diumenge, 24 de novembre de 2013

AGRIPPINA



Agrippina
REPARTIMENT
Agrippina
Sarah Connolly

Nerone
Malena Ernman

Poppea
Danielle De Niese

Claudio
Franz-Josef Selig

Ottone
David Daniels

Pallante
Henry Waddington

Narciso
Dominique Visse

Lesbo
Enric Martínez-Castignani


DIRECCIÓ MUSICAL
Harry Bicket
DIRECCIÓ D’ESCENA
David McVicar
COPRODUCCIÓ
Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel•les) / Théâtre des Champs Elysees (París)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
24 de novembre de 2013




Segons la web del teatre del Liceu Agrippina és:

Divines i poderoses

Agrippina de Händel és una òpera molt sofisticada i urbana, àgil, trepidant, plena d’acció. Una comèdia brillant sobre la futilitat ridícula del poder, sobre com aconseguir-lo i com mantenir-lo i perdre’l. El sexe és un instrument utilitzat per les dones per controlar els homes, fins a fer-los caure dins de les seves xarxes i així accedir a un poder que els està vedat. La producció manté l’esperit original del llibret de Grimani –una farsa sobre la decadència–, però situant-lo en un espai abstracte i simbòlic, dominat per l’escala coronada pel tron imperial. Un element escenogràfic potent que il•lustra la idea central d’aquest muntatge, com ho fa l’aparició significativa de la imatge de la lloba que simbolitza el poder etern de Roma.

Tot i que potser en essència és així, amb el personatge d’Agrippina, ben igual que Lady Macbeth, són elles que haurien de tenir el poder i no els seus marits, són elles les més adequades i no els seus companys que estan dotats per ben poca cosa.

Dit això, pel que fa l’òpera de Handel, està farcida d’un seguit d’àries per a tots els papers de molta qualitat i honestament no sabria quina triar, ja que el compositor els ha donat a tots i totes unes àries molt boniques.

Referent a les veus, la valoració de conjunt ha estat força satisfactòria, però indubtablement les veus més reeixides han estat les senyores: Sarah Connolly (Agrippinia) i Malena Emman (Nerone) han estat molt convincents en els seus papers, i Danielle de Niese (Poppea) ha defensat molt bé la Poppea frívola i coqueta però no prou la Poppea que vol la revenja. La part dels senyors no ha estat tant homogènia i alguna veu, a criteri d’aquest bloc, no és gaire apropiada per aquest repertori. Assenyalar, i no positivament, a Dominique Visse, qui de fa temps ja mostra una veu seriosament perjudicada, una pena,  doncs havia estat un contratenor apreciable, i sap greu veure cantants que no saben quan és el moment de tancar un període i encetar-ne un altre.

El sempre eficaç director Harry Bicket ha fet una bona tasca amb els músics de l’orquestra del Liceu, els quals, no essent el seu repertori habitual, s’hi han esmerçat, no obstant no s’ha pogut evitar alguna descoordinació entre el fossar i l’escenari.

Quant a la producció, David McVicar ha actualitzat l’acció i li ha quedat molt bé, amb idees molts eficients.

El resum argumental, clicant aquí

Imatges de la representació al Liceu:






Videos de la producció del Liceu, però amb d’altres cantants, llevat de Malena Emman que repeteix, aclarar que vists aquests videos em penso que el que ens ha ofert avui al teatre del Liceu és igual d’acceptable, quan a veus.










dijous, 21 de novembre de 2013

REGALS X NADAL

Regals x Nadal


divendres, 15 de novembre de 2013

MONTSERRAT CABALLÉ

Els que som aficionats a l'òpera sabem que Monterrat Caballé, ha cantat com els àngels, i cal parlar amb passat, doncs evidentment els anys passen de manera inexorable per tothom, i per la Sra. Caballé també,  i és una pena que la que havia estat una gran cantant i molt admirada al Liceu, el mateix Liceu que va xiular els prínceps espanyols,  no sàpiga quan s'ha de fer el silenci i acabar discretament.




ara.cat :

Dos dies després de la Via Catalana, quan 1,6 milions de persones van unir les seves mans per reclamar la independència del país, Montserrat Caballé va participar en un acte públic a Saragossa. Durant la trobada, a la soprano li van preguntar la seva opinió sobre la manifestació de la Diada. Després de dir que "sóc de Nacions Unides des del 88 i ens han ensenyat la convivència", Caballé va afirmar que "els pobles del món hem d'estar units. No podem fer cadenes, les cadenes són per a l'esclavitud. Les cadenes humanes són per separar".
"Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata, però han de ser bones cadenes. No han de ser cadenes que separen i humilien", va dir Caballé, fent servir un argument contra la Via Catalana que es va fer servir a la premsa de Madrid. A més, la soprano va desqualificar l'acte de protesta fent referència a la majoria silenciosa, un altre dels arguments emprats des de la premsa i el govern espanyol: "S'ha dit que hi ha hagut un milió i mig de persones a la cadena, on eren els 7 milions?". "Sóc molt feliç d'haver nascut a Barcelona, d'haver-me casat amb un aragonès, que la meva mare fos de València i que els meus fills hagin estudiat a Espanya", va dir Caballé, eixugant-se les llàgrimes entre els aplaudiments del públic.
Tot i que Caballé va fer aquestes declaracions fa dos mesos, i tot i que es van penjar a internet de forma immediata, han passat desapercebudes fins ara. La polèmica ha sigut immediata, sobretot després que Pilar Rahola hagi qualificat Caballé de "personatge", i li hagi recriminat plorar per la unitat d'Espanya mentre manté el seu domicili fiscal a Andorra per evitar pagar impostos a l'estat espanyol.
Les llàgrimes de Caballé i el comentari de Rahola han revolucionat aquest dijous les xarxes, que han reaccionat amb ironia. "A Montserrat Caballé l'emociona tant ser espanyola que tributa a Andorra", deia @albertpedret, mentre que @ArnauGomisM piulava que "Montserrat Caballé estima prou Espanya com per plorar contra la independència, però no tant com per deixar de tributar a Andorra". "Quan aneu a Andorra fixeu-vos en l'entrada de la duana, hi ha l'entrada de vehicles, la de vehicles pesants i la de Montserrat Caballé", comenta @ElMetdeRibes. Altres usuaris de la xarxa, però, es mostren més indignats amb la diva. És el cas de @Davidcat18, que piula: "Caballé, l'andorrana insultant els que vam anar a #ViaCatalana. Si tant respecta els espanyols que pagui aquí els impostos".
De fet, l'escàs afecte que els usuaris de Twitter demostren aquest dijous a la soprano catalana no es limita només a les seves declaracions del setembre en contra de la independència de Catalunya, sinó també a la seva participació en l'espot de la grossa de Nadal de la loteria espanyola, on apareix al costat de Raphael i David Bustamante, un anunci que ha provocat tota mena de comentaris negatius per part dels usuaris de la xarxa.

dijous, 14 de novembre de 2013

Ho celebraran amb una mariscada

Arran de la vergonyant sentència derivada del Prestige, Empar Moliner escriu això en el diari Ara.cat:


Ho celebraran amb una mariscada


Llegeixo atentament la sentència que, una dècada després, exculpa tots els implicats en el naufragi del petrolier Prestige . Un paràgraf em grapa a la cadira. Diu (tradueixo): "Donades les condicions del mar i del clima en els dies dels fets i l'estat del Prestige , així com la seva proximitat amb la costa gallega, era gairebé imminent que embarranqués a la referida costa amb conseqüències concentrades però molt perjudicials per a aquella costa i el seu delicat equilibri ecològic, de manera que igual com passa amb la reacció del capità per posar dret el buc, gairebé tots els experts coincideixen que la decisió inicial d'allunyament va ser la correcta".
Tenim, doncs, en primer lloc que el mar i el clima, així com l'estat del vaixell, feien "imminent" que embarranqués. La sort és que no hi havia més vaixells en aquell estat (tan inevitable com el clima, pel que sembla) i plens de petroli per allà a prop, perquè si no haurien embarrancat tots.
Les conseqüències inevitables del naufragi (embarrancament, si ho preferiu) van ser, diu, "concentrades però molt perjudicials". Què vol dir "concentrades"? ¿És exacta, és justa aquesta paraula? És prou expressiva? "Concentrades però molt perjudicials". Aquí, el "però" suggereix que la paraula "concentrades" no expressa res negatiu. Si no haurien escrit "concentrades i molt perjudicials".
I per acabar llegim que aquestes "conseqüències concentrades però molt perjudicials" ho són "per a aquella costa i el seu delicat equilibri ecològic". Què vol dir "delicat equilibri ecològic?". Quina costa del món no té un delicat equilibri ecològic? Verge santa de l'Empenta, si parlem d'"equilibri" és evident que serà per força "delicat". Però aquesta redacció perversa i foteta suggereix que en alguna costa "menys delicada ecològicament", oi, vessar petroli no hauria provocat cap desastre. Manel, baixa.

dimarts, 12 de novembre de 2013

JOHN WAYNE.......

.... no només era cow boy


dilluns, 11 de novembre de 2013

El meu fill s'ha passat cinc mesos privat de llibertat, com si fos un delinqüent

llegeixo aquesta entrevista a vilaweb.cat

Autor/s: Roger Cassany

'El meu fill s'ha passat cinc mesos privat de llibertat, com si fos un delinqüent'

Entrevista amb Salvador Nos, que ha vist com la Generalitat s'atorgava la tutela del seu fill sense previ avís i l'internava en un centre de menors
S'ha tornat expert en sigles DGAIA, EAIA, EFI, CRAE. Són les sigles dels organismes vinculats a la Generalitat per a vetllar per a la infància. Massa sovint, però, van associades al patiment, la denúncia, la burocràcia. Són excepcions, diu l'administració. Però els anys passen, els temes canvien però les sigles continuen generant desconfiança. Tots els consellers de tots els governs s'hi han estabellat, com si el tramat burocràtic fos més fort que la política. Quan des d'aquest diari Tina Vallès denunciava el cas d'en Marcel Nos, el nen d'onze anys que va ser desemparat i aïllat cinc mesos sense complir els protocols necessaris, alguns professionals dels centres de menors van que dir que aquesta història no era possible, que es feia molt bona feina. Malgrat que molts professionals facin bé la seva feina, la història és certa, i per això hem convidat el pare d'en Marcel, en Salvador Nos, a explicar-nos-la. Justament fa pocs dies el Síndic de Greuges instava els centres de menors que gestiona la DGAIA a garantir el dret de queixa dels nens que hi són tutelats; i la DGAIA va respondre que aquest dret és garantit per llei. El cert és, però, que els fets indiquen tot el contrari. En Marcel, mentre era al centre, va fer arribar un escrit de queixa al Síndic a través d'una treballadora de l'administració. A hores d'ara, no n'ha rebut cap resposta. I també havia fet arribar una nota al fiscal de menors a través d'una mare de l'escola. Tampoc no en va rebre cap resposta.
Ja fa dos mesos que en Marcel és a casa. Com us sentiu?
—El meu fill, d'onze anys, s'ha passat cinc mesos arrencat de casa, privat de llibertat com si fos un delinqüent, sense que ho hagi dit cap jutge. Ningú no pot fer veure que no ha passat. No són tan sols les nits d'insomni del nen, les afeccions dermatològiques, el dolor abdominal... Se li han vulnerat drets fonamentals que a un intern del sistema penitenciari se li respecten escrupolosament per llei. No en puc estar gens, de tranquil. Per sort hem aconseguit treure'l del malson, però això no ens soluciona res. No podem pensar que ha estat un error i que hem tingut mala sort. Ara visc espantat. Des de l'abril he pres consciència que això passa! Qui diu que no pugui tornar a passar? A ell o a un altre nen? Això passa cada dia a gent sense recursos i els seus fills queden atrapats per sempre. La Direcció General de la Infància de la Generalitat funciona malament i això ha de canviar.
Hi ha gent que no es creu que us prenguessin el nen sense avisar.
—Doncs és així. I no voldria que passés a ningú més. Sense avisar vol dir que no es va obrir abans cap expedient de risc; que no es va signar, ni redactar, cap compromís sòcio-educatiu per a treballar conjuntament serveis socials i família; que no es va parlar amb el nen, que és un dret del menor, un tràmit d'audiència obligatori; i unes quantes irregularitats més.
Ho podeu explicar?
—El dia 19 d'abril, a la seu de la DGAIA de la Generalitat, dos tècnics em comuniquen la resolució de desemparament d'en Marcel. M'havien citat el dia abans, evidentment sense dir-me el motiu real de la trobada. Un cop allà em diuen que en aquell moment s'emporten el meu fill de l'escola i que la Generalitat en té la tutela. No m'ho puc creure. Me'n vaig corrents i truco al director de l'escola, que malauradament em confirma que un grup de la DGAIA, acompanyat pels mossos, s'emporten en Marcel en aquell moment. Més tard sé que mentre això passa hi ha nens que ploren, pares atònits i que el director mira de negociar amb els funcionaris infructuosament.
Ningú no us diu a quin centre s'han endut en Marcel?
—No, ningú no em diu on se l'emporten ni què puc fer per veure'l, perquè representa que així protegeixen en Marcel. L'endemà vaig al partit d'hoquei de l'equip on juga, pensant que li haurien deixat anar, però no. No hi és. Finalment acabo descobrint que el meu fill és a Teià, al CRAE de Santa Rosalia, un centre que a la seva web es defineix com a centre d'acollida de menors en risc d'exclusió social. Hi vaig, però no me'l deixen veure. Em diuen que està bé i que no saben quant de temps s'hi haurà de quedar. Insisteixo en la necessitat que continuï anant a la mateixa escola. No hi va fins el dijous següent, acompanyat sempre d'un educador. No cal dir que no pot fer cap moviment a l'exterior del centre tot sol, això m'ho deixen molt clar. Va estar set dies aïllat sense poder sortir. I tot just començava el calvari.
Us el deixen veure?
—No me'l deixen veure fins al cap de deu dies. M'hi deixen fer una trucada telefònica de vint minuts. No m'informen que és escoltada i transcrita i que hi ha un educador tota l'estona al costat del meu fill mentre parla per telèfon amb un altaveu. Mentrestant intento saber què he fer per treure'l d'allà. És l'única cosa que vull, però no sé com fer-ho. Em sento un ignorant. No havia pensat mai en una cosa com aquesta. Començo el pelegrinatge burocràtic i la lluita contra el mur institucional, de silenci i desinformació. Trobo molts casos similars que només tenen una cosa en comú: dolor i patiment. Començo un procediment als jutjats de Barcelona contra la mesura de la DGAIA. També entro al registre de la DGAIA unes al·legacions, que em van contestar tard i amb un escrit 'genèric' sense valorar cap de les al·legacions que avia fet.
Qui és l'interlocutor de la Generalitat?
—Al final vaig a l'equip d'atenció a la infància (EAIA) de Consell Comarcal de Granollers, que són els que fan la proposta de resolució de desemparament a la Generalitat. El primer que em sorprèn és que em rep un tècnic anomenat Josep, que es nega dir-me el seu cognom. És una trobada molt desagradable, perquè ja no és únicament tot allò que passa sinó també la manera com et tracten. No hi ha cap raó perquè des de les institucions tractin la gent tan malament. Us asseguro que des que vaig ser detingut per la policia franquista, quan era estudiant a la universitat, l'any 1975, i em van deixar anar sense càrrecs, que no m'havia sentit tractat igual. Et fan sentir miserable; que no ets ningú; que ets a les seves mans i que la sort del teu fill també dependrà de com et comportis. Aquests tràmits s'haurien de poder enregistrar en àudio o ser assistit per un lletrat. A mi em van dir que no podia parlar amb el director de l'escola ni amb cap mestre; encara no entenc com no em van dir que no podia parlar tampoc amb els pares i mares dels altres nens. Al final omplo el formulari per demanar una entrevista amb ells i em citen al cap de dos dies. És llavors que em donen la informació oficial: en Marcel és en un CRAE, s'hi estarà sis mesos el cap baix, perquè un dels objectius és refer el vincle amb la mare. Ja us podeu imaginar com en quedo: qui són ells per a decidir això mentre hi ha una vista judicial pendent?
Això em podria passar a mi?
—Pots tenir un accident greu de cotxe? Et pots quedar sense feina? Pots tenir una malaltia greu? Doncs això que m'ha passat a mi també. No hi pensem, però és així. Malauradament pot passar a tothom. Són 'homes de negre'. Tenen les mans lliures per a fer el que vulguin. No estan supeditats, inicialment, a cap autoritat judicial. Escriuen el que volen en un informe al qual no tens accés i no pots al·legar res. Ho comuniquen a la fiscalia de menors com a tràmit i prou. Si en dos mesos no exerceixes l'oposició judicial, representa que consents la mesura administrativa. I tot això no t'ho explica ningú.
Tot això que passa al vostre fill incompleix tots els protocols. Per què passa?
—El poder desmesurat que tenen aquestes institucions, i que és exercit individualment per qui en té competència, afavoreix que hi hagi arbitrarietat i que les normes no es compleixin, perquè tenen molt marge de maniobra. I per culpa d'aquesta situació tot es fa molt maldestrament, malgrat tractar-se d'una qüestió tan seriosa i sensible. En el cas d'en Marcel, la primera anomalia és que abans del desemparament no s'obre cap expedient de risc ni de res semblant, tal com marquen la normativa i el sentit comú. I la cosa que impressiona encara més de tot plegat és la 'seguretat de la impunitat', la certesa que 'ningú no dirà rés'. És a dir, 'tant se val el compliment del protocol! Ningú no dirà res!' A en Marcel, a més de no escoltar-lo tal com marca la llei abans de prendre cap mesura, ningú no l'ha informat en cap moment dels seus drets. Per una altra banda, el procés el porta l'EAIA del Vallès, on té residència la mare, i no la del Maresme, que és la que ens tocaria. I el règim tan restrictiu de visites tampoc té cap sentit. Ara he sabut que l'imposava l'EAIA del Vallès sense comunicar-ho per escrit ni als pares ni a la DGAIA, com és preceptiu. El cas, estudiat a posteriori amb l'expedient a la mà, és farcit de detalls burocràtics eludits o mal fets que segurament en l'àmbit judicial donarien lloc a la nul·litat d'actuacions.
Per què dieu que restava aïllat? No el podíeu visitar?
—Perquè va estar 136 dies en un règim restrictiu de visites, que és una vulneració de drets. Ens podíem veure cada quinze dies, a les 12 del migdia, en un espai de trobada de pares amb nens que han estat sotmesos a maltractaments. Així de clar. La sensació que el meu fill és un pres va en augment. Representa que el volen protegir i tot fa pensar el contrari. Per veure'l he de passar per un arc detector de metalls, deixar els telèfons mòbils en un armari… Són unes regles de sistema penitenciari. Tant les visites com les trucades són enregistrades. A les visites sempre hi ha algú a la taula, plantat a metre i mig, pitjor que a les presons. El grau d'intimitat és zero.
Com és que, estant pendents de judici per la custòdia entre els pares, hi entra la Generalitat i s'atorga ella mateixa la tutela?
—Com que la DGAIA pot actuar al marge del sistema judicial en primera instància, ho fa i punt. La normativa actual ho permet. I els serveis socials del Vallès, l'EAIA, van proposar la mesura perquè la Generalitat actués i ells ho van fer. A la llei hi ha tretze supòsits de desemparament. Alguns són molt intuïtius, són els que tots ens imaginem: desnutrició, maltractament, explotació laboral, abús sexual, etc. Però després n'hi ha uns quants que són com un calaix de sastre, molt generalistes i carregats d'ambigüitat. La DGAIA té un poder i una autonomia de moviments que li permet d'actuar al marge dels jutges. De fet, a alguns jutges, fiscals i advocats no els agrada, aquesta disfunció, sobretot tractant-se de menors, i han reclamat que aquesta qüestió torni a l'àmbit judicial. És una situació absurda. Us imagineu que per la violència de gènere la Generalitat fes un departament que tingués una direcció general que pogués fer de policia i executar, interpretar i aplicar la llei com si fos la policia sense passar per un jutge, recollint denúncies anònimes a través d'un telèfon d'atenció? Diríem que no. Doncs és pràcticament igual, però en aquest cas la víctima és un menor.
