dissabte, 30 d’abril de 2011

una miniatura de Mozart

Deu ser la primavera, però aquests dies em ve de gust fer entrades musicals, així doncs dues versions  d'aquesta cançoneta de Mozart  que de ben segur en alegrarà el dia



i també la lletra, molt instructiva, per cert.


'DIE BETROGENE WELT' (EL MÓN ENGANYAT):
"DER REICHE TOR" K.474
Text: Christian Felix Weiße
Der reiche Tor, mit Gold geschmücket,
Zieht Selimenens Augen an:
Der wack're Mann wird fortgeschicket,
Den Stutzer wählt sie sich zum Mann.
Es wird ein prächtig Fest vollzogen,
Bald hinkt die Reue hinterdrein.
Die Welt will ja betrogen sein,
Drum werde sie betrogen!
Beate, die vor wenig Tagen
Der Buhlerinnen Krone war,
Fängt an, sich violett zu tragen,
Und kleidet Kanzel und Altar.
Dem äußerlichen Schein gewogen,
Hält mancher sie für engelrein.
Die Welt will ja betrogen sein,
Drum werde sie betrogen!
Wenn ich mein Karolinchen küsse,
Schwör' ich ihr zärtlich ew'ge Treu;
Sie stellt sich, als ob sie nicht wisse,
Daß außer mir ein Jüngling sei.
Einst, als mich Chloe weggezogen,
Nahm meine Stelle Damis ein.
Soll alle Welt betrogen sein,
So werd' auch ich betrogen!
El ric neci, folrat d'or,
atrau les mirades de Celimena;
ella repudia l'home honest,
i escull el xitxarel·lo per marit.
Se celebra una festa sumptuosa,
i ben aviat sobrevé el penediment.
Si el món vol ser enganyat,
doncs que sigui enganyat!
Beate, qui fa pocs dies
era la reina de les cortesanes,
va començar a vestir de violeta,
i a adornar púlpits i altars.
A jutjar per la seva aparença,
molts la tindrien per un àngel pur.
Si el món vol ser enganyat,
doncs que sigui enganyat!
Quan beso la meva Carolineta,
tendrament li juro fidelitat eterna;
ella fa veure que no coneix
cap altre jove tret de mi.
Una vegada que Cloe em va robar el cor,
en Damis va ocupar el meu lloc.
Si tot el món ha de ser enganyat,
doncs jo també seré enganyat!

divendres, 22 d’abril de 2011

A Chloris

A partir d'un poema de Théophile de Viau, Reynaldo Hahn va fer aquesta cançó tant delicada:


us en deixo dues versions, totes dues prou boniques.


S'il est vrai, Chloris, que tu m'aimes,
Mais j'entends, que tu m'aimes bien,
Je ne crois pas que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Que la mort serait importune
De venir changer ma fortune
A la félicité des cieux!
Tout ce qu'on dit de l'ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.

És cert, Chloris que tu m’estimes,
Jo comprenc que tu prou que m’estimes
No crec pas que ni els mateixos reis
Tinguin una felicitat semblant a la meva
Que inoportuna seria la mort
De venir a canviar la meva fortuna
Per la felicitat dels cels
Tot allò que diuen de l’ambrosia
No capgira la meva fantasia
Davant la recompensa dels teus ulls


Gaudiu-ne.

dijous, 21 d’abril de 2011

la familia Wittgenstein

LA FAMILIA WITTGENSTEIN
Alexander Waugh
Traducció: Gerardo Páez Irrací
Lumen
castellà
483 pág.

Aquest llibre fa una mirada a la família Wittgenstein. Família vienesa immensament rica amb els danys i beneficis que cal assumir per aquesta condició, amb especial atenció els vuit fills de descendència directa, dels qual els més notoris socialment, que no vol dir de pes dins la família, van ser Paul Wittgenstein (pianista que va perdre el braç dret a la guerra del ’14) i Ludwig Wittgenstein (filòsof i lingüista molt apreciat de qui encara s’edita i se’n parla del seu Tractatus logico-philosophicus).

Aquesta biografia familiar hagués pogut quedar en un recull d’anècdotes més o menys curioses, o més o menys excèntriques i hagués pogut ser una radiografia familiar salpebrada de tafaneries, però esdevé un passeig per la vida d’aquesta nissaga i és també un passeig per una manera de viure i alhora  la historia d’Àustria fins arribar el punt culminant de la segona guerra, amb l’annexió d’Àustria a Alemanya. En el moment d’aquest conflicte eren vius cinc germans (3 dones i dos homes) i cadascun viu aquesta contesa de manera diferent i en posicions diverses i el lector assisteix a la dissolució de la família i també al darrer bri del que havia estat l’estil de vida de l’imperi austrohongarès.

Hem d’agrair a l’autor que ens porti sempre de la mà, que la seva escriptura no jutgi i tingui un tarannà imparcial, que no vol dir asèptic, és com si ens digués: “les coses van anar d’aquesta manera i no podem afegir gaire cosa més”. Ens mostra allò que és important per entendre aquesta família i cadascun dels seus membres, sense entrar en fets innecessaris, però sobretot a través d’aquest vehicle que són els Wittgenstein ens trobem, repeteixo,  davant la història d’Àustria en el tombant del s. IX – XX fins l’any 1945.

Honestament, l’he llegit amb molt de gust.

Sobre la familia Witgenstein, Paul Wittgenstein i Ludwig Wittgentein trobaran informació a la xarxa.
Aquest llibre el podran trobar:
Biblioteques de la Diputació de Barcelona
Biblioteca Nacional de Catalunya (2 exemplars: un en préstec i l’altre, no)
Ateneu Barcelonès
Centre de Lectura de Reus
Universitat Ramón Llull



dimarts, 19 d’abril de 2011

LA IMPACIENCIA DEL CORAZÓN

La desmesura és comprar llibres compulsivament i arribar a casa i veure que ja el tens.

Això m'ha passat amb aquest llibre:

LA IMPACIENCIA DEL CORAZÓN
Stefan Zweig
Traducció del alemany J. Fontcuberta
Acantilado 2006

Així doncs, si cap de vostès està interessat o interessada a tenir-lo em pot trucar i en parlem.


630 24 88 80

divendres, 15 d’abril de 2011

rip per a un rèquim

Brahms: Ein deutsches Requiem

Orquestra Simfònica de Bamberg
Cor de Nens de Windsbach
Auxiliadora Toleadano, soprano
Thomas Laske, baix
Karl-Friedrich Beringer – director –

Auditori Barcelona // dijous 14 abril 21:00h


En una entrada anterior d’aquest bloc, vaig comentar que el meu Rèquiem de capçalera era el de Brahms, el que no els vaig dir és que era una de les meves obres més estimades. Això significa que aquest Rèquiem l’he escoltat força-força vegades, provo d’assistir als concert on es programa i hores d’ara encara no me n’he atipat.  

De versions n’he vistes i sentides per a tots els gustos, algunes força reeixides i d’altres no tant, però encara no puc afirmar que hagi trobat la versió excelsa, però bé, sovint en tinc prou a sortir d’un concert sense gaires peròs.....

Del Rèquiem ofert avui a l’Auditori, dins el cicle d’Ibercàmera, el que puc dir és que espero que el Cor de Nens (no hi ha nenes) de Windsbach els hagi sortit baratet als programadors, i si no és així, farien bé, per a la propera ocasió, de portar l’Escolania de Montserrat de provada solvència, i com a mínim s’estalviarien els desplaçaments i abaratirien les localitats.

Si faig especial remarca en el cor es perquè és el principal protagonista d’aquesta peça, ja que canta totes les parts i en tres d’elles acompanya els solistes – soprano i baix -.

Però anem a pams, aquest Rèquiem està pensat per a un cor mixt d’adults. Les veus blanques d’un cor de nens no poden mai suplir les veus de soprano i contralts, i les veus dels més grans del cor no estan prou madurs per a les cordes masculines, i ens hem trobat amb unes veus inadequades, però també amb un cor descompactat, en definitiva que semblava un desgavell. Se’ns informa en el programa de mà que aquesta és la quarta temporada que ens visita (el cor), i jo penso: “els deuen contractar durant les rebaixes”.

