dijous, 9 de juliol de 2015

JOSEP CUNÍ COM EXCUSA


Ara mateix ja els avanço que el periodista Josep Cuní no ha estat  mai entre les preferències d’una servidora, podria dir-ne les causes però trobo que no són rellevants d’assenyalar-les ja que com se sol dir: si no m’agrada només cal canviar de canal (en el cas que jo tingués tele) i no cal ser destroyer, al capdavall és un tema de gustos personals.

Però avui no me’n puc estar de comentar l’entrevista que ahir aquest periodista li va fer, a 8tv, al President Mas. No és que servidora vulgui defensar el President, prou que es defensa sol, més aviat surto en defensa de mi mateixa, perquè ahir a estones imaginava com es sentia el President Mas ja que, qui escriu aquest comentari s'hi troba més que sovint en el que tot seguit els esmentaré. M’explico.

Una bona part de l’entrevista el President se la va passa dient: “jo no he dit això”, doncs a les seves respostes Josep Cuní hi feia les seves pròpies interpretacions  fent la seva pròpia lectura d’allò que se li contestava. Si una cosa té Artur Mas és que se l’entén, fins i tot en les ambigüitats, però ahir era claríssim que quan deia que se n’havia de parlar no volia dir cap altre cosa, plantejava preguntes que s’hauran d’aclarir en aquesta trobada que hi ha prevista ben aviat. Fins i tot aquest bloc sap que tenim un President que de tant prudent com és ens posa nervioses (i nerviosos) però bé, el resum final era: “se n’ha de parlar”, i servidora es demana: per què Josep Cuní reiteradament volia imposar el que ell imaginava que volia dir el President Mas?

I ara és quan ve allò que els deia més amunt i la meva empatia (puntual, tampoc cal passar-se) amb el President. Servidora quan diu una cosa vol dir allò concretament, perquè si en volgués dir una altra, diria aquella altra, però llavors hi ha un interlocutor (o interlocutora) que en fa la seva pròpia recepció i et diu allò de.... “clar el que tu vols dir és.....”. “No, no-no, jo he dit el que he dit i no cap altra cosa”, això, creguin-me resulta molt i molt molest, és una lluita perduda ja que sovint l’altre ni escolta, va a la seva i és queda amb la seva pròpia apreciació i el que tu dius li és ben igual. Això seria un mig problema si no fos que, de vegades, d’allò que l’interlocutor ha entès en fa difusió com si la seva pròpia interpretació fos la nostra veritablement.Cansa. Ja sabem que en els temps que vivim allò que una persona pensa, fa i diu són tres coses que no van a l'hora, però cal considerar que de vegades no és així.

Però mirin... aquest bloc és modestet i servidora anònima i el que els acabo de comentar no va enlloc, però això vist per una tele, amb un periodista que tant sí com no vol refermar els seus criteris i ofèn el convidat un cop i un altre no creient el que aquest li diu, doncs és molest.



Ah! l’entrevista la vaig veure per internet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada