el seu paper. Michele Pertusi i Vito Priante (Baix i Baríton) van cantar molt bé, res a dir de cap dels dos. Javier Camarena, “el tenor líric del moment”; servidora encara no havia tingut ocasió de veure’l en directe i tot el que coneixia d’aquest cantant era per internet i el que havia vist i sentit m’havia agradat força, així doncs anava amb el millor del meu esperit per tal que m’agradés i no és ben bé que em decebés és que tot i fer-ho bé ens trobem, novament, amb l’exaltació d’un cantant que encara li queda una mica, però que el públic amb aquest afany dels darrers anys d’apuntar-se a qualsevol novetat i cremar-la de seguida, enalteix un (o una) cantant sense que hagi fet un pòsit de maduresa, no creguin que això passa solament el Liceu, aquesta és una epidèmia que afecta els públics de tots els teatres d’òpera; cal esmentar que Javier Camarena és d'una gestualitat escènica ua mica tronada que hauria de revisar. I les dues reines, en tots els sentits, Sílvia Tro Santafé va començar una mica insegura però de seguida és va posar en el paper i va oferir una molt bona Elisabetta, servidora va quedar fins i tot impressionada, mostra de com una carrera sense estridències i sense interferències mediàtiques porta a una maduresa vocal de qualitat i finalment Joyce diDonato, cantant molt estimada en el Liceu, també molt apreciada en aquest bloc, no obstant ahir ja vam trobar a faltar aquelles modulacions tan agradables a l’oïda i que eren segell de la cantant, això no significa que no cantés bé, ens el contrari, molt bé com a Maria Stuarda.

Ah! l’òpera..... veuran és que elsgustosreunits.cat té una flaca amb Donizetti, i gairebé li agrada tot d’aquest autor.

El llibret aquí.


Fotos de la producció:





Fragments de l’òpera, tot i que no d’aquesta producció:

Figlia impura di Bolena
parli tu di disonore?
meretrice, indegna e oscena
in te cada il mio rossore
profanato il soglio inglese
vil bastarda
dal tuo pie


com el de dalt però millor