Veuran, el Rèquiem de Brahms no és fàcil d’interpretar, i no és un Rèquiem que perdoni l’execució de compromís; demana implicació per parts dels intèrprets (cor, orquestra i director) i aquesta implicació passa per poder interioritzar tant allò que és diu (lletra) com la manera com és diu (música). És un Rèquiem, però no una missa de difunts (de fet Brahms el considerava més aviat una peça simfònica), el cor ens parla a nosaltres i ho fa en una llengua col·loquial no pas en llatí, està triat així per què ens ha de commoure, consolar i reconfortar i després, si fóssim persones educades, no aplaudiríem – tal i com es fa amb l’Ave Verum de Mozart -, hauríem d’anar-nos-en cap a casa amb un sentiment de benestar. Tot el benestar que pot menar de la música. Tot això en el ben entès que no cal ser una persona confessional per pode-ne gaudir.

Com ja imaginaran res de tot això ha passat aquest vespre (ei! a criteri d'una servidora, que tampoc pretenc fer càtedra), proporcionalment tot el contrari.

Quan el director, Karl-Friedrich Beringer, ho és del cor però no pas de l’Orquestra Simfònica de Bamberg, la qual ha fet el que ha pogut, doncs bé del director m’estimo més no fer cap comentari, tot i els guardons que l’adornen.

Pel que fa els solistes, se’ns ha anunciat per megafonia que la soprano prevista (Sybilla Rubens) ha hagut de cancel·lar per un problema a les cordes vocals, i en el seu lloc ha cantat Auxiliadora Todedano que ha defensat bé la seva part i el baix, Thomas Laske està proveït d’una veu agradosa però petita.

El públic ha aplaudit molt, però jo li demanaria a aquest mateix públic que durant pauses entre moviments no estossegués de manera tant grollera.

Potser es demanaran perquè faig una entrada tant malcarada, els ho explico, el cicle d’Ibercàmera és un dels més cars, els abonaments (servidora no té abonament)  i les localitats no es pot dir que siguin econòmiques, aleshores el comentari d’aquest bloc és equitatiu a la qualitat/preu que se’ns ha ofert.

Sobre el Rèquiem i sobre Brahms, ja saben: informació a la xarxa que n’hi ha abastament, i abans de fer la despesa de comprar-ne cap versió, provin de trobar-lo a les biblioteques de ben segur que el trobaran o facin tastets en el youtube i si els agrada prou, llavors sí, comprin-se’l sens dubtar-ho.


dissabte, 9 d’abril de 2011

dues dones que ballen


DUES DONES QUE BALLEN
de JOSEP MARIA BENET I JORNET
direcció XAVIER ALBERTÍ
intèrprets
Anna Lizaran / Alícia Pérez

escenografia Llorenç Corbella / vestuari María Araujo / il·luminació Xavier Albertí i Marc Lleixà / so Jordi Orriols

ajudant de direcció Xavier Martínez / alumna en pràctiques del Màster Oficial Interuniversitari en Estudis Escènics Ana Puchau / alumna en pràctiques d’escenografia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Jennifer Sotillo

construcció d’escenografia Taller d’escenografia Jordi Castells

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i EL CANAL-Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona


Aquesta obra és genuïnament Benet i Jornet, ben narrada, amb bons diàlegs, àgil però sense preses, sense retòrica innecessària, però aquest cop l’autor rebla el clau i una història senzilla entre dues dones que viuen les seves soledats de manera ben diferents acaba tenint un final transgressor, però la transgressió no és pel final que elles trien (i que no els desvetllaré) sinó pel to que Benet i Jornet dóna a un acte , que en altres mans o bé seria una tragèdia o bé una frivolitat, i en canvi l’autor sap donar-li el to adequat i fer-nos adonar que és l’opció més digne que els personatges poden triar.

No crec que calgui comentar res més, ja que l’obra es defensa sola.

La direcció de Xavier Albertí està força bé, ja que no sembla ni que hi hagi un director (i això dit des de l’elogi) i les actrius, de l’Anna Lizaran no cal afegir res que no s’hagi dit ja abastament, quan Alícia Pérez  treu endavant el seu personatge.

2 en 1


ARMONIA (1905)
NICKY (1914)
Eduard von Keyserling
Traducció: Xandru Fernández
Navona Editorial
Barcelona 2011
Idioma: castellà
Pág. 153


Honestament no sé pas que dir-los dels dos relats que s’apleguen en aquest llibre.

L’autor intenta mostrar-nos, utilitzant a cadascuna de les protagonistes, un determinat món immediatament anterior a la guerra del ’14, un mon que no tornarà a ser el mateix passat el conflicte.   Les protagonistes no viuen a la gran urbs de Viena, sinó en indrets més allunyats i pertanyen a la burgesia local .

En ARMONIA la veu narradora ens parla d’aquesta dona i el seu entorn segons la mirada del seu marit , qui  a primer cop d'ull pot semblar el protagonista, però en realitat és l’eina que ens condueix cap a la dona, qui al final, amb un final tràgic, s’alça com la part resolutiva de tot el relat.

A NICKY, entre la protagonista i el lector no hi ha res més que el narrador, i ens mostra una dona a qui el seu home tracta com si fos una adolescent i, durant uns dies, troba algú que la tracta com una persona, però tot i així tampoc es prou feliç, amb el rerefons de l’amenaça d’una guerra que finalment esclata.  

Per tal de no esgarrar-los ni els relats ni els seus finals, per si de cas decideixen llegir el llibre, aquesta ha estat una sinopsi reduïda de les dues històries. Però si els haig de dir si estem davant d’un bon autor, els contestaré que no ho sé, per què la traducció no és prou acurada i m’atreviria a dir, que fins i tot, simple. I  davant aquesta eventualitat em penso que jutjar aquest autor seria poc rigorós.

Considerant el paràgraf anterior, aquest llibre em sembla prescindible, no m’he avorrit llegint-lo però no deixava de tenir la impressió d’estar llegint dues novel·letes.


Aquest cop no he trobat referència d’aquest llibre a cap biblioteca pública.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Rolando Villazón






















El Liceu estava ple de gom a gom. El públic amb bona disposició de veure i gaudir de Rolando Villazón i va començar el concert.

Primerament se'ns va anunciar que el director previst , Michael Hotstetter, tenia una "indisposició" i en el seu lloc dirigia el mestre Guerassim Voronkov.

Pel que fa al mestre Voronkov per a mi va ser una agradable sorpresa. Aquest director va ser conscient en tot moment que el protagonista de la vetllada era Rolando Villazón i va tenir una actitud molt atenta i afegiria generosa cap el cantant, no obstant no va desatendre l'orquestra i les peces que van interpretar plegats (orquestra i director) ho va dirigir amb molt bon gust, vaig agrair que no carregués les tintes en l'Obertura de Le Nozze di Figaro i  de l'Intermezzo de Cavalleria Rusticana, ópera que no és pot dir que sigui sant de la meva devoció, va fer una interpretació molt lírica però gens melindrosa, cosa difícil per que hi ha qui es passa i hi ha qui no arriba.

Rolando Villazón, sens dubte està plenament recuperat de l'ensurt que va tenir a les cordes vocals i abans d'entrar en les pats menys agradoses del concert, voldria remarcar un aspecte, que solament per això, ja mereix tot el respecte d'aquest bloc. R. Villazón no va triar un programa fàcil, ni va venir a fer un concert de compromís, ni va tirar pel camí del dret, com fan tants d'altres, va fer un programa totalment dedicat a l'òpera, li ho agraïm.

La segona part va ser millor que la primera, ja que la seva veu s'adaptà més a aquest repertori i semblava estar-hi més còmoda. Tota la segona part va ser un camí de bé a millor amb la traca final del recitatiu i romança de Luisa Miller amb la veu expandida i segura. Com a primer vis Una Furtiva Lágrima de l'Elisir d'Amore, i fins aquí puc parlar, ja que vaig haver de marxar, sé que va fer tres bisos més, però ja no els en puc parlar.

Entre les qualitats de Villazón cal destacar-ne la seva entrega i la seva capacitat de comunicació i el públic del Liceu li ho reconeix abastament, amb aplaudiments, bravos, oooh's desmaiats per part de les senyores, poms de flors entregats a peu d'escenari, bé..... agraïment a una manera de ser i de fer estimulant i estimulat pel públic.

Ara bé..... tot i aquest èxit, a mi més aviat em fa patir, perquè Villazón, penso, no tria bé el seu repertori, modestament crec que hauria de rebaixar expectatives si vol una carrera llarga, malhauradament tenir una veu ben dotada no és sinònim de poder cantar-ho tot, com ha estat en el cas de Mozart on no ha estat prou reeixit, hauria de tenir paciència i veure cap on va la seva veu, probablement haurà de renunciar a papers molt llaminers, si, repeteixo, si vol tenir una carrera llarga i notòria. 


dissabte, 2 d’abril de 2011

un crític dues vegades Just

INDIGNACIONS I PROVOCACIONS
Just Cabot
A cura de Valentí Soler
Edicions 62
Col·lecció l’Alzina
Barcelona 1992


El títol d’aquesta entrada l’he manllevat d'en Josep Carner. En Just Cabot va fer la crítica desfavorable d’una traducció de Josep Carner, i el poeta li va respondre que tenia tota la raó alhora que aclaria quines havien estat les circumstàncies d’aquella edició: una editorial havia publicat una traducció de feia vint anys i que ell, en Josep Carner, no havia autoritzat, i va ser així com reconeixia el bon criteri d’en Just Cabot al·ludint, alhora, al seu nom.Aquesta petita anècdota pot fer-nos adonar del tarannà que s’hi donava anys abans d’esclatar la guerra (in)civil.

Aquest cop no els puc adreçar a fer una recerca a la xarxa sobre l’autor,  ja que no hi ha gaire cosa, així doncs els en faré cinc cèntims tot i que molt reduccionista. En Just Cabot va ser periodista vocacional que exercí la crítica literària, i per un període de la seva vida, també l’esportiva, tot i que aquesta darrera no queda reflectida en aquest volum. Va ser l’ànima i el gran impulsor de la revista Mirador. Amic de literats, poetes, pintors, escultors..... Després del ’39, s’exilià a França, visqué a Paris on va obrir una llibreria a Montpasnasse i, llevat d’algunes visites escadusseres, ja no tornà a Catalunya, doncs a causa d’una malaltia no hi va ser a temps.

Aquest és un llibre moral (si aquest mot, hores d’ara, té cap valor que no sigui el d’una moralina jutjadora i simplista), i és moral per què ens ensenya a fer crítica sense ànim  de molestar, a respectar-se un mateix no cedint a l’amiguisme, a fer unes apreciacions justes i àmpliament expositives sobre un autor i la seva obra sense caure mai en la superficialitat, perquè ens ensenya una manera de fer, de dir, de ser d’una alta categoria moral. Ras i curt: un temps que els amics es tractaven de vostè i la paraula donada era inimaginable no acomplir-la.

Per les pàgines del llibre trobem noms prou coneguts Pla, Carner, Llor,  Fagés de Climent, d’Anunzzio, Goethe; apunts sobre la traducció, l’estil..... bé un ampli compendi de temes que ens aboca a la literatura.

Quan el redactat de les seves crítiques, en el ben entès que la crítica no havia de ser ni de bon tros negativa, doncs bé.. quan el redactat de les seves crítiques són d’una acurada pulcritud, una lliçó d’estil; el bon domini de la llengua li permet fer-nos-ho tot prou comprensible. Per entendre’ns, tant de bo aquest bloguet aconseguís fer mai una ressenya, una de sola, com les que feia Just Cabot, i també li agradaria trobar en blocs, revistes, diaris i d’altres el mínim de qualitat d’aquest senyor doblement Just.

Aquest llibre el trobaran:

Biblioteques de la Diputació de Barcelona
Biblioteca de Catalunya
Universitat de Barcelona
Universitat Autònoma de Barcelona
Universitat de Girona
Centre de lectura de Reus
Universitat Pompeu Fabra
Ateneu Barcelones
i per Girona, Tarragona, Lleida i Terres de l’Ebre podem consutlar:
https://elmeuargus.biblioteques.gencat.cat/search*cat