Però hi havia més solucions per a esperar el judici, per exemple que el vostre fill anés a viure amb un familiar o casa d'algun amic?
—Sí, dues famílies es van oferir a ser acollidores durant l'estiu: una extensiva, que vol dir parent; i una que era la família de seu millor amic. Però no la petició va progressar. La Generalitat, en concret l'EAIA i l'EFI, no la van acceptar. Van fer interpretacions exòtiques o malèvoles sobre la bona voluntat dels amics, que prefereixo no explicar perquè són indignes.
Qui pren aquestes decisions?
—La proposta de desemparament la fa l'EAIA i l'avala la jurista i la tècnica de l'Equip Funcional d'Infància (EFI), que pren la decisió final. Ella, la lletrada, és la que ha de veure, quan li arriba una proposta, que és un cas judicialitzat i que, a més, és un cas judicializat per modificació de mesures de custòdia. I aleshores cal mirar en quin punt es troba. Si no ho fa és, per mi, un cas de gran incompetència. I el nostre cas és anormal del tot, perquè el nen vivia amb mi, el pare, malgrat que la custòdia la tenia la mare, perquè el nen ho havia demanat. He sabut que el sots-director general va posar el crit al cel quan ho va saber, al juliol, perquè algú li ho va dir extraoficialment. Aquesta resolució l'han llegida uns quants juristes, la fiscal de menors, etc. I se'n fan creus. La manca de motivació jurídica és tan evident que posa els cabells de punta.
I com comenceu a desembolicar-la, aquesta situació?
—Després d'insistir que la situació no era correcta, la directora general i el sots-director de la DGAIA convoquen una representació dels meus advocats el 5 d'agost. El sots-director es queda parat que no s'hagi fet el tràmit d'audiència amb el nen, que vol dir escoltar-lo, que no s'hagi fet l'expedient de risc que s'hauria d'haver derivat d'aquesta audiència, que resti sotmès a un règim de restricció de visites sense que ningú no els ho hagi comunicat per escrit, motivat i raonat, que la DGAIA s'hagi interposat a un procés que està pendent d'una vista, etc. Els meus advocats li fan evident el disbarat jurídic que ha fet la DGAIA. A més, es fa palesa una falsedat flagrant de l'informe de la resolució feta pel tècnic, Josep, manipulant el contingut d'una conversa telefònica amb una tercera persona que està disposada a presentar una querella per falsedat documental. Crec que en aquest moment el sots-director s'adona que la resolució de desemparament és plena d'incorreccions i que qui corre risc no és el menor sinó la DGAIA. Aleshores convoca tot l'equip que ha treballat en el cas i les meves advocades el 22 d'agost. I en aquesta segona trobada el sots-director diu: 'No som aquí per negociar res, sinó que vull anunciar una cosa: en Marcel sortirà al voltant del dia 2 de setembre. Va de colònies el 26 d'agost i quan torni se n'anirà a casa. En aquest interval es tancarà l'expedient i es retornarà la tutela als pares'
Creieu possible que aquestes institucions puguin renovar-se i funcionar millor?
—Jo no sé si hi ha nens desemparats o no. Sé que el meu fill no ho era, que no ho ha estat mai. Si ells creien que els pares no ens en podíem encarregar, teníem un entorn familiar o d'amics molt preparat per a acollir-lo. Els nens han d'estar amb famílies. Però no pot ser que els internin ens uns centres que són un negoci. L'administració paga a aquests centres quatre mil euros cada mes per nen. Si realment hi ha nens desemparats, els han de dur a unes altres famílies, perquè se'n facin càrrec temporalment, en acollida. D'aquestes famílies, en trobarem. A banda, el CRAE és especialment cru perquè la probabilitat que té un nen de vuit anys de ser adoptat, amb el sistema d'aquí, és molt baixa. Per tant, estan abocats a quedar-s'hi a morir o a sortir a divuit anys. I quan surten perquè són majors d'edat es troben amb una situació desastrosa. Els nois diuen --i això és real, me n'han explicat un parell de casos--: 'No volem marxar, no sabem fer res. De què viurem, ens fem delinqüents?' I els fan fora. Vénen els mossos i els fan marxar. I això passa.
Si es vol protegir el nen, resulta que al final és el primer perjudicat...
—Perquè això és una màquina que mou molts diners i que no sabem com funciona. Al CRAE on hi havia el meu fill hi entren 100.000 euros cada mes. Si per a cada nen acollit els centres cobren 3.898 euros el mes, i en total hi ha més de 2.700 nens acollits en centres, es mouen més de cent milions d'euros l'any. És un negoci brutal. Són molts diners abocats al fracàs absolut. Ho torno a dir, és pervers. Posem el cas d'una família que no té diners per a mantenir el seu fill. Doncs resulta que li prenen el fill i paguen 4.000 euros a uns altres perquè se'l quedin. Això és un disbarat que s'ha d'acabar. Amb 4.000 euros potser podrien rebre vuit ajuts de cinc-cents euros, vuit famílies que ja podrien mantenir els seus fills a casa. Amb supervisió? Sí, per què no? Amb el suport dels treballadors socials, molt bons professionals, que simplement faran la seva mateixa feina però diferent, en part, només en part, de com la fan ara.
Justament la PAH fa poc va aconseguir que es retornés un nen a la seva família desnonada...
—Sí, la PAH un dia; APRODEME [associació de defensa dels drets dels menors], un altre. Sobretot, es tracta de retornar el sentit comú a on s'ha perdut. És una situació absurda. Ha de canviar. Aquests diners s'han de gestionar d'una manera que la família pugui recuperar la dignitat. Tot és molt difícil, però per això s'ha de fer amb molta cura.
Eliminaríeu els centres residencials d'acció educativa?
—Els CRAE no haurien d'existir. O si existissin haurien de tenir un pes i una presència molt residual en el sistema de protecció de menors. No compleixen la funció teòricament assignada. Primer, no és veritat que els CRAE siguin llocs d'acollida temporals mentre troben una família, que és allò que haurien de ser. Són llocs de reeducació, de reprogramació, de pèrdua de lligams familiars. La família no pot ser substituïda per educadors, per molt bé que tractin els desemparats. No és una funció social demanada ni delegada a l'administració. És un invent pal·liatiu artificiós tranquil·litzador de consciències que a sobre amaga un negoci. Un nen és ingressat en un CRAE i al cap d'un temps, com que no veu els seus pares sinó una vegada cada quinze dies o cada mes, hi perd el lligam i després ja està preparat per a ser acceptat per un altre acollidor, sigui una família o un professional. Amb aquest sistema es comença amb una resolució de desemparament que pot ser fictícia, però és que l'acaben fent certa.
Com ho faríeu?
—Ara hi ha una perversió, que és la primera cosa que s'ha de canviar: les famílies a qui ens prenen els nens hem d'anar avant d'un jutge a dir que l'administració ha fet alguna cosa malament. Això no té sentit, tot hauria de ser a l'inrevés: l'administració, si veu que a un nen li vulneren els drets, ha d'anar davant d'un jutge i dir-li: 'Mireu, tenim un nen desemparat perquè els pares no se'n fan càrrec; abans de quinze dies digueu-nos què hem de fer, perquè el nen pateix.' I si no hi ha més remei que se'n faci càrrec una altra família, primer del seu cercle de parents i, si no, d'acollida, però res de negoci! Això hauria de funcionar així. En alguns altres països funciona d'aquesta manera; l'administració no hi gestiona ni concerta centres d'acollida. La segona cosa que caldria canviar és la informació. Hem d'estar informats. Només sabent els drets que tenim i exercint-los podrem eliminar qui sap quants 'errors'. Ara que m'hi he trobat vull treballar per canviar aquesta situació anòmala, perquè els nens no siguin presoners del sistema de protecció.
I què penseu fer?
—Mireu, per començar, la iniciativa de l'advocat Enrique Vila, conegut pel cas dels 'nens perduts', és l'acció més important que s'haurà fet, si s'aconsegueix, en favor dels drets dels menors: que els tribunals decideixin si el sistema de protecció dels menors tal com està ara vulnera en si mateix els drets que diu que garanteix. Això serà un gran canvi. Però també hi ha iniciatives concretes en què es pot avançar al costat de l'administració. Per exemple, podem promoure un nou sistema de funcionament de l'Observatori dels Drets de la Infància perquè actuï coordinadament amb la DGAIA, amb la fiscalia i amb qui calgui quan hi hagi vulneració dels drets d'un menor. Associacions com Aprodeme no són elements de confrontació amb la DGAIA. Però els objectius, sobre el paper, són els mateixos. La directora general actual és una persona raonable i dialogant, amb qui Aprodeme i més associacions i col·lectius han de poder treballar conjuntament. Ja hi ha prou normativa interna per a fer les coses bé, només cal aplicar-la. Per exemple, quan un nen entra en un CRAE, ha de saber --si és massa petit, a través del tutor assignat-- que té una carta de drets i que els directors del CRAE han de vetllar perquè els pugui exercir. Això d'entrada, si més no. I hi vull insistir: la disposició de la directora general i del seu equip de confiança és bona.
Amb tot això que us ho ha passat, creieu que es pot arreglar?
—Bé, ho hem d'intentar. Pel bé de tots, els polítics, els tècnics, els administrats ens hi hem de posar. I arremangar-nos. Ara ens avergonyíem del que havia passat amb els 'nens perduts' del franquisme, i a posteriori, no? Doncs ens passarà això mateix d'aquí a uns anys amb la vulneració sistemàtica dels drets dels menors que ara discutim, quan ens adonem d'allò que passa cada dia i de com ho silenciem o fem el desentès.
Per tot plegat, com està en Marcel?
—Refent-se a base de posar normalitat a la seva vida. Ens ha ajudat molta gent. Moltes persones bones i competents. Ell sap que mai no ha estat sol. Va a l'escola, practica el seu esport amb el club que estima, i veu els amics i juga tant com pot, però també és veritat que no oblida allò que ha passat i un parell de vegades el dia hi fa referència. El dia 19 d'abril es van emportar un nen i cinc mesos després hem tret i ens han retornat una mena d'híbrid entre nen, adolescent i nen-soldat amb un 'kalàixnikov' que no li pertocava portar. Això que ha passat ja no es pot esborrar. Li han pres l'estiu i alguna cosa més…

diumenge, 10 de novembre de 2013

QUARTET CASALS




El Quartet Casals ha ofert l’Auditori de Barcelona la integral dels quartets de Franz Schubert.

Durant cinc dies (no consecutius) hem pogut assistir i gaudir de l’excel·lència d’aquest Quartet, format l’any 1997.

No els puc dir res més que tos els quartets de Schubert  han estat tocats de manera brillant, i donant a cadascun dels quartets la comprensió que requeria. Són quartets que els hem escoltat força vegades però que en mans del Quartet Casals sonaven diferent, positivament diferents.

L’assistència de públic ha estat un èxit, exhaurides les entrades per a tots els concerts, no solament pel públic fidel dels Casals, sinó també perquè el preu de la localitat era francament assumible (5’00 €/concert), la qual cosa ens fa reflexionar que si el preu és assequible s’aconsegueix omplir una sala, en aquest cas la sala Oriol Martorell de l’Auditori, aquest bloc pensa que és millor abaixar els preus i omplir, aconseguint una mínima rendibilitat, que no pas mantenir un preus que avui dia no tothom pot pagar i omplir la meitat de les sales.

Sens dubte el Quartet Casals, que sempre ho han fet molt bé, en aquests concerts han estat en estat de gràcia.

Tots aquest concerts han estat enregistrats en video per la seva comercialització. Provarem de estar atents.

Un petit tastet:

divendres, 1 de novembre de 2013

Dona i teatre al segle XXI

article publicat elnuvol.com


Dona i teatre al segle XXI

/ 29.10.2013

Ben recentment s’ha publicat el volum Dona i teatre al segle XXI, que aplega les intervencions que tingueren lloc en el marc de les IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català.


Cristina Clemente | Foto Isaïas Fanlo

Organitzades pel Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB i coordinades per Jordi Lladó i Jordi Vilaró, les jornades se celebraren a l’Auditori de l’Institut del Teatre el 9 de novembre del 2012 i es dedicaren, com bé indica el títol, a estudiar i reflexionar sobre la presència i el paper de la dona en qualsevol dels camps que configuren l’escena catalana. Si bé hom pot apreciar i estar d’acord amb què la visibilitat de la dona en el teatre, com en altres esferes, s’ha estès i augmentat considerablement durant les darreres dècades, cal plantejar-se si la seva presència s’ha normalitzat completament o a quin punt del camí es troba d’aquesta.
Atesa la seva naturalesa pública, el teatre sempre ha topat amb l’àmbit domèstic al qual ha estat històricament relegada la dona. Si bé en el nostre teatre del segle XIX, amb l’esclat de la Renaixença i la descentralització de la política teatral, les actrius ocupen un lloc destacat, en nombre i en importància, la situació és ben diferent pel que fa a les dramaturgues: segons el volum, només en comptem amb quatre que publicassin abans del segle XX. No obstant això, amb el pas del temps, la dona esdevingué certament desafiant, posseïdora d’una voluntat de trencar els límits d’una dramatúrgia i d’un cànon monopolitzat tant en la presència com en el poder per la figura masculina. Aquest fou un procés dificultós. La pressió social que s’exercí sobre aquestes pioneres féu que moltes vegades acabassin resignant-se a deixar d’escriure. Dolors Monserdà, per exemple, coneguda pel seu conservador feminisme, deixà d’escriure perquè disgustava el seu marit. Quan quedà viuda, escrigué la il·lustrativa obra Amor mana, en què es tractaven les incompatibilitats de la dona per portar una vida familiar modèlica i una carrera artística reeixida.

Caterina Albert.
L’escàndol que podia suposar el tractament de certs temes en boca d’una dona era ben viu a l’època. Així, ningú s’esperava que la truculenta història de La infanticida, guanyadora d’un premi als Jocs Florals d’Olot al 1898, fos escrita per una jove de bona família com Caterina Albert i Paradís, i no pel desconegut Víctor Català, un dels pseudònims més coneguts de la literatura catalana. Aquesta anècdota condueix a una de les qüestions de debat més presents en el volum: es pot determinar el gènere de l’autora a través de les seves obres? Depèn. Les opinions són diverses i varien segons l’època. Posseeixen els homes i les dones trets específics, substancials i innats que els diferencien i que els fan tenir una òptica i una sensibilitat diferent que transmeten a les seves creacions? L’anècdota de Víctor Català ens hauria de fer pensar que no. Abans dels anys setanta, les dones que escrivien teatre procuraven esborrar de les seves obres qualsevol marca que les definís com a dones, que les diferenciàs dels models que pretenien imitar del teatre escrit per homes. A partir d’aquesta dècada però, les feministes començaren a concebre l’escenari com un possible camp de lluita ideològica en el qual la dona destacaria i reivindicaria tot allò que revelàs la seva condició femenina, els trets que les definien com a dones i que condicionaven la seva identitat. La dificultat es trobava a l’hora de definir-se com a dones, quan el seu gènere havia estat durant segles definit i encotillat pels homes. Per això, a partir dels anys vuitanta, es procurà defugir de rígides dicotomies home-dona i es començaren a reconsiderar els rols que tradicionalment han estat assignats a cada sexe. El teatre es converteix així en un possible espai de reflexió, debat i lluita ideològica amb la funció de qüestionar els plantejaments sexistes imperants fins avui dia.
Encara es parla d’especificitat en relació al gènere; alguns ho comenten en les seves aportacions. Malgrat tot, la majoria de dramaturgues entrevistades opinen que el seu gènere no és gaire rellevant a l’hora de la creació literària. Per tant, el problema potser no estigui en el gènere des del qual s’escriu, sinó en la reiterada confusió entre gènere i identitat que es demostra. En el llibre, moltes parlen de la mirada femenina, en la poca competitivitat que mostren en atribuir-se els mèrits o en voler dirigir un projecte que caracteritzen generalment les dones. Com es pot estar tan segur que aquests són trets intrínsecs a la dona i no conseqüències d’una determinada construcció social del gènere? O pitjor encara, una barroera generalització?
Les diferències, venguin d’on venguin, són òbvies per a alguns i molt difuminades per a altres. Però les desigualtats no són discutibles. Les dones de teatre del volum perceben que els llocs de responsabilitat, de direcció, estan eminentment ocupats per homes. No és una només una percepció. Dona i teatre al segle XXI ofereix dades objectives d’aquest desequilibri recollides d’IRIS Xarxa europea sobre creació contemporània, CAT Xarxa transversal i PLATAFORMA Xarxa espanyola no oficial confirmen el predomini masculí en càrrecs de gestió i programació: aproximadament, hi ha el doble d’homes que dones. Aquest fet es produeix per mor, com pregunta retòricament Carme Portacelli, que les dones som idiotes? No cal dir que no. Respon a un tema recurrent en els estudis de gènere, al de l’hàbit social. És aquest hàbit el mateix que marca els encasellaments, que fan que les dones tinguin més dificultats a l’hora d’accedir a certs papers si no són joves i atractives, condicions que no es requereixen tant en els actors. Tot plegat fa que la dona trobi més traves en la seva professionalització que no l’home. Els rols, els estereotips, com tots els costums regits per la tradició, són ben mals d’eradicar. Tenint en compte les dades que ofereix el llibre, l’eliminació de certs prejudicis i desigualtats resulta encara difícil d’assumir en aquest tipus d’activitats. La gestió teatral és, també doncs, una gestió social?

Margarida Xirgu, l'any 1910.
Crítica i dona, dona crítica. Dona en escena, veu sobre l’escenari. Està clar que en tot això no manca la importància del canvi de paradigma que es produeix als seixanta i amb el qual s’ha pogut renovar, a la llarga, la concepció de subjecte i de subalternitat. Més modernament, es constata com el mateix compromís entre teatre i compromís polític que ja mostrà una de les nostres musses, Margarida Xirgu, segueix vigent actualment. És gràcies a aquelles dones que aconseguiren travessar fronteres, que hem pogut fer camí fins avui dia. Dones de teatre, pel teatre.
La presència o absència de la dona en el teatre i el paper que juga sobre l’escenari són factors d’igual importància per entendre i poder analitzar quin és l’imaginari col·lectiu de la societat, en aquest cas pel que fa a qüestions de gènere i rol. La imatge projecta per si sola més que paraules, i la revisió de la història ens ha de permetre, com diu Anna Brasó, corregir el que no férem, no fórem, si és que hi som, clar, a temps de no fer tard. Així, el teatre il·lustra el pes que tenen els estereotips alhora que permet subvertir-los. A vegades pot ser difícil, però, determinar quines són les idees que hi ha darrere d’una obra. La darrera aportació de les actes qüestiona quines intencions motiven la tendència, relativament recent, d’introduir la cuina com a element important en el teatre amb les dones com a cuineres. O bé es pot pensar que així es reclama un paper més destacat de la dona en la cuina elitista, governada per homes, o que allò que es reivindica és l’abandonada figura de la mestressa de casa. Si això darrer és cert, ens hauríem de demanar, diu l’autora, si realment el rol de la dona, pel que fa a l’àmbit domèstic, ha variat tant.
El volum és una aportació més als anomenats Gender Studies, que haurien de suposar una part essencial d’una disciplina com el teatre, el qual requereix la presència d’homes i dones de forma indiferent. El teatre és un tot, i és ben viu… tant, que aquestes dones, quan escriuen, viuen a través dels seus personatges i perfilen qui són en un gran teló de fons, que és la societat en la qual els ha tocat viure. En qualsevol cas, els rols són igualment susceptibles de ser estudiats tant a dins com a fora de l’escena. El panorama que ofereixen aquestes actes adverteix que encara avui en dia el moviment feminista -i més en l’àmbit literari- no és un corrent del tot normalitzat i molt menys homogeni. Creiem, també, que segurament encara queda molt camí per recórrer perquè, si el gènere és una qüestió complexa d’assumir, si hi afegim la situació de llengua i la dels Països Catalans, la cosa se’ns complica encara més. La lluita contra el patriarcat s’estén així, a un àmbit de referència artística. I malgrat la seva importància, encara n’hi ha que sostenen que els estudis de gènere no han de ser un camp d’estudi exclusiu. Així mateix, cal dir que Dona i teatre al segle XXI recull diversos punts de vista des de la perspectiva del moviment de gènere, ja que no només hi ha un tipus de crítica. S’hi pot observar una travessia que va des del feminisme que s’apropa a una tendència més aviat essencialista i d’àmbit occidental, fins a un feminisme que nega les diferències essencials entre homes i dones i atribueix la construcció d’aquestes diferències al discurs i a la pràctica social.

Mercè Rodoreda
En tot cas, tot i la importància de la teoria en aquests estudis, que era necessària recordar, no és de menystenir el fet que, moltes de les dones que passen per les taules d’aquest simposi, siguin dones del carrer, dones que surten d’un escenari i aconsegueixen apoderar-se de la seva pròpia trajectòria. Amb tot això, es demostra que sí que ha estat possible avançar en molts dels aspectes pels quals avui recollim esforç i fruits, i que val la pena, no només formar-nos, llegir i escriure, sinó que a vegades, cal fer-se amb el control i donar una passa endavant. Dones silenciades que han recuperat, no la veu, sinó el perquè d’aquest silenci i avui poden i ens permeten somniar que el teatre pot ser una veritable revolució, pot ser literatura de vertadera incidència social gràcies a la trobada amb el públic que hi té lloc. Evidentment, pot ser allò que nosaltres volem que sigui. Dones d’escena recuperant escenaris, actrius construint la seva pròpia veu, directores dirigint les seves pròpies vides a través d’allò que ens fa persistir veritablement al llarg del temps, la nostra literatura. Perquè més enllà de qualsevol estereotip, són dones, dones i punt.