dilluns, 27 de juny de 2011

CINEMA ESLAU

Els diexo aquesta informació que m'ha fet arribar la Casa Eslava de Barcelona persi cap de vostès hi està interessat.

Ciclo de Cine Eslavo

Estimados amigos, tengo el orgullo de invitarlos al Ciclo de cine
eslavo en el espacio de Amigos de Unesco Barcelona.
Están invitados todos los admiradores del cine y interesados en la
cultura eslava.
El programa previsto /son posibles cambios debidos a razones técnicos/:
1er dia. Katyn . Polonia. Andrej Wajda. 2008
2 dia. Un viaje a la prehistoria.1955. Karol Zeman.
3 dia.Gato blanco, gato negro.Yugoslavia. E Kusturica 1998
4 dia. El arca Rusa.Aleksansandr Sokurov.Rusia 2002
Lugar: Amigos de UNESCO, Barcelona, calle Mallorca 207, principal
Horario:
Lunes,        27 de junio, 19h
Martes,      28 de junio, 19h
Miercoles,  29 de junio, 18h
Jueves,      30 de junio, 19h


De res.

diumenge, 26 de juny de 2011

ARIANE ET BARBE-BLEUE


Títol       ARIANE ET BARBE-BLEUE
Director musical:   Stéphane Denève
Director d'escena:            Claus Guth
Escenògraf i figurinista: Christian Schmidt
Il·luminador:       Jürgen Hoffmann
Disseny de vídeo:              Timo Schlüssel
Producció:           Opernhaus Zürich

Ariane Jeanne-Michèle Charbonnet
La Nourrice Patricia Bardon
Barbe Bleue José van Dam
Selysette Gemma Coma-Alabert
Ygraine Beatriz Jiménez
Melisande Elena Copons
Bellangere Salomé Haller
Alladine Alba Valldaura
Vell camperol Pierpaolo Palloni
Segon camperol Xavi Martínez
Tercer Camperol Dimitar Darlev
              

He anat a veure i escoltar aquesta òpera ben a cegues, ni l’havia escoltada mai ni en sabia res, llevat d’allò que darrerament s’ha comentat en la prempsa i en els blocs, i realment ha estat una sorpresa molt agradable.
Força escriptors han pres la llegenda de Barba Blava (el primigeni és un conte de  Charles Parrault) i han dit la seva, però sempre mantenint el nucli central de l’argument: Barba Blava es casa per sisena vegada i a la seva nova esposa li dona 6 claus que obren 6 portes, però li prohibeix d’obrir-ne la darrera i es clar ella l’obre, perquè sinó s’acabaria el tema,  i aquí hi ha el desenllaç i que segons cada autor doncs hi fa el seu.
El llibret de l’òpera d’avui és de Maurice Maeterlink, el qual va fer primer un poema del conte de Perrault i després el va adaptar per tal que Paul Dukas i pogués posar la música.
Dit això, comentar-los que la música és molt atractiva. Si han llegit que té influències wagnerianes, és cert i també li fa una clucada d’ull a Debussy (una de les esposes de Barba Blava es diu Mélisande), no obstant sempre conserva la seva hegemonia francesa. Realment una obra que m’ha agradat conèixer.
Quan a l’escenografia (Claus Guth) està força bé, una sala amb set portes que a estones feia recordar una església  luterana on Ariadne és la seva sacerdotessa. Llegeixo que és una òpera simbolista, no ho dubto pas, però el tractament que C. Guth ha fet del text l’he trobat molt actual, unes esposes gens ben tractades pel marit que en el darrer moment, i podent aconseguit ser lliures, decideixen romandre al seu costat com a estàtues renunciant a la seva ànima.
Pel que fa les veus destacar Patricia Bardon (la Dida) una mezzo que aquest bloc espera veure-la sovint, Jean-Michele Charbonnet (Ariadne) que realment té un paper vocalment difícil, si més no, a mi m’ho sembla, la resta han defensat prou bé els seus papers.
L’orquestra i el Director han executat la seva part molt bé.
Deixo pel final al cantant José van Dam, si cap de vostès recorda el meu comentari d’òpera precedent sobre Matti Salminen, el mateix podríem dir aquí. Perquè accedeixen a fer aquests papers tant minúsculs que no aporten res a la seva carrera?, que deixa un mal gust de boca en el públic i que essent el segon cop que passa cal pensar que ens prenen (el públic) per tanoques.

Si volen accedir al butlletí del Liceu hi trobaran una miqueta més d'informació i si no en tenen prou doncs..... cap a la xarxa.

Els deixo tres fragments, un és promocional del Liceu:

MAHLER

Durant 6 dies Arte.Tv ha penjat en obert aquest concert :

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Rheingau_Musik_Festival___Concert_d_ouverture_avec_Elina_Garanca_et_Paavo_Jarvi/


els passo la resenya informativa:
Description
L’Orchestre symphonique du Hessischer Rundfunk offre depuis quelques années au public du Festival du Rheingau « un cycle Mahler de la plus haute tenue » (Frankfurter Allgemeine Zeitung). Pour le centenaire de la mort du compositeur, les musiciens proposent la Cinquième de ses symphonies. Elle compte aujourd’hui parmi les œuvres préférées du Viennois, mais il n’en avait pas été de même lors de sa première audition, en 1904 : le public ne la comprenait pas. Une fois de plus, Mahler avait transgressé les formes traditionnelles de la symphonie : cinq mouvements en trois parties, avec une marche funèbre en introduction !

Alban Berg écrivit ses Sept mélodies de jeunesse seulement quelques années plus tard. Ce fut la première œuvre que le jeune compositeur de 22 ans présenta au public. La mezzo-soprano lettonne Elina Garanca, qui se produit souvent aux côtés de Jonas Kaufmann, de Roberto Alagna ou d’Anna Netrebko, est l’interprète inspirée de ces mélodies expressives.

Au programme :

- Alban Berg, Sieben frühe Lieder (Sept mélodies de jeunesse) pour voix et orchestre
- Gustav Mahler, Symphonie n° 5 en ut dièse mineur



De res.

dijous, 23 de juny de 2011

GERTRUDE STEIN I UNA SENYORETA DE COMPANYIA

Del 15 de Juny al 10 de Juliol del 2011

GERTRUDE STEIN I UNA SENYORETA DE COMPANYIA

Director: Josep Costa

Actrius: Blanca Pàmpols i Àngela Jové

Idioma: català

Duració: 1 hora 10 minuts aprox.

Horari: de dimecres a dissabte a les 21 h. i diumenge a les 18:30 h.

Ja saben que no solc donar informació addicional, ja que sovint la podem trobar abastament a la xarxa, però avui faré una petita introducció (petita, eh! no s'acostumin).

Gertrude Stein va ser una escriptora americana fincada a París entre les dues guerres com, altrament, van fer un grapats d'americans. La Senyoreta de Companyia era la seva amiga i parella Alice B. Tocklas.

Imagino que aquest text teatral està basat en el llibre que Gertrude Stein va escriure titulat: Autobiografia d'Alice B. Toklas on queda reflectida la seva relació així com les persones amb qui van tenir tracte i prou conegudes de tothom. I ara ja poden cercar a la xarxa més informació.

Aquelles persones que tenen l'amabilitat d'anar seguint aquest bloc saben que no m'agrada ser destralera ni fer entrades negatives i si hi ha cap cosa favorable a destacar provo d'assenyalar-ho.

Però avui, i prou que ho lamento, com més hi penso més coses trobo que s'haurien de millorar en aquest espectacle, en el ben entès que aquest bloc no s'atorga cap dret a esmenar la plana ni res ni ningú. 

Com la voluntat no és fer sang sinó opinar per si de cas serveix d'alguna cosa, anirem a pams en allò que és més evident. 

Com hem de començar per alguna cosa ho farem amb la posada en escena, hi ha dos elements bàsics, un sofà amb molta presència i un escriptori.  Quan el sofà, fa el que ha de fer que és acollir a G. Stein, quan l'escriptori, espai destinat a A.B. Toklas, no acabem mai de veure que hi fa, la veiem feinejar, però hi ha estones que més aviat sembla que remena papers hi prou, sense acabar d'esprémer tot allò que se'n pot treure d'aquest element.

S'hi ha tingut més cura en el vestuari i tot l'ambient que envolta el personatge de G.S., que no pas el de l'altre protagonista, ja que si a la primera la podem reconèixer per analogia, a la segona, no, a la segona aquesta analogia no existeix. 

El text l'he trobat fluix i superficial i una mica a la deriva, de manera que no acabes de saber ben bé que ens vol explicar, i va fent picossades sense aprofundir en res. I si la voluntat ens mostrar-nos la seva relació de parella (espero que no hi hagi la vel·leïtat de voler mostrar la relació de dues dones), aquesta relació esdevé solament epidèrmica salpebrada d'anècdotes que no ens aporten res ni acabem de saber qui eren aquestes dues dones.

Una última cosa força molesta, al públic se'l tracta com si fos infantil, explicant-nos amb poca traça, detalls que ja s'expliquen dins el context, com pot ser que Pablo és Pablo Picasso, que Ernest és Ernest Hemingway.....

Quan les actrius haurien de millorar la seva vocalització, no és prou nítida.

Creguin-me, no m'hi he sentit bé fent  aquest comentari.

dimarts, 21 de juny de 2011

CIDINHA CAMPOS


dissabte, 18 de juny de 2011

WINTER'S BONE



Faig poques entrades de cinema en aquest bloc, de fet, només n’he fet dues, de pel·lícules en veig, però veuran sovint em passa que un cop vista la pel·lícula (sempre estem parlant de pel·lícules en cartellera) penso que no cal ni que vostès ni jo hi perdem cinc minuts, injust ? segons es miri, no m’agrada ser destructiva i sovint el caire que tindria un comentari consignat en aquest bloc no superaria ni el suficient. Com sempre, no cal que tots hi estiguem d’acord amb aquest criteri.

De tota manera no tot el que s’estrena és insalvable, sortosament de vegades hi ha pel·lícules molt interessants, i aquesta del títol n’és una.

A Winter’s Bone la veritable protagonista és la natura, el medi natural on és mouen els personatges. La natura, en la seva vessant més feréstega i sense concessions, és qui determina tots els comportaments. Alhora, tot i ser una natura esquerpa és qui també embolcalla els qui hi viuen.

És una pel·lícula on els sentiments hi són, però cap dels personatges sap com manegar-los, no és que els facin nosa, solament és que no saben com els han de gestionar però que suren amb discreció i sense haver-los de verbalitzar.

Com no sóc cap entesa, els diré que he trobat apropiat el temps narratiu, la capa gris metàl·lica de la fotografia i tots els actors i actrius molt adequats en els seus personatges.

La fitxa i informació sobre Winter’s Bone a la xarxa. Una possibilitat és:http://www.imdb.com/title/tt1399683/

dilluns, 13 de juny de 2011

ANTES DEL FUTURO IMPERFECTO

ANTES DEL FUTURO IMPERFECTO
Medardo Fraile
Páginas de Espuma
Col.lecció Voces
Madrid 2010
188 pàgines

Els que ens dediquem a la narració oral quan llegint un llibre de contes ho fem des de dues vessant, la del plaer de llegir i la de trobar material per poder ser utilitzat a les nostres sessions.

Feia temps que volia llegir Medardo Fraile, potser no és un autor gaire mediàtic però el seu nom l’he anat trobant en el decurs del anys en diferents revistes, o antologies, o articles o en tractats que parlen del conte.

I un cop llegit aquest primer llibre he d’admetre que hi ha motius per tenir-lo en consideració com a autor de contes.

Té la virtut de dir molt amb brevetat (pàgina i mitja), el conte més llarg, si més no en aquest llibre, deu tenir 5 fulls, i te l’habilitat d’embolcallar la quotidianitat amb algun gest que fa que li història derivi cap allà on no pensàvem que podria anar. També té la qualitat d’organitzar les paraules i ordenar-les amb imaginatives associacions.

No els diré que sigui una obra mestre, però se’ns dubte és un bon escriptor.

Aquest llibre el trobaran a les biblioteques següents:

Diputació de Barcelona
Biblioteca de Catalunya
GIRONA-Pública de Girona

diumenge, 12 de juny de 2011

LOS BAROJA



LOS BAROJA. Memorias familiares
Julio Caro Baroja
Caro Reggio, editor
Madrid 1997
540 pàgines

Aquestes són unes memòries en color sèpia. No solament perquè els progenitors més immediats de l'autor estiguin més aprop del s.XIX, sinó perquè també en Julio Caro Baroja, com ell mateix admet en el decurs dels seus records, s’hi sent millor instal·lat a les darreries del segle XIX que en el s.XX.

En algun lloc he llegit que la família Baroja era una família excèntrica, llegint aquestes memòries no m’ho ha semblat, a no ser que entenguem per excentricitat una certa endogàmia d’ella mateixa. Fins l’esclat de la guerra civil, aquest nucli familiar va viure en el mateix edifici, un palauet de Madrid, on hi convivien l’avia i els dos fills i una filla (la mare de Julio Caro) amb els seus conjugues i, alhora, els fills i filles d’aquests darrers, distribuïts en tres plantes.

Si cap de vostès pensa trobar una exaltació de l’oncle, Pio Baroja, aquí no hi és, aquí trobem un Pío Baroja quotidià i proper, tractat sempre amb admiració i respecte i provant d’explicar-nos les causes que van moure al seu oncle a  una certa tebior política, abans i després del conflicte. Carmen Baroja, mare de Julio Caro, es tractada amb veneració i la resta de la família amb deferència i molt d’afecte.  

Tot i que el memorialista ens diu que Madrid no li agrada i que el seu espai natural és Itzea, la casa que tenien a Bera de Bidasoa (Navarra), aquestes remembrances són molt madrilenyes, ja que l’espai intel·lectual de J.C. és desenvolupa a aquella ciutat, així doncs ens trobem que de totes les persones i noms que van emergint en el llibre, només en coneixem un 5% (bé, sí més no, per aquest bloc): Valle Inclán, Gregorio Marañón i d’altres, però el major gruix correspon a persones, notòries sens dubte, però circumscrites més aviat a l’àmbit familiar (els tres metges de la família, les amigues de la mare, els amics d’infantesa de Julio Caro…..), fent de tots ells i elles unes descripcions encertades que ens ajuden a fer-nos un retrat de totes elles, i potser això és el millor del llibre la manera com ens ho explica tot, amb un llenguatge gens ampul·lós però molt acurat, no obstant, tot i aquesta virtut, no sé si justifica prou 540 pàgines de remembrança descriptiva.

Honestament crec que destriant el gra de la palla ens quedaríem amb unes 300 pàgines que poden ser d’interès per els lectors/res i la resta probablement d’interès per a la família i persones vinculades.

No voldria acabar aquesta entrada d’avui sense recomanar-los els estudis molt interessants que Julio Caro Baroja va fer en el decurs de la seva vida, era etnògraf,  i que va deixar reflectits en diversos llibres. I també provin de trobar l'entrevista que Federico Gallo li va fer en aquells memorables programes de A Fondo, no els serà difícil pel sistema P2P. Els en deixo un tastet més avall.


Aquest llibre el trobaran en aquestes biblioteques:
Diputació de Barcelona (no gaires)
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
Universitat de Girona
Reial Acadèmia de Bones Lletres
Universitat Autònoma de Barcelona
Universitat Jaume I
Universitat Ramon Llull
Universitat Rovira i Virgili
Biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona
Ateneu Barcelonès
Universitat Politècnica de Catalunya
Biblioteca de Catalunya


PALAFRUGELL.Fons general
CALONGE-Pere Caner.Adults
LLEIDA-Pública de Lleida.Adults 
LLEIDA-Pública de Lleida.Magatzem
GIRONA-Pública de Girona.Dipòsit 
TARRAGONA-Pública de Tarragona.Magatzem2

 





divendres, 10 de juny de 2011

+ Requiem de Brahms

Arte.tv ha penjat a la seva web aquest concert:

Jean-Claude Casadesus et l’Orchestre National de Lille interprètent le Requiem allemand de Brahms


Arte. Tv ho deixa en linea durant un cert temps i encabat ho treu de la pàgina, així doncs no cal badar.

De res.

dimecres, 8 de juny de 2011

ELISABETH LEONSKAJA



I
SONATA EN FA MAJOR KV 332
Wolfgang Amadeus Mozart

SONATA NÚM. 32 EN DO MENOR -OP 111
Ludwig van Beethoven

II
SONETS DE PETRARCA
(Anys de pelegrinatge)
·         Sonet núm. 104
·         Sonet núm. 123
Franz Liszt

ESTUDIS SIMFÒNICS OP. 13
Tema + 12 variacions
Robert Schumann



No puc saber si la resta de públic que ahir, dia 07 de juny va assistir al Palau de la Música de Barcelona, esperava amb tant d'anhel com aquest bloc el concert de la pianista Elisabeth Leonskaja, però aquest anhel es va veure abastament compensat.

Tots els compositors van sonar a ells mateixos, Mozart a Mozart, Beethoven a Beethoven...... bé tot el que els pugui dir es poc.

Admeto que aquest bloc hi té una flaca amb l'Elisabeth Leonskaja, a la qual considero molt per damunt d'altres pianistes potser més mediàtics/ques i notoris/es, però no amb tantes facultats, ja que la pianista que ens ocupa reuneix intel·ligència, comprensió, tècnica i sentiment., Sí, que volen que els digui.... li trobo totes les gràcies.

Ja l'havia vista, fa uns anys, i em va deixar prou commoguda, però ahir encara m'hi va deixar més.

Gairebé que no cal que segueixi, és prou evidentment que vaig sortir del concert amb un bon estat d'esperit.

Però deixin-me que em posi lírica. Elisabeth Leonskaja surt abillada amb una senzillesa que no permet que te la miris sinó que és com si digués: "jo no sóc important, la música, sí". Veuran, quan apareix sembla una senyora que per un moment ha deixar d'eixugar el plats perquè l'han cridada i quan acaba sembla que se'n torni perquè li queda per eixugar els gots, però entre els plats i els gosts, Elisabeth L. ha passejat els dits per damunt del teclat, amb amor estones, amb vigor d'altres, ha saltat, anat d'esquerra a dreta buscant la tecla i el so, s'ha apassionat (i ens hem apassionat), ha posat ironia....  tot el que cal.

En el decurs del concert els llamps van il·luminar per segons la sala i tot seguit uns trons ben sonors, però això passava fora del Palau, dins..... era una altra cosa.

D'acord-d'acord, no segueixo.

Els deixo uns videos d'aquesta pianista:

dilluns, 6 de juny de 2011

Discos Castelló

A través del blog d'El Quadern de l'Apuntador m'assabento del tacament de la botiga de discos de música clàssica  Discos Castelló del c/Tallers. Us adreço cap a la pàgina de l'Apuntador que hi ha la informació més ampliada.

No és pot dir que no ho veiem a venir, els que hi solem passar amb una certa freqüència ja intuïem que alguna cosa no anava bé, però no pensavem, si més no aquest bloc, que arribés tant lluny.

Bé..... que puc dir, estic desolada, plega Euroconcert, tanca Castelló i alguna coses lletges més.

dissabte, 4 de juny de 2011

PEDRA DE TARTERA


Pedra de tartera
Maria Barbal
Dramatúrgia de Marc Rosich
Adaptació teatral
Marc Rosich

Direcció
Lurdes Barba

Escenografia
Max Glaenzel
Amb la col·laboració
d’Estel Cristià

Vestuari
Meritxell Muñoz

Il·luminació
Maria Domènech

So
Ramon Ciércoles

Espai sonor i música original
Sila

Imatges
Eugenio Szwarcer
Ajudants de direcció
Lidia Linuesa
Xavier Iglesias

Assessorament lingüístic
Xavier Macià
Noëlia Motlló
Ramon Sistac


Amb
Marina Barberà és Conxa adolescent/Elvira
Rosa Cadafalch és Tia Encarnació
Roger Casamajor és Jaume/Mateu Jove
Annabel Castan és Delina
Max Figueres és Mateu petit/Jaumet
Àurea Márquez és Conxa
Max Megias és Mateu petit/Jaumet
Eduard Muntada és Oncle Ramon/ Mossèn Miquel
Júlia Pedra és Conxa petita/Angeleta
Max Roca és Mateu petit/Jaumet
Marta Vidal és Conxa petita/Angeleta
Carla Vives és Conxa petita/Angeleta

Producció
Teatre Nacional de Catalunya i
El Celler d’Espectacles de Lleida
Primerament els haig de dir que el llibre no l’he llegit i per tan arribo a Pedra de Tartera sense cap altre referent.

Com aquesta obra està tenint una llarga vida, primer al TNC i ara al teatre Romea, els considero prou informats sobre allò que poden trobar si la van a veure, no obstant en aquest bloc també afegirem alguna cosa, que per això estan els blocs, per què cadascú digui la seva. 

Els personatges estan ben definits però mai són esquemàtics, i ens trobem amb personatges que se’ns mostren amb naturalitat amb tot allò que tenen de bo i també amb les seves petites misèries, peculiaritats que menen d’un entorn ancestral. Les dones parlen des de la seva senzillesa, mai confondre amb simplicitat, i veiem com s’espigola la vida de la protagonista i amb ella la de les dones que té al voltant. També observem com tota una vida superada amb poques alegries, queda vençuda per....... no, això ja no els ho puc explicar. Destacar la importància de l’”hereu” com a figura, aquell qui heretarà casa i terres perquè és un home, encara que aquest hereu no sigui el primogènit i no sigui qui té les qualitats més apropiades per ser-ne.

Cal assenyalar que els personatges masculins, tot i no ser els més rellevants, Maria Barbal no ens els presenta com a homes desproveïts de qualitats, sinó com a esser que es mouen (i elles també) perquè no poden imaginar que l’estructura familiar pugui ser de cap altra manera.

M’agradat la direcció de Lurdes Barba, no tant quan a moviment escènic, però sí cap les actrius i els actors. Els principals són de provada solvència i la resta defensen força bé el seu paper, cal remarcar l’esforç de tot l’elenc per adoptar la parla del Pallars i agrair que s’hagin respectat els modismes d’aquelles terres i, qui sigui, hagi fugit de fer concessions.

Pel que fa a  l’escenografia és adequada i eficaç, i els audiovisuals queden ben integrats, així com el vestuari que sense ser extremadament rigorós, fa el fet.