diumenge, 29 de gener de 2012

IL BURBERO DI BUON CUORE

 IL BURBERO DI BUON CUORE
de Vicent Martin i Soler, llibret de Lorenzo Ponte

Direcció musical
•    Jordi Savall
Direcció d'escena
•    Irina Brook
Escenografia
•    Noëlle Ginefri
Vestuari
•    Sylvie Martin-Hyszka
Il•luminació
•    Vinicio Cheli
Nova coproducció
•    Gran Teatre del Liceu / Teatro Real
Repartiment
Elena de la Merced, Veronique Gens, Patricia Bardon, David Alegret, Paolo Fanale, Marco Vinco, Carlos Chausson, Josep Miquel Ramon i altres.

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu  


Avui s’ha fet realitat allò que es diu sobre el públic del Liceu, que solament veuria traviatas, carmens i bohemes (i similars), ja que – injustament - hi havia força seients buits en el teatre.

És injust per que Il Burbero de buon cuore (el surrut de bon cor) és una bona òpera, amb àries i concertants molt inspirats i d’una musicalitat molt bonica; pel que fa el llibret, Da Ponte pren un argument de Carlo Goldoni i el converteix en un llibret molt en la seva línia, ple de subtileses, una mica sorneguer i d’una aparent (remarco aparent) banalitat, que una lectura més atenta ens descobreix que no ho és tant.

Quan l’escenografia, diguem-ne que no molesta, però no calia situar-la en un petit hotel, ja que de clients, l’hotel, no en té cap, i ben bé podia quedar com la gran sala de la casa del surrut. El vestuari, honestament, no m’agradat gens i no pas perquè fos actual, sinó per que l’he trobat lleig.

Referent els cantants, diguem-ne que en conjunt oferien una certa harmonia, però individualment només puc destacar Carlos Chausson, qui feia temps que no el trobava tan bé de veu, i Marco Vinco, qui no obstant em va agradar més en L’Arbore di Diana.

La direcció d’escena d’Irina Brook, ens recorda sempre que és una òpera buffa i ens manté tota l’estona, sobretot en el segon acte, amb un somriure, i amb petits detalls que fa que l’obra no s’encalli.

I el contrari del que he llegit per la xarxa, qui més m’agradat ha estat l’orquestra i Jordi Savall al capdavant, evidentment essent òpera del s. XVIII no estava el gruix de l’orquestra, i el fosar estava a mig nivell, hem de pensar que aquests músics solen tocar òperes molt posteriors on no hi cal la delicadesa que demanen la mena d’òperes que ens ocupa i en canvi en Jordi Savall ha sabut reconduir-los i ha sabut esprémer dels/les mestres de l’orquestra del Liceu una sonoritat, amb instruments no historicistes (llevat del clavicèmbal) molt adequada que gosaria dir que els executants s’ho han passat molt bé tocant.

Encara queden cinc representacions més, és a dir, que encara hi són a temps de poder veure-la, reitero que l’òpera s’ho val i mirin ....... els canvio tres Aides per un Burbero di Buon Cuore. (És que Aida no m’agrada gens).

Més informació aquí.


diumenge, 22 de gener de 2012

JOSEP PLA ORAL


JOSEP PLA ORAL
Josep Valls
Acontravent
Barcelona 2011
133 pàgines


El Sr. Josep Valls va ser amic de Josep Pla en el decurs dels darrers anys de l’escriptor, alhora que el solia acompanyar en cotxe sempre que Josep Pla li ho demanava.

Durant els anys d’aquesta amistat el Sr. Valls va consignà allò que Josep Pla comentava en les converses que varen tenir i a partir d’aquestes anotacions neix aquest llibre.

A Josep Pla Oral ens trobem amb unes valoracions que l’escriptor de Palafrugell va verbalitzà sobre vida, gent, autobiografia, literatura, art, menjar, país, viatge, religió i política, recollides en forma de màximes molt amenes, emeses de manera planera però que són tota una filosofia.

Aquest llibre es llegeix d’una revolada, ja que en cada fulls només s’hi consignen dues reflexions.

I aquí els en deixo un parell:

Menjar:
Com que he escrit algun vague paper sobre cuina, n’hi ha que es pensen que sóc un gran gourmet. No sóc un gourmet ni un gourmant. Només sóc un semiafamat sistemàtic.


Religió:
L’Església catòlica fa una feina que no voldria fer ningú: enterrar els morts.

EL PES FALS


EL PES FALS
(Història d’un inspector de pesos i mesures)
Joseph Roth
Traducció. Jaume Creus
Edicions La Guineu
Sant Esteve Sesrovires 2005
145 pàgines


Joseph Roth és un autor molt apreciat per aquest bloc, però aquest llibre el desconeixia, i va ser en un trajecte d’autobús que li vaig veure llegir en un noi que em va informar l’havia trobat al Mercat de Sant Antoni de Barcelona dels diumenges.

Així doncs vaig demanar-lo a la biblioteca i aquí el tenen com a protagonista d’aquesta entrada.

El llibre té tot el segell del seu autor, sempre explicat amb el màxim rigor però destil·lant sempre una sabia ironia i de vegades una certa sornegueria, això  no significa que aquest sigui el desig de l’autor, més aviat el que ens mostra la paradoxa.

L’argument no és nou, un recte inspector de pesos i  mesures, casat, arriba a un poble fronterer, coneix una dona (que no és la seva, està clar) i acaba essent la seva ruïna i perdició (no em diran que no és tràgic) i tot això ens ho explica sense preses, però la bona utilització del llenguatge i la bona adjectivació fa que en 145 pàgines, coneguem el tarannà del personatges i els seus trets físics més destacables que ens permet imaginar-los-els i la davallada d’Anselm Eisensberg.

dimecres, 18 de gener de 2012

GUSTAV LEONHARDT

....... i seurà a la dreta de Bach....








PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA
MARTA ROJALS
La Magrana
Barcelona 2011
368 pàgines   

Els qui tenen l'amabilitat de seguir aquest bloc, ja saben que provo de fer entrades curtes, però em temo que aquest cop no serà així, ja que, a causa de l'èxit del llibre, gràcies al boca-orella, considero necessari justificar perquè considero que aquest llibre té una notorietat desproporcionada.

També farem una excepció que és parlar de l'argument, ja saben que aquest bloc està més atent a com s'explica una història que a la història mateixa (no hi ha situacions noves, sempre hi ha algú que ja ho escrit abans).

Primer m'agradaria assenyalat allò de bo del llibre. Està molt ben escrit, molt bon sentit del ritme, contemporitza el passat, el present, la conversa interior, les converses exteriors i les reflexions amb agilitat i amb prou eficiència, de manera que el lector (i lectora) no es perd i sap sempre on està, un vocabulari ric però no aclaparador, adobat amb "lo" parlar de les terres de l'Ebre.

Ara bé, els però's estarien més aviat, en el contingut.

L'Èlia, 34 anys, l'ha deixada la parella, com cada any torna el poble per Tots Sants i després per Nadal. En el decurs d'aquestes dues estades retroba en Bernat, un amor encara pendent, retroba el tros (la terra), fer de pagès, el poble i la seva gent, retroba el pare i la tieta, qui a vetllat per ella, la germana i el pare des que va morir la mare. I aquest seria bàsicament les premisses de l'argument.

Fins arribar al tram final del llibre, l'autora fa que tots els personatges ens siguin simpàtics, no són perfectes però fa que els hi trobem gairebé totes les gràcies, tal i com les percep la protagonista i no se'ns dóna cap motiu per pensar que no hagi de ser així, i en el darrer tram ho resolt tot de manera precipitada i capgirant la mirada del lector vers els personatges. Bernat, encantador fins llavors i amb indicis d'estar enamorat de l'Èlia, esdevé un carallot infeliç en el seu matrimoni que després d'un sopar amb vi i porros aboca totes les seves misèries. També a través de la narradora descobrim que el pare i la tieta, tot i que viuen en una casa al costat de l'altra, tenen el seus moments d'afecte i l'Èlia no s'ho pren gaire bé. 

I vostès diran, i bé..... per què és trampós el llibre?, doncs ho és perquè durant 340 pàgina (±), l'autora no ens dona cap indici de tot això, m'explico, per acabar el llibre d'aquesta manera, l'autora ha de donar senyals al lector, l'autora pot conduir la narradora per on vol però el que no pot fer és enganyar al lector, fer-li creure durant gairebé tot el llibre una cosa i després treure's un final de la màniga que no té res a veure amb allò que l'autora ha mostrat al lector.  Desagradosa també resulta l'actitud de la narradora quan descobreix que pare i tieta dormen junts, actitud més pròpia d'adolescent i juvenil que no pas de persona adulta, enlloc de mostrar comprensió i d'alegrar-se que dues persones soles hagin trobat afecte una en l'altre, sobretot  considerant que la tieta mai ha volgut usurpar el paper de la mare, però sí ha viscut abnegada cap aquesta família, doncs el que fa la narradora és judicar aquest afecte.

Tot això salpebrat d'un polsim de sexe, un polsim de defensa de la llengua, algun comentari polític.....  és a dir una miqueta de tot per acontentar tothom.

No obstant aquestes apreciacions, que sempre s'han d'interpretar són a criteri d'aquest bloc, el llibre és llegeix amb molta amenitat.

dimarts, 17 de gener de 2012

GARRETA I BRAHMS

CAMBRA AMB MÚSICS DE L'OBC I

QUARTET GARRETA
Katia Novell, violí
Jennifer Stahl, viola
Nabí Cabestany, violoncel
Luis Parés, piano

Obres:

GARRETA: Quartet amb piano )1898)
BRAHMS: Quartet amb piano en sol menor
op. 25 (1898)
   
Aquest senyor que veuen a la fotografia i que no es Brahms (que segons com és miri ens pot recordar Puccini) és Juli Garreta (Sant Feliu de Guixols 1875 – 1925) de qui he pogut escoltar per primer cop aquest quartet; quartet que m’ha semblat de molta qualitat i que no desmereix en absolut davant la magnífica obra de Brahms. Algú podrà dir.... home! hi ha certa distància, i jo m’atreviria a dir que la distància està en la concepció i els propòsits de cadascun dels compositors, però no en la exposició i la resolució de les obres. I ara que hi penso potser ni això, ja que en la música de Garreta trobem elements reconeixibles  de la nostra música, cosa que també feia Brahms (no de la nostra, de la seva, s’entén).

Si comento més la de Garreta que la de Brahms és perquè ha estat una agradable sorpresa.

Quan a Brahms, compositor que ja ha tret el cap altres cops per aquí, ja sabran que és un autor molt estimat en aquest bloc i del quarteT que ens ocupa, què volen que els digui? Brahms en estat de gràcia.

Quan els intèrprets, el Quartet Garreta, han estat molt atents a l’execució però a criteri d’aquest bloc els cal una mica més de cohessió.

No he trobat cap pessic de l‘obra de Juli Garreta, així doncs solament puc consignar el darrer moviment del quartet de Brahms. 






diumenge, 15 de gener de 2012

ROBERT CAPA


SANGRE Y CHAMPÁN
La vida y la época de Robert Capa
Alex Kershaw
Traducció: Aurora Echevarría
Debolsillo
Barcelona 2010
357 pàgines


Aquesta mena de llibres no pretenen tenir cap valor literari, solen estar escrit amb molta pulcritud i prou, aquest també.

A través de la vida de Robert Capa (de nom: André Friedmann, Hongria 1913 – Indoxina 1954),  l’autor vol mostrar alguns dels conflictes bèl.lics més destacats del s.XX, principalment la guerra (in)civil espanyola i la segona guerra, però també un viatge a la Rússia staliniana, una estada a Hollywood per amor a Ingrid Bergman, un projecte de documental a la Xina, la guerra d’Indoxina, la creació de l’estat d’Israel....... tot això salpebrat amb detalls de la vida i la personalitat de Robert Capa.

Doncs bé, tot això que sembla prou atractiu acaba resultant força avorrit. Queda lluny d’aquest bloc minitmitzar qualsevol conflicte bèl·lic; un conflicte sempre ens mostra el fracàs de l’ésser humà, però quan se’ns els mostra un darrera l’altre, amb una bona profusió de dades i detalls ens adonem  que tots s’hi assemblen i a la meitat del llibre ja estem immunitzats de les barbàries. I en aquest sentit qui ho assenyala millor és el mateix R. Capa:  la guerra és com una actriu envellint, Cada cop és menys fotogènica i alhora més perillosa

Quan a la personalitat de Robert Capa, tot el que s’hi reflecteix, a criteri d’aquest bloc, és molt superficial, cap mena d’aprofundiment, l’autor es limita a mostrar-nos un Capa bevedor, jugador empedreït, seductor que sempre havia de tenir una dona amb qui jeure (i quan no la tenia, pagava), embaucador, atractiu i encantador i poca cosa més. Evidentment l’autor del llibre també fa referència al Capa fotògraf i la seva gran aportació documental i el que va representar la creació de l’agència Magnum, però gairebé cap  mirada a l’interior de Capa i les poques que tenim vénen servides per algunes persones que el van conèixer una mica més íntimament i potser la resposta la tenim quan una d’aquestes persones comenta que Capa, el matí, s’estava dues hores a la banyera, temps que necessitava per passar de ser André Friedmann, jueu hongarés a Robert Capa, fotògraf internacional.

De tota manera, la ingent obra de Capa és la que perdurarà.

Aquí tenim una fotografia de Robert C. del pintor Matisse, ja passats el setanta, amb artritis, qui necessitava d'aquest estri per continuar pintant:

Fotografia amb polèmica, ja qui diu que aquesta foto estava preparada, com saber-ho?


dissabte, 14 de gener de 2012

CLAUDE CAHUN



Se n’ha parlat força d’aquesta exposició, sobretot se n’ha parlat més del personatge que de l’obra fotogràfica, que al capdavall potser és el que més interessa.

De  Claude Cahun (de nom Lucy Schwob, 1894-1954), no diré gaire cosa per que només cercant a la xarxa ja trobaran allò que més s’esmentat referent a la seva dualitat sexual i que n’hi ha hagut per tots els gustos.

De les fotografies de C. Cahun potser el més remarcable és el descobriment que ella mateixa fa d’aquesta disciplina. El que comença essent un mitjà per a la seva exhibició personal acaba essent un mitjà de comunicació, i a l’exposició aquest canvi el podem apreciar, ja que s’inicia amb unes fotografies on podem veure a la pròpia Cahun (de fet la podem veure a totes les fotografies, ja que ella era el seu objecte a mostrar) de context escenogràfic fins la utilització de la imatge com a eina de comunicació artística mitjançant la utilització de la tècnica i finalment descobrint ella (i nosaltres) la manifestació dels objectes donant-los veu pròpia. Afegir que la mostra és força completa. Però a  criteri d’aquest bloc, comissariada d’una manera massa impersonal.

Ara bé..... tot aquest recull de fotografies no impressiona, si més no en aquests temps (i llavors tampoc, la ambivalència sexual en els anys ’20 i ’30 no causava desmais), aquest bloc la qualificaria d’exposició curiosa però no esperin trobar l’impacta d’un Català Roca (p.e.).


THOMAS QUASTHOFF


Mitjançant la pàgina de catmusica.cat m'assabento de la notícia que el baix-bariton Thomas Quasthoff ha decidit deixar la seva carrera en la seva vessant pública, doncs sembla que la seva salud no és prou bona i la veu no li respón com ell voldria i aquest bloc no pot dir que se n'alegri, ni de la seva retirada ni dels seus problemes de salut, però bé, sembla que ha estat una decisió prou meditada i com diu ell, té tot el dret, després de 40 anys de carrera, a dir "ja n'hi ha prou".

Aquest bloc troba que Thomas Q. tenia una veu molt neta i un manera de cantar molt nítida que sempre era molt agradable d'escoltar.

Però bé...... els cantants tenen un instrument delicat i probablement ha considerat que és millor estalviar-nos i estalviar-se el trist declinar d'una carrera. Agraïda.





divendres, 13 de gener de 2012

TXEKHOV IN LOVE

TXEKHOV IN LOVE
Juguet escènic amb textos d’Anton P. Txèkhov
Sala Muntaner (Barcelona)
Fins el 15 de gener

Autor
Anton P. Txèkhov 

Traducció
Lluís Miquel Bennàssar

Direcció
Manel Dueso

Intèrprets
Màrcia Cisteró
Manel Dueso
Armand Villén

Espai Escènic
Sebastià Brosa
Vestuari
Miriam Compte
Il.luminació
David Bofarull
Caracterització
Núria Llunell
Ajudant Direcció
Conxita Sesé
Fotografies
David Ruano
Producció ejecutiva
Lola Davó
Agraïments
Bitò Produccions
Producció Sala Muntaner amb la col•laboració de La Perla 29

M’afanyo a escriure aquesta entrada, tot i que avui el blogger no va gaire a l'hora,  perquè aquesta obra de teatre acaba aquest diumenge 15 i si tenen cap dubte, cal esvanir-lo i si no tenen decidit que faran aquests propers dies, aquesta pot ser una bona tria.

En el decurs d’1 h. 30’ se’ns mostra allò més essencial en Txèkhov, les trobades i desencontres, el vol i dol, l’amor i el desamor i també tres maneres de viure o d’haver viscut, unes de més reeixides que d’altres, amb situacions que converteixen unes relacions quotidianes amb unes relacions absurdes, però tot amb bon humor (o gairebé). I sense perdre mai l’essència de Txèkhov.

També és un bon moment per veure tres b@ns act@rs que resolen els diferents personatges amb molta solvència i solament veure’ls actuar ja val la pena.

Trobaran entrades molt assequibles (10’00 €) per Atrapalo.com i també al telentrada, però aquí ja saben que cobren 1’00 € de gestió.



diumenge, 8 de gener de 2012

SIGMUND FREUD. RELATOS CLÍNICOS


SIGMUND FREUD. RELATOS CLÍNICOS
Selecció, edició i epíleg: Isabel Menéndez
Traducció: Luis López-Ballesteros y de Torres
Ediciones Siruela
Madrid 1997
205 págines


Ha estat arran de veure la pel·lícula de David Cronenberg, A Dangerous Method, que m’ha vingut de gust reprendre de nou aquest tema i fer-ne una mica de memòria. I tot que tenia la  intenció, però sense haver decidit que llegiria, vaig topar amb aquest llibre a l'expositor de la biblioteca i com el desconeixia me’l vaig endur.

A l’obra de Freud, estructurada per patologies, trobem la següent metodologia, primerament ens mostra, diversos casos de pacients que s’inseririen dins de la patologia tractada i després ve tota l’exposició, desenvolupament i resolució clínica de la patologia mateixa.

Aquest llibre el que fa és extreure aquests casos dels pacients (n’hi ha 12) i prova de mostrar-nos-els com si fossin relats, evidentment sense alterar-ne res,  aconseguint certament una certa gràcia, ja que ens adonem que Freud tenia talent narratiu i el que podria intuir-se com uns expedients clínics feixucs esdevenen un relats explicats amb molta naturalitat.

El llibre té dues parts més, la segona és: Obsesiones y fobias y la tercera: Paranoia y homosexualidad, però aquests títols són indicatius sense que això signifiqui que sigui de difícil comprensió.

En definitiva és un bon compendi, que a criteri d’aquest bloc, pot agradar tothom i si cap de vostès no ha llegit mai res sobre aquesta matèria, aquest és un bon títol per fer-ho, si cap de vostès és mostra reticent i poc procliu cap aquesta disciplina mèdica provin de descobrir si allò que els arribat s’ajusta a allò que Freud va escriure, o bé si són víctimes de l’alteració de continguts. En tot cas el llibre és breu.

I com he començat parlant de A dangeurous method , doncs acabem igual:




divendres, 6 de gener de 2012

JUAN DIEGO FLOREZ

En el diari electrònic: El Matí Digital llegeixo l'article que més avall    poden seguir.

Però potser és un bon moment, a tenor d'aquest article, que  els comenti un fet que em va passar a mi i que no parla gaire a favor d'aquest cantant. Amics del Liceu va convidar-lo a un col.loqui i de manera fortuïta vaig seure al costat de la que ara és la seva dona. Bé..... el Sr. Florez va tenir en tot moment el mòbil obert i damunt la taula pendent d'allò que la seva dona li anava dient i que no era altra cosa que: l'hora, o vés acabando, o esto no termina nunca...... quan van ser prop de les 09:00 ella no va poder contenir-se i en to de veu prou audible per a mi que estava el seu costat, va dir: són las 9 y esto no termina, i jo encara en to conciliador vaig respondre: - mujer, es que aquí se le aprecia mucho. Aquesta actitud d'ells dos en va semblar molt inapropiada, al capdavall si cau en desgràcia davant del públic ja m'explicarà que farà.

Juan Diego Flórez: amb la veu no n'hi ha prou
Maria Vila
Flórez vol arribar a lloc a una hora i marxar-ne a una altra hora ben concreta, cobrar el que li deguin i que no l'emprenyin gaire més, com si fos un empleat qualsevol.
En un mes he tingut l'oportunitat de veure el gran divo Juan Diego Flórez dues vegades. Primer al seu concert al Liceu, després interpretant el paper de Carlo a Linda de Chamounix, també el Liceu. He de confessar que no entenc quina fal·lera li ha agafat a la crítica amb aquest senyor. I dic la crítica perquè, fins ara, no m'ha semblat que el públic mostrés la mateixa devoció pel tenor peruà. És cert que l'èxit i el fracàs no es poden mesurar així, però a mi em sembla prou significatiu que al recital només una senyora se li acostés per donar-li un ram. I que, després de l'àrea més pomposa a Linda de Chamounix, acabats els aplaudiments del públic, una altra senyora no dubtés a cridar “exagerats!” al públic que l'havia aplaudit més del compte.
A mi, Juan Diego Flórez em sembla un divo amb moral de funcionari, poc generós i mai disposat a donar més del que consta estrictament al contracte. Quan interpreta un paper i mira el públic sembla que s'estigui mirant al mirall, i en les escenes que ha de mostrar un cert afecte a algú més aviat diríem que hi sent repulsió. Com a actor és ben poca cosa, i el cert és que costa de creure que éssent tan mal intèrpret hagi pogut arribar tan lluny. Al recital, semblava que algú li hagués dit que havia de ser més simpàtic, i ell s'esforçava a fer brometes, però no se n'acabava de sortir. Als bisos amb prou feines va cantar 4 cançonetes més i no va tenir cap gest per a la llengua de la ciutat que, si bé no li ha regalat res, ha fet molt per per convertir-lo en el divo que és ara. Flórez em sembla un home incapaç d'emocionar-se per res, incapaç de ni tan sols fer-ho veure, i sobretot incapaç de provocar cap emoció entre el públic. A mi em sembla que tenir una bona veu per al belcanto no vol dir ser un bon tenor, i Flórez creu que amb això ja en té prou i que el món sencer es rendirà al seus peus només perquè entona algunes notes. Un tenor, gràcies a Déu, és molt més que això, i el talent per sí sol no serveix per a res si no va acompanyat d'una passió, d'unes ganes, d'una força que pugui transmetre res, si no està posat al servei d'alguna cosa que trascendeixi el propi ego. Flórez vol arribar a lloc a una hora i marxar-ne a una altra hora ben concreta, cobrar el que li deguin i que no l'emprenyin gaire més, com si fos un empleat qualsevol. I, això sí, sense deixar de rebre tots els reconeixements possibles. Juan Diego Flórez mai no ens farà plorar, mai no ens farà contenir la respiració durant uns instants. I és una llàstima.

dilluns, 2 de gener de 2012

SUBSÒL


SUBSÒL
Unai Siset (VV.AA.)
Editorial Bromera
Alzira 2010
181 pàgines


El pretext no és nou però no per això deixa de ser una fórmula interessant, a partir d’una fotografia (en aquest cas una instantània fotògraf Peter Turnley del metro de París dels anys ’60), es proposa a un seguit d’escriptors que elaborin uns relats.

En aquest cas amb el nom genèric d’Unai Siset s’apleguen els escriptors del País Valencià:  Manuel Bauxauli, Esperança Camps, Vicent Usó, Àlan Greus, Pasqual Alapont, Vicent Borràs i Urbà Lozano els quals prenen un/a personatge de la fotografia i li en desenvolupen una vida o un fragment de vida.

Amb aquest criteri trobem set relats de tarannà divers però mantenint una unitat, sense que cap d’ells despunti considerablement per damunt dels altres, personalment m’agradat molt el primer “Una K voltada (Andrea)”, però això no ha de ser en detriment de la resta, ja que tots, llevat un que no diré, tenen la seva gràcia.

Evidentment, com sol ser en un llibre d’aquestes característiques, no se’ns indica a qui correspon cadascun dels relats, així que pot ser un joc tractar d’endevinar.

Imprescindible..... home (o dona) no..... només si es vol passar una estoneta agradable.