diumenge, 18 de desembre de 2011

EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE

 
EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE
Oscar Wilde

Versió lliure
EGOS Teatre

Text i lletres de les cançons
Rubèn Montañá
Toni Sans


Música i direcció musical
Francesc Mora

Direcció escènica i coreografia
Joan Maria Segurai Bernadas

Escenografia
Enric Planas

Vestuari
EGOS Teatre

Il·luminació
David Bofarull

So
Damien Bazin

Caracterització
Sònia Montañá i EGOS Teatre
Veu en off
Jaume Comas

Producció
Teatre Nacional de Catalunya i EGOS Teatre


 Assessorament de màgia
Enric Magoo

Amb
Anna Alborch
Lali Camps
Rubèn Montañá
Albert Mora
Francesc Mora
Maria Santallusia
Toni Sans




Veuran..... avui moltes ganes d’escriure no tinc, perquè els haig d’enganyar, tinc la mandra de l’ós arrossegant-se per la neu. I vostès diran..... i perquè no escrius un altra dia més inspirat, doncs mirin perquè aquesta obra està feta amb il·lusió i mereix més audiència de la previsible.

Si vostès recorden el Rudiggore o la nissaga maleïda i s’ho van passar bé, aquí trobaran el  mateix rigor en la feina.

Egos Teatre ha trobat en el text d’Òscar Wilde (i els seus epigrames), un bon vehicle per demostrar que tenen qualitat.

Com és un musical, començarem que les veus, són adequades, potser més les masculines, però això no vol dir que les femenines no assoleixen el nivell que aquest gènere demana.

Els musicals són un gènere difícil. Els qui són damunt de l’escenari han de ser actors (i actrius), han de cantar, ballar i provar de fer-ho dignament, en el cas que ens ocupa, en la seva vessant actoral tots estant força bé i s’aconsegueix la unitat de to de tota la companyia.

La posada en escena francament agradable i eficaç, amb un mòdul principal molt imaginatiu, distribuint-se els musics arreu de l’escenari, ja que sortosament la música és en directe, i en el decurs de l’obra aquests mateixos músics també se’ls incorpora a l’obra com actors.

Quan el text de les cançons, potser haurien d’estar una mica més arrodonides i pel que fa la música adequada en tot moment, amb un tema encomanadís “quina alegria, quina alegria”.

Em permeto ser agosarada (i ja em sabran disculpar), però crec que podem començar a parlar, pel que fa al musical, d’una empremta catalana - sempre parlant de producció pròpia, no d'importacions -, on evidentment els precursors del nou musical (no hem d’oblidar tota la tradició que tenim darrera) serien Dagoll Dagom, però les noves generacions sempre posen un granet endavant, important quan encara, en el nostre país, hi ha tant per fer en aquest camí.

Ah! L’argument...... buff!!! Ja saben la mandra que en fa explicar els arguments, però bé...... ras i curt, mirin com molt bé poden imaginar d’assassinats, però els qui no són assassins, menteixen, és a dir que no hi ha ningú innocent.