dissabte, 12 de novembre de 2011

UN FRÀGIL EQUILIBRI


UN FRÀGIL EQUILIBRI
d’Edward Albee
direcció Mario Gas

intèrprets
Mia Esteve Julia
Pep Ferrer Harry  
Mercè Montalà Edna 
Rosa Novell Agnes 
Rosa Renom Claire 
Albert Vidal Tobias

traducció de l'anglès Joan Sellent / escenografia Juan Sanz i Miguel Ángel Coso
/ vestuari Antonio Belart / caracterització Toni Santos / il·luminació Carles
Lucena / so Orestes Gas


No fa pas gaire ja vaig fer l’entrada d’una altra obra d’aquest mateix autor – Qui té por de Virgínia Woolf -, i allà vaig comentar que era teatre de text. L’obra que en ocupa estaria en aquest mateix camí, obra principalment de text.

Aquesta producció tenia (i té) tots els ingredients per ser un esdeveniment notable i en canvi queda a mig camí, o diguem-ne que potser aquest bloc havia posat unes expectatives que malhauradament no va veure acomplides. Tampoc diré que sortís decebuda, però penso que es podia esperar més d’aquest planter d’actors i actrius i d’un director com Mario Gas.

De les actrius destacaria la Rosa Renom , a part de tenir un paper força agraït, també sembla ser la única que està còmoda dins de l’obra, la resta d’actrius hi són, fan el seu paper (que és el que els toca) però sense aconseguir cap mena d’empatia. I vostès diran: dona..... i la Rosa Novell? Doncs mirin.... la Rosa Novell, qui m’ha fet passar molt bones estones, trobo...... , com els ho diria sense que hi hagi cap malentès?, trobo que hauria de redreçar un cert manierisme nuriaespert una mica molest, i com molt bé hauran entès, a aquest bloc no li agrada en què s’ha convertit l’actriu Núria Espert.

Quan els actors diguem-ne correctes, fins i tot un actor que sempre resulta solvent com Pep Ferrer aquí semblava estar de pas.

Pel que fa la direcció, honestament, impròpia de Mario Gas, director sensible, que sempre fa unes propostes molt atractives i convincents i aquí es limita  a estar correcte. Aquest  bloc pensa que no pot haver-li passat inadvertit a aquest director que tant la Rosa Novell com la Mia Esteve quan el públic les té de gairell no els poc veure part de la cara. M’explico. El públic està distribuït a les quatre bandes de l’escenari, és a dir que l’escenari és com un àgora. de manera que els actors i les actrius no sempre se’ns mostren de cara, però els directors en aquesta mena d’escenografies tenen cura que els puguem veure de costat (segur que tots tenim present la imatge que comento), doncs bé en el cas d’aquestes dues actrius, amb els seus cabells ens impedeix visualitzar ni que sigui aquest bocí d’allò que expressen. Els serveis de perruqueria tenen prou recursos per poder adequar un pentinat al personatge i alhora respectar l’angle de visió.

Ah! i de què va....?  doncs.... què entenem quan parlem d’amistat? Quan diem: és el meu millor amic/ga? Quin valor tenen per nosaltres aquestes paraules?. Però no només.... també de la solitud de les parelles, el terror de no saber que dir-se...... però no només...... Reitero, és bon teatre de text.