divendres, 16 d’octubre de 2015

ANAR AL PSIQUIATRA

Publicat a l'ara.cat

Anar al psiquiatre

Dimecres, el dolç ministre José Manuel García-Margallo va recomanar al diputat de CDC Jordi Xuclà que anés al psiquiatre perquè havia afirmat que molts catalans havien votat contra l’estat espanyol. L’afirmació va ser tan desagradable que fins i tot algú com el president del Congrés de Diputats, Jesús Posada, li va demanar que se’n retractés. Margallo, finalment, es va desdir de les seves paraules, no sense una evident desgana.

El més greu de les expressions de Margallo no és l’insult contra el diputat Xuclà, que ja és prou considerable, sinó el menyspreu a totes les persones que practiquen o són pacients de la psiquiatria. A mi mateix no em cau cap anell per explicar que fa tres anys vaig ser pacient d’un psiquiatre, i bé que me n’alegro, perquè en cas contrari no sé quin hauria estat el resultat. En el meu cas, la meva dolència era una depressió de les que es categoritzen com a endògenes, i que són especialment difícils de tractar. Des d’aquesta columna aprofito per saludar -i per donar-li les gràcies- el doctor Victorí Planells, que em va treure d’un atzucac més que seriós. Hi ha una certa tendència a menysprear les malalties mentals, però el cert és que tots hi estem exposats i que quan es pateixen fan qualsevol cosa menys gràcia.

De manera que hem d’estar contents que existeixin metges especialistes en aquesta mena de dolències. Una depressió, per exemple, no tan sols és que un se senti musti, sinó que provoca conseqüències directament físiques, com ara insomni, migranyes o atacs d’ansietat, que són d’allò més divertits. Els psiquiatres fan la feina de curar aquesta mena de mals, de la mateixa manera que quan ens trenquem un os anem al traumatòleg o quan tenim mal de queixal anem al dentista.
El que volia dir el ministre Margallo amb el seu exabrupte contra el diputat Xuclà respon a una mentalitat molt antiga i molt lamentable: la mentalitat segons la qual un psiquiatre és “un metge de bojos”. Suposo que dins una clepsa tan tancada com la del ministre d’Exteriors deu ser difícil que hi penetri cap malaltia mental, cosa per la qual el felicito. Però d’aquí a faltar al respecte a tota la població que en algun moment ha patit, o pateix, o patirà aquest tipus de malaltia, hi va un tros que és inadmissible.

Després hi ha la discussió política. Intentar desqualificar l’adversari convertint-lo en un boig és, avui dia, una baixesa moral difícilment qualificable. Podem estar d’acord o en desacord en el que calgui, però a mi, si m’ho permeten, el que em sembla de bojos és l’espectacle que hem viscut aquests dies, amb els representants d’un govern (començant pel seu president) desfilant davant d’un Tribunal Superior de Justícia per l’única raó d’haver intentat escoltar el seu poble. Aquesta no és una qüestió de psiquiatre, és una qüestió que hauran d’estudiar els historiadors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada