dimarts, 29 d’octubre de 2013

No Woman, no drive

Llegeixo aquesta notícia al diari ara.cat




'No Woman, no drive': triomfa a internet un vídeo que es mofa de la prohibició saudita

Bob Marley inspira un vídeo que critica la prohibició de conduir imposada a les dones per les autoritats saudites

Bob Marley ha inspirat un vídeo que s'ha convertit en un fenomen a les xarxes socials en criticar amb clau d'humor la prohibició de conduir imposada a les dones per les autoritats saudites. Sota el títol 'No Woman, no drive', tres artistes saudites han aconseguit en 24 hores més quatre milions de visites a Youtube amb la seva versió de la cançó de Marley 'No Woman No Cry'.
L'enregistrament es pujar a Youtube dissabte, en una jornada en què algunes dones van sortir als carrers al volant dels seus cotxes per reclamar els seus drets. El còmic Hisham Fageeh, vestit a la manera tradicional saudita, explica a la cinta que va decidir fer "la seva pròpia versió referida a la seva cultura i sense instruments musicals" de 'No Woman No Cry'.
"Recordo on acostumaves a seure, a la part posterior del cotxe familiar" , diu una estrofa de la cançó. També afirma que "les reines no condueixen "però poden cuinar, i que els peus són l'"únic transport" de les dones. A més, fa referència amb sorna a que amb aquesta prohibició els ovaris estan "segurs i bé", en oberta crítica a les afirmacions de clergues radicals saudites segons les quals conduir els danya.
Un grup d'activistes havia anunciat una campanya per el 26 d'octubre contra la prohibició al regne saudita i van fer una crida a les dones perquè sortissin als carrers conduint els seus cotxes. La convocatòria va ser anul·lada després que el Ministeri de l' Interior ho sol·licités, encara que això no va impedir que diverses activistes conduïssin pel seu compte per les ciutats saudites.
A l'Aràbia Saudita regeix una estricta interpretació de la llei islàmica, que imposa la segregació de sexes en espais públics. Les dones no poden conduir ni tampoc viatjar fora del país sense un home de la família, entre altres restriccions.



diumenge, 27 d’octubre de 2013

PHILIPPE JAROUSSKY



PHILIPPE JAROUSSKY contratenor

ORCHESTRA BAROCCA DI VENEZIA
Director i Clavicèmbal: ANDREA MARCON
I
Nicola Porpora (1686-1768)
 Obertura de Germanico in Germania (1732) [Allegro - Adagio - Allegro]
«Mira in cielo», ària d’Arianna in Nasso (1733)
«Si pietoso il tuo labbro», ària de Semiramide riconosciuta (1729) 
Leonardo Leo (1694-1744)                      
Obertura de L’Olimpiade (1737) [Con spirito - Adante - Allegro assai]      
Nicola Porpora                                      
«Nel già bramoso petto», ària d’Ifigenia in Aulide (1735)
«Come nave in ria tempesta», ària de Semiramide regina dell’Assiria (1724)                                                         
 II                                                    
Giuseppe Sarti (1729-1802)
«La tempesta» [in tempo di ciaccona], d’Armida e Rinaldo (1786) 
Nicola Porpora                                      
«Dall’amor più sventurato», ària d’Orfeo (pasticcio, 1736)
«Le limpid’onde», ària d’Ifigenia in Aulide (1735)        
Francesco Geminiani (1687–1762)         
Concerto grosso en Re menor, «la Folia» (1726-27)
(basat en A. Corelli, op. 5, núm 12)
[Adagio - Allegro - Adagio - Vivace - Allegro - Adagio - Allegro - Adagio - Allegro - Adagio - Allegro]
Nicola Porpora                                      
«Alto Giove», ària de Polifemo (1735)
«Nell’attendere il mio bene», ària de Polifemo (1735)
27 d’octubre de 2013 – 17:00 hores





Començarem pel programa: una delícia tant pel que a les cançons de Nicola Porpora, cantades per Philippe Jaroussky com per les obres tocades per l’Orchestra Barocca di Venezia

La primera part del concert ha estat bé però hi havia unes petites irregularitats en la veu del cantant i uns desajustos amb l’orquestra però gairebé res significatiu ja que ha acabat la primera part i ja estàvem tots totalment entregats. La segona molt millor, Jaroussky ha cantat molt bé i l’Orchestra s’ha mostrat molt conjuntada amb moments brillants d’alguns solistes. Director i Orchestra han acompanyant, més aviat diria, acaronat en tot moment la veu del cantant que com totes les veus de contratenor necessita d’un espai més amable i delicat que no pas el Liceu, massa gran per aquesta mena de veus. No obstant ha estat una festa, hem aplaudit a cor què vols.

Moment simpàtic quan director i cantant han sortit amb unes bufandes del Barça, certament ha quedat això: simpàtic.

Com ja he comentat més amunt totes les peces han estat molt boniques però podríem destacar ALTO GIOVE que també ens l’han ofert com a darrera peça de la propina i de la qual els en deixo un video, deixen-se portar.


divendres, 25 d’octubre de 2013

la justícia injusta

llegeixo aquest article a naciodigitl.cat


La doctrina Carbonell

| Actualitzat el 24/10/2013 a les 23:59h

Ves per on, l'anul·lació de la doctrina Parot ha acabat tancant, de retruc, un cas tristíssim. Ahir a la tarda va sortir de la presó de Quatre Camins Antonio García Carbonell, autor de diverses onades de violacions salvatges en la dècada dels noranta. Ell i un familiar, a qui no ha volgut identificar mai, assaltaven vehicles de matinada on hi hagués parelles. Els apallissaven, els robaven i violaven la noia. Les víctimes testimoniaven que es tractava de dos nordafricans que parlaven castellà i, entre ells, una llengua que van identificar com a àrab.

En realitat es tractava de dos espanyols d'ètnia gitana, que utilitzaven el caló. Un d'ells era Antonio Garcia Carbonell. Però la policia va detenir dos marroquins, un dels quals s'assemblava físicament a l'agressor. Abderazad Mounib i Ahmed Tommouhi juraven que eren innocents, però les víctimes els van reconèixer. No hi havia proves físiques i l'ADN tampoc no coincidia, però van ser condemnats i empresonats, encara que aquella mena de violacions en sèrie continuessin durant força temps més. Onze anys després, Abderazad Mounib va morir a la presó. Ahmed Tommouhi, suposat còmplice, s'hi va quedar quinze anys, fins que va complir la condemna.

No hi ha hagut justícia per a Abderazad Mounib, enterrat a Fez. No hi ha hagut justícia per a Ahmed Tommouhi, que malviu amb greus seqüeles psicològiques. No hi ha hagut justícia per a la societat, que allibera un violador mai penedit, que ni tan sols ha confessat el nom de qui agredia, atracava i violava amb ell. I, naturalment, no hi ha hagut justícia per a les víctimes. Però a qui li importa tota aquesta gent havent-hi ETA?

dijous, 24 d’octubre de 2013

COMENTARI DE VICENT PARTAL

llegeixo aquest editorial de Vicent Partal a VILAWEB.CAT - 24/10/2013


Vicent Partal

24.10.2013

Morir detingut

 
La difusió de les imatges de la detenció de Juan Andrés Benítez al Raval de Barcelona va desfermar ahir protestes i exigències d'explicació. Benítez va morir després de ser detingut, i la primera versió dels fets que van donar els mossos ha estat desmentida amb el vídeo, enregistrat pels veïns. S'hi veuen deu policies retenint l'empresari i s'observa, clarament, com el colpegen. La mort posterior de Benítez, siga quina siga la causa concreta que la va originar, és el fet que determina completament el debat i és el que ha de centrar la discussió.

Qui era Benítez, què va fer o no va fer i fins i tot el seu historial mèdic són dades importants a l’hora d’aclarir els fets, és clar. Les causes de la baralla que va menar la policia a intervenir-hi, també. Però res no és tan decisiu com el fet que Benítez va morir detingut. Qui ha d’explicar-se en primer lloc, exhaustivament i sense límits, és la policia, els mossos. I haver de rectificar a corre-cuita la primera versió, com ja va passar en el cas d'Ester Quintana, no és precisament la millor manera de sembrar confiança.

El debat sobre el paper de la policia sempre és un debat complicat. No hi ha manera que una policia evite el paper repressor. En un moment o en un altre, fins i tot simplement com a reacció a un fet, la policia ha de poder usar la violència si això serveix per a evitar mals més grans. Però una cosa no pot fer mai la policia: cometre el mal més gran. I difícilment n’hi ha cap de més gran que la mort d’una persona.

Cal que els mossos i el Departament d’Interior investiguen aprofundidament què va passar i en donen explicacions públiques. I, si és necessari, aquestes explicacions haurien d’anar acompanyades de sancions i de dimissions. És un fet massa greu per a provar de passar-hi de puntetes. Té raó el conseller Espadaler quan diu que no es pot jutjar a cop de vídeos ni de titulars. Certament. Però no és possible --i seria molt pitjor-- d'amagar-se’n. Un home va morir detingut i totes les explicacions seran poques.

Dit això, dit tot això, evidentment que és cert també que hi ha qui ho aprofita per a atacar el procés sobiranista o alguns dels seus protagonistes. De manera molt cínica i tot, si ho voleu així. Però que no s'enganye ningú: el problema no és aquest aprofitament, el problema és que hi ha un home mort mentre romania detingut pels mossos. Un fet que no hauria d’haver passat mai.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

mala sang

dimarts, 22 d’octubre de 2013

PAU CASALS

Ahir commemoràvem el natalici de l'òpera de Sidney - 40 anys -.


ara...... el d'una pèrdua inclassificable - 40 anys -




dilluns, 21 d’octubre de 2013

l'òpera de Sidney fa......

............40 ANYS

- ai! aquest jovent....., comenta el Liceu



dissabte, 19 d’octubre de 2013

El futur del teatre

HERMANN BONNIN:


El futur del teatre

/ 18.10.2013
Hermann Bonnín ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura. Dilluns passat va rebre un homenatge dels seus companys de l’Institut del Teatre, que va tenir lloc a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. En acabar l’acte, Bonnín hi va pronunciar aquest discurs, lúcid i sever, convidant els seus col·legues a continuar treballant pel futur del teatre.

Hermann Bonnín

Aquest conjunt d’homes i dones que contribuïren a refundar l’Institut, el setanta, no venien d’un no-lloc ni d’un no-res. Venien d’una dissortada postguerra, l’ombra de la qual era allargada i durant la qual, tanmateix, l’Institut sobrevisqué. Venien, també, d’un país que a principi del segle XX començava a obrir els ulls a la modernitat. I d’un nom: Adrià Gual, que repensà la tradició i bastí un projecte d’escola i de teatre nacional. Una generació, doncs, aquesta, la que refundà l’Institut, que tenia noms i cognoms que son referents propers. A títol d’exemple: Ricard Salvat i Mario Gas: la cara i la creu del seny i de la rauxa; el primer des de l’escola Adrià Gual i el segon, des de la mobilització roja i negre del Diana. I també una entitat, l’ADB, liderada per Frederic Roda.
Un Institut, preservat això sí, des de l’any 1913, per la Diputació de Barcelona tot i sent sotmesa, aquesta, a les turbulències de la primera dictadura, als tantejos de la segona república i a la foscor del franquisme.
Jo, és a dir l’Hermann, des de la perspectiva de quaranta anys després d’aquell setanta, em veig, en aquells moments, com un ferroviari convençut que calia estar ben atent a una caldera en plena ebullició i, contribuir, per tant, a obrir el regulador que impedia alliberar l’energia reprimida.
La generació del setanta, de la qual jo formava part, intuïa que el canvi de via i de trajecte era pròxim i possible. Amb la complicitat d’alguns diputats oberts al diàleg, vàrem aconseguir obrir les comportes al teatre català més viu, creatiu i compromès. Aquell que s’havia nodrit, més o menys clandestinament, traspassant fronteres en sacsejadores anades i vingudes.
I és així com, des de la força del desig de canvi vàrem fer possible la irrupció, a l’Institut, d’un grup d’homes i dones del mon de l’art, la cultura i el teatre, fins aleshores extraviats o submergits en l’oblit, ben lluny de les llistes dels candidats oficials.
Convocats tots ells a partir d’aquest moment, per repensar el “d’on veníem” i projectar el “on volíem anar”.
Dit això, se m’apareixen desordenadament els rostres d’uns primers col·laboradors: Frederic Roda, desplega per a l’Institut la seva valuosa xarxa de relacions. Xavier Fàbregas, des de la saviesa, ens rellegeix el passat de la nostra cultura teatral per establir els ponts que cal creuar per a mirar cap al futur. Andreu Vallvé i Manel Serra, fidels, rigorosos i d’impagables valors humans. Francesc Nel·lo, home d’estil, culte i discret. Pere Portabella, Miquel Porter i Joan Enric Lahosa, des de les arts visuals, el pensament i el compromís polític, contribueixen a obrir l’Institut a nous llenguatges. Anna Maleras, ens proposa olorar perfums nova yorquins  per a la dansa contemporània.
Fabià Puigserver, de retorn de Polònia, ens obre les portes a una profunda revisió de la dansa clàssica amb l’exigència i el rigor de l’Europa de l’Est, aportant a l’Institut la presencia permanent de pedagogs i pedagogues polonesos. El mateix Fabià que, junt amb Iago Pericot, de nissaga republicana i escola lliure, remodelen el departament d’escenografia. Pawel Rouba es posa al capdavant de l’escola de pantomima i des d’ella, genera tota una tradició de teatre de gest de la qual encara ens nodrim. Joan Baixas, el de “La claca” i “Morí el merma”, i Harry Vernon Tozer consoliden la tradició catalana dels titelles i les marionetes.
Ah! I Jaume Melendres amb la seva inequívoca seducció, injecta els valors de la dialèctica i la disciplina. I també Carlota Soldevila, aquella Carlota fidel que un dia, poc segons després de la mort de Franco, apareix a l’Institut amb el seu característic glamour amb copes i botelles de xampany, desfermant així un terrabastall festiu que difícilment oblidarem.
Les aules del carrer d’Elisabet se’ns queden petites, tot i que els tallers d’escenografies es fan en els soterranis del Palau Güell. I vet aquí que un dia, en Joan Font, el de Comediants, que juntament amb Lluís Pasqual tornaven d’un “nord enllà”, es posa al capdavant d’una operació okupa envaint, en una mena de “no nos moveran”, els locals de Sant Pere més Baix que, en aquests moments, la Diputació no utilitzava. I ens instal·lem.
Aquesta generació del setanta, amb la complicitat de l’alumnat (recordo llargues sessions de convivència i debats, tancats en un hotel del Vallès) formula uns nous plans pedagògics, transversals quasi tots ells, que cohesionarien la institució en una sola i clara direcció. I al mateix temps, revifa les cendres d’un projecte de teatre nacional a desplegar a partir d’una xarxa de centres comarcals. Un teatre nacional vertebrat des de l’autoritat moral i patrimonial de l’Institut del Teatre.
Certament, no es va aconseguir tot allò que es pretenia. És quan Josep Montanyes amb el suport de Guillem Jordi Graells, recull la torxa d’aquella institució i es posa al front amb l’autoritat i energia que el caracteritzava. Després, Pau Monterde, que ens arribava, junt amb Feliu Formosa del “Globus” de Terrassa, – un lloc de peregrinatge per al teatre independent -. Més tard, Jordi Coca, “el meu permanent germà petit”, assumeix la direcció i consolida moltes de les coses que havien germinat el setanta.
I molts altres: Jose Sanchis Sinisterra, Joan Castells, Pepitu Benet i Jornet, Coralina Colom, Josep Maria Arrizabalaga, Miguel Montes, Pere Planella, Joan Abellan, Joan Oller, José i Conxita Lainez, Andrés Leparsky i la Barbara Kasprovich… I tots aquells que segur ara m’oblido…
Ara, 2013, cent anys després de la fundació de l’Institut del Teatre i quaranta anys de l’anomenada refundació del setanta (paraula aquesta, segellada pel meu amic i actual director Jordi Font) aquesta casa es troba en el moment propici per afrontar una profunda remodelació. No parlo de refundació. Aquesta ja es va fer. Si no de remodelació. És a dir, donar respostes clares i contundents per al futur. Futur com a país. Futur en relació als nous reptes de la mobilitat. Futur per un teatre en el que la paraula esdevingui viva i el pensament obert. En el que es retrobi de nou la poètica del cos i l’essència de la forma.
La societat ha canviat i molts dels seus valors, també. Ens cal afrontar-ho i això només es pot fer des d’una institució ben cohesionada. Des d’un projecte inequívoc que comprometi a tots i cadascun dels que en formen part com a directius, com a pedagogs i com alumnes.
Futur en el que, finalment, es doni resposta a les paraules de Josep Palau i Fabre: “El desoïment de la nostra tragèdia és només una part de la nostra tragèdia col·lectiva.”

divendres, 18 d’octubre de 2013

La CEOE pretén l'acomiadament lliure

llegeixo aquesta notícia a l'ara.cat

La CEOE pretén l'acomiadament lliure durant el primer any a tots els contractes fixos

El president de la patronal espanyola diu que la proposta en ferm encara s'està acabant d'elaborar per presentar-la al govern espanyol
ALTERACIÓ DE LA SINTONIA 
 El president de la patronal CEOE, Joan Rosell, ha xocat poc amb l'actual govern espanyol i generalment li ha donat suport, però ara vol un paper més important en  la futura Cambra de Comerç d'Espanya que impulsa De Guindos. El president de la CEOE, Joan Rosell. / EFE BALLESTEROS / EFE
La patronal espanyola CEOE prepara una proposta per fer canvis en la contractació a Espanya que inclou que tots els contractes fixos a Espanya tinguin l'acomiadament lliure (gratuït) durant el primer any, segons ha avançat aquest dijous el diari 'Cinco Días'.
El president de l'organització, Joan Rosell, ha confirmat a Madrid que treballen per poder presentar un document properament al govern, tot i que no ha entrat a detallar-ne cap proposta concreta.
Diversos mitjans, però, asseguren que el document intern revisat per la junta directiva de la patronal contempla que es pugui acomiadar gratis un treballador fix durant el seu primer any de contracte.
Aquestes condicions ja són les que regeixen el nou contracte fix que es va crear amb la reforma laboral del govern espanyol l'any passat. Aquest contracte fix, anomenat "de suport als emprenedors", ja inclou un període de proves de 12 mesos, però només està reservat per a pimes de menys de 50 treballadors.
El que vol la CEOE és que aquestes condicions s'estenguin a totes les modalitats de contractes indefinits que hi ha vigents a Espanya.
Rosell, que ha participat a Madrid al Fòrum Anfac i PwC, ha insistit que la proposta final encara no s'ha fet pública i que es tracta d'un document intern, però això no ha estalviat les primeres veus crítiques entre els sindicats.
El secretari general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, ha titllat "d'ocurrència" la proposta i ha recordat que l'abaratiment de la contractació amb la reforma laboral no ha servit per reactivar-la.
El ministre d'Economia, Luis de Guindos, no ha volgut entrar en la polèmica però ha avisat que l'executiu té el seu propi full de ruta en matèria laboral, donant a entendre que no faran seva aquesta proposta.
llegeixo aquest comentari a el núvol.cat

Una conspiració planetària

/ 17.10.2013
Començaré dient una cosa que segur que us sorprendrà: m’han arribat veus que diuen que el Premi Planeta podria estar lleugerament arreglat. O com a mínim, que no es regeix només per criteris estrictament literaris i no el pot guanyar qualsevol que s’hi presenti. Sé el que esteu pensant. Jo tampoc no m’ho acabo de creure. Això significaria que, durant anys, milers d’aspirants al premi han estat llençant tones d’originals en paper directament a les escombraries, així com gastant diners en grapes, tinta i segells amb la cara del Monarca. És absurd. Però, per si de cas, fent gala d’un esperit d’investigador crític i incisiu i de notables dosis d’avorriment, vaig decidir investigar-ho.

José Manuel Lara durant la concessió del premi Planeta

Les primeres sospites van arribar quan, enmig de la roda de premsa de presentació, algú li va preguntar al senyor Lara si triava el guanyador en funció de que pogués vendre molts llibres. Un moment un moment. ¿Vendre? Em va estranyar que ningú no posés el crit al cel. Ni la resta d’assistents a la sala ni tan sols el propi senyor Lara, que es mantenia impertèrrit. ¿Què insinuava aquella pregunta? ¿Que el senyor Lara decidia el premi? Si hi havia tot el jurat (eminents escriptors) allà davant. Per sort, la resposta del senyor Lara em va tranquil·litzar. Va dir que els autors que venien molts llibres no necessitaven el premi (ah) i que li sortia més a compte donar-lo a un que no en venia tants, perquè així podria vendre el doble (uf). Tot i que l’expressió “sortir a compte” encara deixava algun dubte (¿no era un concurs?) el que venia a dir és que el guanyador havia de ser prou conegut per haver venut uns quants llibres, però tampoc no massa per poder continuar tenint beneficis sempre ascendents. ¿Ho veieu malpensats? No n’hi havia per tant.
Tot així, aquesta resposta encara deixava oberta la possibilitat que la convocatòria no fos totalment oberta, com asseguraven les bases. Per això vaig continuar amb la meva tasca digne del més precís periodisme d’investigació. En concret, vaig obrir El Mundo. Allà em vaig trobar que es destacava la mirada femenina del guanyador d’enguany. I atès que només el 50% de la població mundial comparteix aquest tret, vaig pensar que potser hi havia alguna cosa més. Vaig repassar els guanyadors de les darreres edicions. N’hi havia de tots colors (amb mirada femenina i amb mirada masculina, i també el Boris Izaguirre). Molts m’agradaven. Altres no tant. Però tots a partir d’un cert any (o com a mínim, un dels dos que formaven la dupla guanyadora, com en un equilibri perfecte, mesurat) eren coneguts en d’altres àmbits abastant fins i tot, aquest any, una ministra. Potser era una conseqüència d’aquell inesperat gir del senyor Lara cap a la política (o deriva com en dirien alguns: o no, en aquest cas no). Potser era una mena de contraprestació pels serveis donats a la manera dels ministres d’economia que van a parar a les entitats bancàries. O potser era més senzill: aquella cara t’era familiar perquè havia sortit molts cops a la tele i havies de fer menys promoció.
Així doncs, ¿seria veritat que no sempre es donava el premi a l’obra de més valor literari? ¿Que no importava el que compraves sinó que ho compressis? [Encara que de vegades pogués desenganyar el lector en lloc d'assegurar-los pel futur, com aquells empresaris que devasten l'Amazones sense importar-los què passarà més endavant.] ¿Contaminant, a més, d’altres premis amb una ombra de sospita? ¿I no només això sinó que tothom ho sabia però ningú no deia res, mantenint la ficció dels paquets de correus amunt i avall, el tràfec de pseudònims, les voltes als tubs d’espiral d’enquadernació, amb el contuberni d’alguns mitjans de comunicació, com aquells pares que teatralitzen l’existència dels Reis Mags davant la mirada innocent dels seus fills?
No m’ho puc imaginar. Però tot i que no sóc amic de les teories conspiratòries (com aquelles que diuen que l’11S va ser culpa dels Estats Units o es veuen ovnis a Montserrat), no em queda més remei que rendir-me a l’obvietat i ara, per primer cop, dir-ho ben alt perquè tothom ho sàpiga.
En efecte, la indústria de les grapes i els tubs d’espiral hi està al darrera.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

MARTÍ POL

llegeixo aquesta notícia a vilaweb.cat - 16/10/2013

Comencen a digitalitzar l'arxiu personal de Miquel Martí i Pol

Ara s'escau el desè aniversari de la mort del poeta · Una exposició itinerant donarà noves claus per entendre'n l'obra primerenca
Els dies 17, 18 i 19 d'octubre es farà a Barcelona, Vic i Roda de Ter el II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol. L'objectiu d'aquesta trobada, que agafa el relleu de la que es va fer el 1999, és avançar amb rigor acadèmic en el coneixement de l'obra del poeta, i promoure l'anàlisi de la seva repercussió en l'àmbit català i internacional. Ara que s'escau el desè aniversari de la mort de Martí i Pol, s'ha començat a digitalitzar l'arxiu personal que va llegar a la Diputació de Barcelona amb la condició que es classifiqués i ordenés i que no sortís de Roda de Ter. Una exposició itinerant donarà noves claus per a entendre'n l'obra primerenca.
La iniciativa del II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol sorgeix de la Càtedra Verdaguer d'Estudis Literaris de la Universitat de Vic, amb el suport del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i el grup de recerca Textos Literaris Contemporanis: Estudi, Edició i Traducció, també de la Universitat de Vic.

Moltes de les comunicacions i ponències que s'hi presentaran parteixen de la consulta del fons que Martí i Pol va llegar al poble de Roda de Ter. Algunes de les comunicacions es recolliran a la revista de poesia Reduccions. El president del comitè científic, Ricard Torrents, destaca que 'l'oportunitat d'aquest col·loqui és la troballa de nous documents que aporten una gran riquesa a l'obra de Martí i Pol, una obra encara molt desconeguda, malgrat el seu èxit'.

Per una altra banda, Edicions 62 editarà 'Veu incessant', un poemari de Miquel Martí i Pol inèdit com a conjunt unitari. El recull, a cura de Montse Caralt, investigadora de la UVic, i Roger Canadell, investigador de la UOC, aporta noves informacions de l'obra primerenca del poeta.

El cantautor Lluís Llach serà l'encarregat d'inaugurar l'acte amb la conferència 'Estimat Miquel', el dia 17 d'octubre a les 12 del migdia a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, en un acte presidit pel rector de la Universitat de Vic, Jordi Montaña.

El col·loqui s'estructurarà al voltant de tres eixos: l'escriptor, la projecció i recepció, i el context literari, social i polític de Miquel Martí i Pol; i es complementarà amb un seguit d'exposicions. L'exposició 'De paraules al vent de "La Fàbrica"; creació, evolució i publicació dels primers poemaris de Miquel Martí i Pol' permetrà d'entendre amb més profunditat el procés creatiu i de publicació de l'obra primerenca del poeta.

El II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol compta amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roda de Ter, la Fundació Miquel Martí i Pol, la Societat Catalana de Llengua i Literatura, la revista de poesia Reduccions i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Entre els comunicants i conferenciants, es destaca la presència d'experts en la figura del poeta de Roda de Ter, tant en l'àmbit nacional com internacional.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Perseguits de segona classe

He llegit aquest article a Catalunya Oberta.cat


Perseguits de segona classe

FerranSaezEn l’època de la meva formació universitària, als anys vuitanta, encara era de molt bon gust fer brometes sobre Aleksandr Solzhenitsyn. Se’l considerava una mena de mentider o exagerat que deslluïa els dogmes lluminosos del materialisme dialèctic (l’assumpció dels quals condicionava, dit sigui de passada, el formar part o no de molts departaments) Aquest tipus de brometes sobre el patiment aliè encara es poden veure ara a l’inframón anònim i impune d’alguns blogs. Els mateixos que fa trenta anys pensaven que el que feia Pol Pot s’havia de “contextualitzar”, perquè formava part del camí cap a l’utopia, ara relativitzen o fins i tot neguen la persecució contra els cristians que s’esdevé a la majoria de països musulmans, en general en connivència amb les autoritats locals. Això de ser progre té el seu punt, perquè no et cal pensar gaire: hi ha una llista de coses que cal considerar bones, i una altra on hi consten les que convé odiar, menystenir o ignorar. Ara mateix, està passant una cosa molt greu, però com que està en aquesta segona llista no hi cal patir. Si l’Ignacio Ramonet o el Noam Chomsky no diuen res, és que no passa res. Res de res.
Però sí que passa. El 22 de setembre, per exemple, un grup de musulmans radicals pakistanesos van matar dotzenes de cristians quan anaven a l’església. El mateix ha passat, i continua passant, dia sí i dia també, amb els coptes egipcis, o amb els caldeus iraquians, o amb els ortodoxes que viuen a l’Orient mitjà, o amb els nigerians, etc. Fins i tot convé recordar que aquesta persecució musulmana a gran escala ha portat a la creació d’un país-refugi, el Sudan del Sud. El total de damnificats, per força difícil de calcular, suma segurament molts milions de persones i molts milers d’assassinats annuals. Però com passava amb els vint milions de pèrfids contrarevolucionaris que el socialisme real va reeducar al Gulag, no cal perdre un minut pensant en ells. Total, alguna cosa deuen haver fet, oi? Aquests tipus que volen anar a missa al Pakistan segur que són uns fatxes. Segur, segur, segur! Passa una mica com amb els blancs que, pel fet de ser blancs, ha hostigat Mugabe fins fer-los abandonar Zimbabwe: segur que també eren tots uns neofatxes globals, defensaven el patriarcat i l’homofòbia i estaven fets uns capitalistes de merda, i uns nazis! Mugabe, en canvi, ja se sap que lluita pel benestar i la igualtat de tots els éssers humans, i mai no ha posat la mà al calaix. Segurament per aquesta raó, l’esquerra benpensant no ha dit mai ni piu sobre la darrera persecució netament racista que s’ha produït en els darrers temps. Ni piu.
El silenci en relació a l’hostigament de la pràctica totalitat de les minories cristianes en el si del món musulmà, o d’altres grups de persones, convida a reflexionar sobre les institucions d’abast mundial que es dediquen a gestionar professionalment la denúncia de determinats abusos. Des de finals de la dècada dels 70, han mantigut una inèrcia ideològica que, increïblement, ha arribat fins els nostres dies. Els casos d’Anesvad, Intervida i tantíssimes ONG corruptes no ha ha servit per replantejar un model professionalitzat i parafuncionarial de pseudosolidaritat, que gairebé sempre consisteix en una mera desviació de fons públics cap a mans privades. Nobilíssimes excepcions a banda, les causes que defensen o apadrinen aquestes organitzacions són molt i molt selectives i, per damunt de qualsevol altra cosa, han d’haver passat el filtre ideològic corresponent.
Tornant al començament de l’article: quan jo estudiava, hi havia moltes organitzacions que es deien “cristians pel socialisme” –o similars- però no en vaig veure mai cap que es digués “marxistes pel cristianisme” –o similars-. Mai. En aquest país nostre, més d’algun hauria de començar a pensar seriosament en aquesta paradoxa risible, i provar de recapitular amb un cert rigor històric. Ja sé que abandonar de cop i volta els dogmes progres injectats en vena deu provocar una síndrome d’abstinència increïble, però resulta que al món encara estan perseguint i matant persones per les seves creences religioses o altres qüestions. Identificar-los amb les posicions cavernícoles de Rouco Varela, posem per cas, és profundament injust. S’està hostigant i assassinant éssers humans innocents i indefensos i, encara que no ho diguin l’Ignacio Ramonet o el Noam Chomsky, aquesta injustícia diària forma part de la realitat, tot i que no de l’actualitat.

EL JARDÍ DE ROUNDHAY

La pel´licula més antiga de la història: 125 anys (diuen)


dilluns, 14 d’octubre de 2013

JO HE GUARDAT FUSTA EL MOLL.....

...aquest títol pertany a un poema de Joan Salvat-Papasseit. Poeta de la vila i de l'amor, a criteri d'aquest bloc.

Mai se li farà prou justícia.


llegeixo aquest article d'EL NÚVOL.COM

Joan Salvat-Papasseit. L’intel·lectual

/ 12.10.2013
“Cal una història intel·lectual de Barcelona”, deia divenndres el professor de Teoria de la literatura i literatura comparada de la Universitat de Barcelona, Antoni Martí Monterde. La sala del Museu d’Historia de Barcelona era plena; no es tractava d’una xerrada més entorn de la figura estigmatitzada del poeta Joan Salvar-Papasseit, com tampoc es tractava de l’enèsima presentació d’un màster. Les paraules del professor Martí Monterde deixaven entreveure, des de l’inici, que el que ahir es celebrava al MUHBA era l’inici d’una trajectòria intel·lectual que, a través del màster Barcelona-Europa. Literatura i història comparada dels intel·lectuals i de les conferències programades obertes el públic, vol proposar una relectura crítica de la història intel·lectual de la ciutat de Barcelona, relectura que, com afirmava l’Antoni Martí Monterde, ha de realitzar-se dins “del marc històric de les relacions de Catalunya i Europa”. Obrint les fronteres crítiques i històriques, el relat intel·lectual de Barcelona es mostra com un diàleg ininterromput amb Europa, amb una idea d’Europa, massa vegades decebedora, a partir de la qual Barcelona hi ha construït el seu propi projecte ciutadà i intel·lectual.
Joan Salvat-Papasseit
La literatura i els seus autors reclamen el reconeixement de la seva posició central dins de la construcció d’aquest projecte ciutadà i, alhora, europeístic, denominat Barcelona. Dins d’aquest nou marc de recerca, la conferència de Dominic Keown, professor de la universitat de Cambridge, sobre la figura de Salvat-Papassiet reconeixia el valor crític, social i ideològic de l’obra narrativa i poètica del poeta de la Barceloneta. Amb el títol de Poètica, revolució i ciutadania en Joan Salvat-Papasseit, el professor Keown explicitava, amb la mateixa honestedat que caracteritza l’obra del poeta, la necessitat de reconèixer, des d’una lectura textual i no pas biogràfica, Salvat-Papasseit com un “intel·lectual, un pensador de primer ordre, una gran figura ideològica”, en diàleg no només amb la Barcelona de principis de segle, sinó també amb una la configuració d’una Europa ferida per la Gran Guerra.
Dominic Keown va oferir una extraordinària conferència que, tot gravitant entorn de la figura de l’autor de Les conspiracions, es postulava com un exercici de metacrítica envers la tradició crítica catalana, una tradició caracteritzada per una interpretació biografista dels textos i que oblida, paradoxalment, la textualitat inherent a les obres. “És necessari un estudi transversal a partir de la filologia”, va comentar el professor de Cambridge, que, inscrivint la seva xerrada en el plantejament intel·lectual presentat pel professor Martí Monterde, va definir en Joan Salvat-Papasseit com un autor subversiu que va fer de la seva obra una crítica i una denúncia que, com senyala Dominc Keown, pot ser definida com explícitament social i ideològica. Tota l’obra de Salvat-Papasseit està impregnada d’una mirada crítica post-marxista de l’hegemonia social; el poeta barceloní refuta, en prosa i en vers, “l’establishment social” imposat, així com també el paper que el ciutadà estava cridat a desenvolupar. Amb una anticipada denúnica de caràcter gramscià, Salvat-Papasseit no abandona mai la subversió i la crítica; amb una atenta lectura dels textos, Keown desmenteix la tradicional interepretació de l’obra del poeta, la trajectòria del qual ha estat sempre interpretada a partir de la nota biografista de la malaltia. Tot responent a crítics com Josep Maria Castellet, Joaquim Molas o Dolors Oller, Dominc Keown considera un error dividir en dues etapes l’obra de Salvat-Papasseit i, sobretot, es mostra contrari a entendre la seva poesia com un escapisme o com una compensació de les limitacions causades per la malaltia.
Dominic Keown
Poemes como Amada, amada (1918) o Encara al tram (1921) són exemple de la mirada crítica del poeta, que, amb els seus versos, denuncia el falocentrisme que imperava en la societat i que impregnava, lògicament, la creació artística. Amb mirada falocrítica, Salvat-Papasseit denuncia, com anys després farà la crítica feminista Laura Mutley, la cosificació del cos femení, la consideració del “cos femení com una cosa desarticulada”, una cosa que té com a principal -única- qualitat el fet de “poder ser mirada”. La melangia, l’escapisme no configuren la darrera poesia de Salvat-Papasseit, la celebració de la dona,  la crítica poetització de la vida quotidina no deixa mai d’estar present; l’atenta i lúcida lectura de Dominic Keown ens mostra un autor que, lluny de tot escapisme, introdueix en les seves obres temes socialment conflictius i denigrats per una literatura no inscrita en el realisme de tall positivista, com la violència de gènere, la prostitució, la repressió matrimonial i l’incest.
Dominic Keown ens recorda que Salvat-Papasseit és un intel·lectual, una figura ideològica que, a través de la seva literatura, participa en el diàleg intel·lectual, social i històric de Barcelona. No hi ha escapisme, sinó un ferm compromís envers la seva ciutat, la seva realitat més propera i, alhora, envers la societat que s’estava conformant més enllà de les nostres fronteres.



Nocturn per a acordió
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

RES NO ÉS MESQUÍ

RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
Pregària

¿Quin plan teniu, Senyor,
que feu que hom cregui en Vós
en el dolor només?

Jo us oblido el favor,
pobre mesquí que sóc,
per un bocí de pler.

Si em rabejo en el son
i odio el desconsol
i amo l'oblit pervers,
Vós així m'haveu fet!

¿Quin plan teniu, Senyor,
si us dec dolor i pler?