dimarts, 29 de novembre de 2011

MADRES E HIJAS


MADRES E HIJAS
Selecció de relats a cura de Laura Freixas

Autores:
 Chinina Migone         Rosa Chacel
 Al colegio                   Carmen Laforet
 De su ventana a la mía
                                    Carmen Martín Gaite
 Cuaderno para cuentas
                                    Ana María Matute
 Espejismos                 Josefina Aldecoa
 Carta a la madre       Esther Tusquets
 Primer amor              Cristina Peri Rossi
 Ronda de noche        Ana María Moix
 La hija predilecta      Soledad Puértolas
 Cari junto a una motocicleta roja
                                    Clara Sánchez
 La niña sin alas          Paloma Díaz-Mas
 Ella se fue                  Mercedes Soriano
 La buena hija             Almudena Grandes
 Mi madre en la ventana
                                    Luisa Castro


Anagrama
Col.lecció Narrativas Hispánicas
Barcelona 1996
236 pàgines

Diuen que la bona literatura no té gènere, però en aquest llibre hi ha bona i molt bona literatura i a criteri d’aquest bloc, sí té gènere, evidentment femení.

Vaig saber d’aquest recull de relats pel bloc cuchitril literario, bloc que gestiona un senyor. Va fer una entrada en el seu bloc molt favorable i això em va engrescar a llegir-lo.

Com poden imaginar pel títol, l’eix dels relats rau en la relació mares i filles, i dels catorze que s’hi apleguen no hi ha cap relació igual i tots són versemblants. N’hi ha que procedeixen de llibres anteriors de les seves autores i d’altres són encàrrecs directes per aquest volum.

Com molt bé intuiran si tenen l’amabilitat d’anar seguint aquest bloc, no els explicaré el tema de cadascun dels contes, però sí reitero que hi ha autores notables i d’altres molt notables.

Crec honestament que les dones l’hauríem de llegir. I els homes? També, per descobrir el misteri.

diumenge, 27 de novembre de 2011

UNA VELLA I CONEGUDA OLOR


UNA VELLA, CONEGUDA OLOR
Autor: Josep Maria Benet i Jornet

Amb
Pep Ambrós
Mercè Aránega
Imma Colomer
Sara Espígul
Borja Espinosa
Maife Gil
Gemma Martínez
Quimet Pla
Fina Rius

Direcció
Sergi Belbel

Escenografia
Max Glaenzel
Amb la col·laboració d’ Estel Cristià

Vestuari
Mercè Paloma

Il·luminació
Kiko Planas (aai)

Música
Òscar Roig

Banda sonora
José A. Gutiérrez

Caracterització
Toni Santos

Ajudanta de direcció
Cristina Clemente

Ajudant d’escenografia
Jose Novoa





Ajudanta de vestuari
Núria Cardoner

Amb les veus de
Jordi Boixaderas
Camilo Garcia
Maria Jesús Lleonart
Jan Pol Roig Paloma

Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Centre d’Arts Escèniques de Terrassa

Ja entenc que consignar aquesta obra de teatre el mateix dia que s’acaba, diguem-ne és una mica just, però les coses van com van, i tot i així si no tenen res a fer aquesta tarda, provin d’acostar-se al Teatre Nacional i si l’obra surt de gira per Catalunya no se la perdin.

Honestament no li trobo ni un però..... 

Les actrius més veteranes tiren endavant els seus papers amb solvència i afegiria que la Mercè Arànega i la Imma Colomer estan sobrades, però admeto que són dues actrius que mai-mai m’han decebut i les trobo fins i tot per damunt d’altres actrius de més notorietat, però aquest darrer comentari no és detriment ni de la Maifé Gil ni de la Fina Rius que estan totes dues molt bé. Quan  la Sara Espígol (la protagonista)  i la Gemma Martínez, són actrius joves que assumeixen prou bé els personatges, però evidentment encara han de fer molta carrera. Dels actors masculins (solament hi ha tres), per veterania assenyalar Quimet Pla que afina bé el seu paper aconseguint de nosaltres el que el director pretén, i per en Borja Espinosa i Pep Ambrós, serviria el que he comentat fa un moment, treuen prou bé dos personatges, per cert força desagraïts, però també amb molta carrera per endavant.

L’escenografia és molt encertada i per tal que ens n’adonem, el Sergi Belbel ha tingut la bona intuïció de fer-nos-la assaborir ja des l’inici de l’espectacle (no els explico com, s’ha de veure).

No fa pas gaire vaig llegir una entrevista que li feien en Josep Mª  Benet i Jornet i comentava que se’n donava vergonya que li haguessin tornat a programar aquesta obra; que volia deixar pas els autors més joves, ho trobo molt lloable, però no hi veig la vergonya per enlloc i el TNC ha donat mostres de suport als autors nous amb el seu projecte T6. Però bé..... aquest bloc no està per qüestionar les decisions que tota persona pren legítimament.


El vídeo promocional:


dissabte, 26 de novembre de 2011

LA DECADENCIA DE LA MENTIRA

LA DECADENCIA DE LA MENTIRA
Oscar Wilde
Traducció: María Lluïsa Balseiro
Ediciones Siruela
Col·lecció Biblioteca de Ensayo
Madrid 2003
83 pàgines


Si a vostès els cau simpàtic Òscar Wilde, llegeixin aquest llibre.

Si a vostès els agrada la literatura, també

Si a vostès els agrada l’art, el mateix.


Òscar Wilde utilitza el recurs literari d’una conversa entre dos amics, per fer tot un assaig sobre la necessitat de la mentida en l’art, i ho fa com a conseqüència de l’avenç d’un corrent artístic que s’esdevingué de voler reflectir la vida (la realitat)  en l’art sense cap més additiu. I d’aquí sorgiria el títol, si la realitat en l’art s’imposa és evident que la mentida en art està en decadència.

Si l’escriptor no menteix, és a dir, si no fa personatges inventats, si els personatges d’aquest imaginari escriptor són còpies manllevades de la vida real, on és l’art? On és l’escriptor? Wilde considera que tots estem fets de la mateixa pasta i l’única cosa que ens diferencia dels altres és la màscara que ens posem per sociabilitzar, i si aprofundim, trobem més diferències entre nosaltres en els signes superficials com l’abillament, el to de veu..... que no pas en l’essència dels éssers humans, justificant que no hi diferències remarcables entre les persones, però si les hi ha d'haver entre els personatges.

“.... com més analitzem les persones, més s’esvaeixen les raons per analitzar. Tard o d’hora ensopeguem amb allò universal que s’anomena la naturalesa humana....”

Òscar Wilde també s’endinsa en la necessitat de la mentida en l’art i teoritza i defensa com la realitat (la vida) còpia de l’art i l’imita. I aquí l’autor ens posa exemples difícils de contradir, tal i com ho prova de fer uns dels interlocutors del llibre.


“... i què era aquella posta de sol que contemplava? Un Turner de segon grau, una mala i defectuosa còpia de Turner....”

“...quan l’art abdica del seu mitjà imaginari, abdica de tot....”

“,,,,només a través de l’art ens aboquem a èpoques pretèrites i és una sort que l’art no ens hagi dit la veritat ni un sol cop....”.

I tot això explicat de manera breu (pel del bon ús que en fa de les paraules) i entenedora.

ART AMB SORRA





No sé vostès, però aquest bloc bada quan veig aquesta tècnica artística, probablement perquè des la meva perspectiva cal tenir una gràcia que servidora no tindrà mai. També penso que cal tenir un esperit generós, ja que és un art efímer per la pròpia matèria que treballa i que l’única possibilitat de perdurabilitat rau que quedi enregistrament visual de l’obra.

Sortosament ara disposem de tot d’eines digitals i podem saber que Borja González de Barcelona s’hi dedica, desconnec s’hi a Catalunya hi ha persones que ho fan, si és així des d’aquí agrairia me’n donessin noticia, de moment solament puc fer una entrada comentant la feina de Borja Gonzàlez.


divendres, 25 de novembre de 2011

TOSCA


T O S C A
Compositor: Giacomo Puccini

Repartiment;
Tosca               Angela Gheorghiu
Cavaradossi    Jonas Kaufmann
Scarpia             Bryn Terfel
Angelotti         Lukas Jakobski
Spoletta          Hubert Francis
Sciarrone        ZhenZhong Zhou
Segristà           Jeremy White

Director musical         Antonio Pappano
Director d’escena       Duncan Macfarland


Aquest bloc es va desplaçar el dijous dia 24 als cinemes de Sarrià per veure aquesta òpera, no era en directe des del Royal Opera House (Covent Garden) de Londres, sinó que era un redifusió de l’òpera que aquest teatre havia programat anteriorment.

Avui començarem per l’escenografia, clàssica, sense ensurts i sense riscos, res a objectar, una producció que anava sobre segur, el mateix podríem dir pel que fa al vestuari. El que no vaig entendre es perquè tots els cantants lluïen el seu propi cabell i a Bryn Terfel li van posar una perruca que semblava el Ciutadà Scarpia sortit de la Revolució Francesa, sí ja sé que li toca per l’època, però era l’únic, ell i Angelotti, però aquest personatge quedaria justificat perquè s’ha escapat de la presó, però bé..... això evidentment no és el més important.

 Els cantants i la cantant. El sagristà (Jeremy White), justet; Spoletta (Hubert Francis), a criteri d’aquest bloc té un color de veu desagradable; Angelotti (Lukas JaKobski), correcte sense plus; Sciarrone (ZhengZhong Zhou), té tan poques ocasions de lluir-se que gairebé no es pot percebre, però aquest bloc considera que cal tenir-lo en compte;  i seguim amb els tres papers principals....

.... Cavaradossi (Jonas Kaufmann), veuran jo no comparteixo l’entusiasme que desperta aquest cantant,  en les zones altes té potència i bona veu però apiana en falset allà on qualsevol altre bon cantant no li cal. Veure’l cantar, així tant de prop, hom s’adona de l’esforç que ha de fer i que fa preveure que no tindrà una carrera llarga i a més a més, d’aprop es va poder observar que mentre canta li cau la baba (literalment), sovint els cantant mentre estan en una ària no poden controlar les emissions salivaries, però solen ser discretes, però en aquest cas, la veritat, era força desagradable.  

I finalment la Gheorghiu i el Terfel o el Terfel i la Gheorghiu, servidora que no es gaire propensa als elogis haig de dir que van estar immensos, si no fos perquè no he vist a tots els Scarpies actuals, gosadia dir que Bryn Terfel “és” Scarpia per veu, per expressió, per presència escènica i de l’Angela Gheorghiu tampoc ser que dir-los perquè va fer una Flora Tosca impecable, també per veu, en la vessant actoral i en presència escènica. Ells dos van fer un segon acte que aquest bloc no oblidarà.

Quan l'orquestra i el seu director, Antonio Pappano, van estar molt i molt encertats.

L'enllaç del video promnocional del Convent Garden: http://cinema.roh.org.uk/content/tosca

Un tastet: