dissabte, 31 de desembre de 2011

2012


dijous, 29 de desembre de 2011

AGUIRRE, EL MAGNÍFICO


AGUIRRE, EL MAGNÍFICO
Manuel Vicent
Alfaguara
Madrid 2011
256 pàgines


Probablement jo no hagués llegit mai aquest llibre si no hagués estat per la insistent recomanació d’un amic.

En això de les lectures solc guiar-me més aviat per la intuïció que per recomanacions, o bones crítiques o forts desplegaments en llibreries, i puc dir que aquesta intuïció solament m’ha fallat un cop, quan em vaig posar carallot no volent llegir el llibre Camí de Sirga de Jesús Moncada, del qual després ho he llegit tot i de manera reiterada, considerant  que Jesús Moncada és un del millors escriptors universals.

Aquest cop la meva intuïció tampoc em fallava. Aquest és un llibre que no sé pas a qui pot interessar i no és que Manel Vicent escrigui malament, no-no, i com en sap, utilitza el personatge per fer un itinerari per diferents esdeveniments de l’Espanya franquista i post-franquista i potser aquí és el punt més interessant: veure com els clandestins de l’època del dictador van mudar de samarreta i calçotets (i perdonin, però de camisa és massa poc) quan va arribar això que els espanyols s’entesten a dir-nos que és democràcia, però sense perdre mai de vista que l’eix del llibre és Jesús Aguirre, 18è duc consort de la Duquessa d’Alba.

Manuel Vicent va conèixer de primera mà Jesús Aguirre, i se li nota que l’aprecia tot i que no se’ns amaguen algunes  característiques personals. S’agraeix que no faci tafaneria de la seva homosexualitat,  i que no defensi ni judiqui  les seves ganes d’ascendir en societat.

Honestament, i em sap molt de greu pel meu amic, aquest llibre és totalment prescindible.


IMPRESSIONISTES


IMPRESSIONISTES
Mestres francesos de la col·lecció Clark
Caixa Forum
Av. Ferrer i Guàrdia, 6-8.
08038 BARCELONA
Fins al 12 de febrer de 2012
Horari: de dilluns a divendres 10 a 20 h.
Dissabtes i diumenges 10 a 21 h.


Mirin..... més breu ja no puc ser: provin d’acostar-se a veure aquesta exposició.

Es una exposició generosa de contingut i em penso que poques vegades tindrem la oportunitat de veure aplegada tant bona pintura.

Si no em creuen, cliquin aquí per fer la visita virtual que la caixa ha penjat a internet, però evidentment no es conformin amb això, i si viuen fora de Barcelona facin una escapada, CaixaForum té un horari molt ampli.

Si volen saber qui era el col·leccionista Sterling Clark aqui ho expliquen.




dimarts, 27 de desembre de 2011

TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT


TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT
Herta Müller
Traducció: Joan Fontcuberta i Gel
Bromera
Alzira 2010
262 pàgines


Aquest bloc no queda enlluernat pels premis Nobel, sovint la concessió de premis, i aquest a criteri d’aquest bloc aquest premi no n’està absent, té un rerefons aliens a la literatura pròpiament.

Com ja he comentat en d’altres ocasions elsgustosreunits no té cap interès en estar “al dia” i deixa que el temps vagi fent la seva. Així doncs, dos anys desprès que li fos concedit el premi Nobel, he trobat a la biblioteca aquest llibre i vaig pensar que potser era el moment de saber qui era aquesta escriptora.

D’ella en trobaràn força informació a la xarxa, així doncs entrarem directament el llibre.

El narrador explica en primera persona la seva estada en un lager soviètic en el decurs de la segona guerra, a l’inici ens diu alguna cosa d’ell, de la família i al final del retorn a la llar, l’estranyesa.... però el gruix de la narració és la vida en el lager, les persones, les penúries i el gran protagonisme de la fam. Dit així pot semblar un llibre més sobre la segona guerra, però aquí ens adonem que no tot van ser camps d’extermini o que a més a més dels camps d’extermini alemanys, en altres indrets també les hi passaven magres. 

Com hi arriba el protagonista en aquest lager?, podríem dir, per analogia, que és com quan els republicans van arribar França i els van tancar en camps com el d’Argelers . En els lager es treballava pels russos, i els qui hi estaven eren mà d’obra que utilitzaven per fer una Rússia gran. I tot escrit amb una refinada cruesa i a voltes fins i tot meticulosament gràfica.

També m’han agradat algunes reflexions que s’hi fan.

Literàriament he de dir que m’ha semblat molt bona escriptora, aconsegueix allò que pretén, remoure’ns els budells (literal),  fent bona literatura.

El recomano? No sé pas que dir-los, no és un llibre complaent, clar que no tots els llibres ho han de ser, però..... aquest és poc complaent, tot i que no arriba a l’extrem d’Elfride Jalinek, de la qual tampoc vaig  recomanar mai Les Amants, tot i que em va agradar molt.

dilluns, 26 de desembre de 2011

CANIGÓ

CANIGÓ
Jacint  Verdaguer

Revisió del text
Llorenç Soldevila

Assessor lingüístic i literari
Francesc Codina

Dramatúrgia
Lluís Soler

Direcció
Antonio Calvo


Música original
Eduard Iniesta

Il·luminació
Lluís Martí

Producció
Teatre Nacional de Catalunya, EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Théâtre de l’Archipel de Perpinyà
So
El lobo

Amb
Eduard Iniesta
Lluís Soler


Agraïment
Fundació Verdaguer de Folgueroles


Aquest espectacle només el pot dur a terme algú amb l’autoritat escènica de Lluís Soler, qui  també firma la dramatúrgia.

Durant una hora i quart sense pausa, s’espigola el poema de Verdaguer, sense cap més atrezzo que una cadira i amb la única companyia d’un músic, el qual utilitza quatre instruments de corda i de vegades la seva veu.

Però no tot acaba aquí, la Sala Petita del TNC permet que l’espectador ocupi l’escenari, és  a dir s’organitza un cercle de cadires addicionals on hi seu públic i tanquen aquest cercle actor i músic, alhora mitjançant un joc de llums molt encertat s’incorpora la pròpia sala dins l’espectacle, és a dir que tot està molt ben trobat per tal que les paraules de Verdaguer emergeixen càlidament però sense que res entorpeixi la concentració en el text.

Quan el text. Se’ns pregunta en el programa de mà si encara pot ser vigent aquest text o si ja hem fet tard,  honestament crec que tot i ésser una llegenda, les paraules encara són vives, i creguin-me que no és per xovinisme, però altrament tenir-ne una mica (de xovinisme) no ens aniria gens malament.

El tastet:


diumenge, 25 de desembre de 2011

ELS BALLETS RUSSOS


ELS BALLETS RUSSOS DE DIAGHILEV
1909 – 1929
Caixa Forum
Fins el 15 de gener de 2012
De dilluns a divendres, de 10 a 20 h.
Dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 h. Activitat gratuïta



Primerament els haig de dir que ni el ballet ni la dansa contemporània són matèries que em commoguin gaire, i ja em sap greu, ja, perquè de ben segur que em perdo alguna cosa, però ho he intentat en diversos períodes, i no hi acabo d’entrar. M’agraden o m’agradaven en  Maurice Béjart  i la Pina Bausch, però evidentment això no m’autoritza a parlar alegrement d’aquesta disciplina.

No obstant recordo que fa unes temporades el Liceu va presentar el ballet Parade que em va agradar molt, obra encarregada per Diaghilev per el seus Ballet Russos, qui per a muntar aquest espectacle hi va fer  intervenir: Jean Cocteau (tema del ballet), Eric Satie (música) i Picasso (vestuari i escenografia).

Dit això, aquesta exposició concretament m’ha interessat per allò que podríem anomenar metaballet, és a dir, tot allò que gira al seu voltant: dissenyadors, pintors, músics......, que van col·laborar amb els Ballets Russos de Diaghilev.

I des d’aquesta vessant m’ha semblat una exposició molt interessant, sobretot pel que fa al vestuari, el qual vist d’aprop  s’aprecia molt millor la imaginació dels creadors, però bé..... aquesta mostra es complementa amb videos, cartells, esbossos..... que la fan molt recomanable.

I com una imatge val més que cent paraules, els deixo el video que La Caixa ha penjat a la xarxa. I si volen saber alguna cosa més sobre aquesta exposició cliquin aquí.

Quan a Diaghilev i els Ballet Russos trobaran força informació a internet i no caldrà que naveguin gaire, ja que van ser prou importants perquè encara se’n parli.


dissabte, 24 de desembre de 2011

EL DIMONI ESCUAT

uns tastets, jo ja tinc el meu preferit. Quin és el vostre.....







diumenge, 18 de desembre de 2011

EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE

 
EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE
Oscar Wilde

Versió lliure
EGOS Teatre

Text i lletres de les cançons
Rubèn Montañá
Toni Sans


Música i direcció musical
Francesc Mora

Direcció escènica i coreografia
Joan Maria Segurai Bernadas

Escenografia
Enric Planas

Vestuari
EGOS Teatre

Il·luminació
David Bofarull

So
Damien Bazin

Caracterització
Sònia Montañá i EGOS Teatre
Veu en off
Jaume Comas

Producció
Teatre Nacional de Catalunya i EGOS Teatre


 Assessorament de màgia
Enric Magoo

Amb
Anna Alborch
Lali Camps
Rubèn Montañá
Albert Mora
Francesc Mora
Maria Santallusia
Toni Sans




Veuran..... avui moltes ganes d’escriure no tinc, perquè els haig d’enganyar, tinc la mandra de l’ós arrossegant-se per la neu. I vostès diran..... i perquè no escrius un altra dia més inspirat, doncs mirin perquè aquesta obra està feta amb il·lusió i mereix més audiència de la previsible.

Si vostès recorden el Rudiggore o la nissaga maleïda i s’ho van passar bé, aquí trobaran el  mateix rigor en la feina.

Egos Teatre ha trobat en el text d’Òscar Wilde (i els seus epigrames), un bon vehicle per demostrar que tenen qualitat.

Com és un musical, començarem que les veus, són adequades, potser més les masculines, però això no vol dir que les femenines no assoleixen el nivell que aquest gènere demana.

Els musicals són un gènere difícil. Els qui són damunt de l’escenari han de ser actors (i actrius), han de cantar, ballar i provar de fer-ho dignament, en el cas que ens ocupa, en la seva vessant actoral tots estant força bé i s’aconsegueix la unitat de to de tota la companyia.

La posada en escena francament agradable i eficaç, amb un mòdul principal molt imaginatiu, distribuint-se els musics arreu de l’escenari, ja que sortosament la música és en directe, i en el decurs de l’obra aquests mateixos músics també se’ls incorpora a l’obra com actors.

Quan el text de les cançons, potser haurien d’estar una mica més arrodonides i pel que fa la música adequada en tot moment, amb un tema encomanadís “quina alegria, quina alegria”.

Em permeto ser agosarada (i ja em sabran disculpar), però crec que podem començar a parlar, pel que fa al musical, d’una empremta catalana - sempre parlant de producció pròpia, no d'importacions -, on evidentment els precursors del nou musical (no hem d’oblidar tota la tradició que tenim darrera) serien Dagoll Dagom, però les noves generacions sempre posen un granet endavant, important quan encara, en el nostre país, hi ha tant per fer en aquest camí.

Ah! L’argument...... buff!!! Ja saben la mandra que en fa explicar els arguments, però bé...... ras i curt, mirin com molt bé poden imaginar d’assassinats, però els qui no són assassins, menteixen, és a dir que no hi ha ningú innocent.