dissabte, 10 de setembre de 2011

BERTOLD BRECHT


Abans de prosseguir, cal dir que aquesta entrada és totalment anímica i poc objectiva, és a dir poc rigorosa, però bé….  què volen que els digui….? Servidora té frivolitats…….

Comento això perquè aquesta entrada no es referirà a la vàlua de Bertold Brecht com a dramaturg, sinó a algunes actituds que va tenir.

De vegades passa que tot i que seguim l’obra d’un autor, formalment no hi tenim res a dir, fins i tot, allò que ens vol transmetre s’acosta força a allò que pensem i sentim, i tot i així, hi ha un cuquet que ens diu: si, però no sé……hi ha alguna cosa que....., si això li afegim que aquells que en saben fan una gelatinosa lloança de l’autor, acabem pensant que som nosaltres els rucs (i ruques) i, insistim-insistim amb l’autor per veure si finalment aquella veueta interna emmudeix, però….. la veueta és perdsistient i segueix amb el: si, però…. no sé…..

Doncs això li ha passat a aquest bloc durant anys i panys amb Bertold Brecht (un altre seria Buñuel, però avui no toca).  Poques vegades se sol qüestionar alguna cosa de B.B., solament de manera esparsa i de manera escadussera (i mai en el mon teatral) trobem algún comentari que ens va clarificant i que va tranquil·litzant aquella veueta. La primera vegada va ser, ja fa força temps, a la revista Quimera (abans de convertir-se en una revista de pedanteria insofrible), on l’articulista comentava el manlleu intel·lectual que Bercht havia fet a les seves amants – potser la més coneguda és la filosofa Hanna Arendt -, fen-ne un equívoc ús de l'autoria d'alguna de les seves idees.

Posteriorment, quan vaig fer teoria teatral, evidentment vaig ensopegar de nou amb el dramaturg que ens ocupa però també amb Erwin Piscator, i tot i que Brecht no ho va tenir fàcil fins que no va raure a l’Alemanya del l’est, també és cert que un cop instal·lat va disposar del Berliner Ensemble i va tenir pocs entrebancs per fer la seva feina, mentre que Piscator (també de mateixa ideologia), va tenir un perible semblant al de Bercht però es va quedar a la zona oest i després de molts anys fent-li passar un rosari, sense teatre fix, pocs contractes, o contractat en teatres sense fer gaire soroll, finalment li van concedir una àgora on va poder treballar els darrers anys de la seva vida. Sortosament el temps va posant les coses a lloc, i ara ningú nega que Piscator va ser un director innovador, amb idees escèniques que han deixat llegat; dit tot  això sense detriment del Bertold Bercht dramaturg. 
 
Ara llegeixo a les memòries d’Arthur Koestler (ja els en parlaré quan les acabi), i sense que B. B. ocupi cap espai rellevant en aquestes memòries, que a l’Alemanya prehitleriana, un crític li va fer notar a Bercht els manlleus teatrals que havia fet d’obres clàssiques i que se li veien les costures, la resposta de Brecht va ser que « ell no reconeixia cap autoria intel·lectual », és a dir que admetia aquests manlleus però se n’apropiava, i també llegeixo que una actriu russa – disculpin però ara no recordo el nom – va ser arrestada essent amant de Bercht (ja saben que en qualsevol règim totalitari, s’esternuda i pot ser l’excusa per dir que vols crear una epidèmia), doncs B.B. no va badar boca a favor d’aquella actriu.

Bé…. la veueta del: si, però… no sé….. ha emmudit, ara ja puc veure tota obra de Brecht sense aquest corco que em rossegava.

Breus anotacions:
·      Si cap de vostès pensa en l’Òpera de Tres Rals (Die Dreigroschenoper), text de Bertold Brecht, no oblidin que allà també hi ha la important música de Kurt Weill
·      Allò que surt a la Wikipèdia sobre Erwin Piscator és incomplet i inexacte
·     Si volen una mica més d’informació sobre Bertold Brecht i Erwin Piscator, poden consultar el llibre QUAN EL TEMPS ES FA ESPAI de Ricard Salvat, no cal que el llegeixin tot, solament els capítols que en fan referència explícita.

I bé…… disculpin una entrada tan poc seriosa.

De tota manera per tal d’evitar cap malentès, els deixo aquest video de la compareixença que B.B. va haver de fer davant el vergonyant Comité d’Activitats Antiamericanes del Senador McCarthy, i ja que hem parlat de Die Dreigroschenoper, aquí els en deixo també un boci, cantat per qui té tot el dret: Lotte Lenja